El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

En Xammar hi tenia més gràcia

Tot aquest sainet de les notes de la CIA escrites en un anglès de pa sucat amb oli m’ha fet venir al cap aquella facècia del gran Eugeni Xammar. Era l’any 1936 i el nostre periodista treballava, si fa no fa, de secretari dels Serveis d’Informació de l’ambaixada de la República espanyola a París. L’ambaixador era, de feia poc, el seu amic Luis Araquistain.

«Situem-nos en el moment que les tropes de Franco s’apropaven a les portes de Madrid. La primera notícia d’aquest fet va arribar un diumenge al matí, quan jo em preparava per sortir amb la dona i uns amics a passar el dia als afores de París i dinar sota una pineda. Els diaris, amb lletres grosses, deien: “Les tropes franquistes arrivent à Madrid.

En tornar a París i comprar la darrera edició dels diaris del vespre, em vaig assabentar que les tropes franquistes ja eren a la Puerta del Sol. Amb aquesta impressió me’n vaig anar a dormir i l’endemà al matí els diaris donaven la presa de Madrid amb titulars a tota plana i en el text, a l’hora de donar detalls, explicaven que els soldats de Franco ja havien fet l’aperitiu a les terrasses dels cafès de la Puerta del Sol la nit abans.»

Però en Xammar s’adona que aquest exèrcit franquista sembla instal·lat a la Puerta del Sol i que no fa sinó prendre aperitius. I se’n malfia. I vet aquí que se li acut de dir al seu cap si no fóra millor assegurar-se que aquestes notícies són certes. Li proposa de telefonar a l’Ajuntament de Madrid i l’ambaixador s’hi avé:

«— ¿Es Madrid?

— Sí, aquí Madrid.

— ¿La Casa del Pueblo?

— Sí, la Casa del Pueblo.

— ¿Con quién hablo?

— Con Benigno. El conserje.

— ¿Con Benigno Rodríguez?

— Sí, el mismo.

— Le telefoneo en nombre del embajador de España en París, señor Araquistain.

— Muy bien, muy bien. ¿Qué hace por ahí, Luis?

—Don Luis está bien. Pero a nosotros lo que realmente nos interesa es saber cómo están ustedes en Madrid.

—¿Nosotros? Perfectamente.

—Los periódicos van diciendo que las tropas franquistas han tomado Madrid.

Beningno Rodríguez, que era un madrileny de sainet de l’Arniches, em contesta:

—¡Qué va…!

—De manera que…

—No, no, aquí estamos tranquilos y bien.

—Pues los periódicos dicen que las tropas de Franco están en Madrid.

—¡Qué van a estar! Unos cuantos centenares de moros penetraron ayer en Madrid por la Puerta de Toledo, pero fueron rechazados enseguida por la población en armas y desde entonces no hemos visto el pellejo de ningún franquista.»

Xammar ja en va tenir prou. Va considerar que la benigna informació del conserge es podia elevar a fidedigna informació procedent de la Junta de Defensa, constituïda pocs dies abans, quan es va saber que les tropes s’acostaven a Madrid.

«Pujo al meu despatx, agafo paper i ploma i em surt un text francès que deia més o menys això: “La Junte de Défense de Madrid publie à midi les communiqué suivant: ‘Les informations circulants à l’étranger selon lesquels Madrid a été occupée par le troupes franchistes sont dénuées de tout fondement. Un détachement des forces qui s’approchent de la capitale a essayé de pénétrer dans la ville hier dimanche après-midi à travers la Calle de Toledo, mais a été repoussé par la défense unanime du peuple en armes. Madrid continue à être la capitale de la République Espagnole et ne connaît d’autre Gouvernement que celui de la République’.”

No responc en absolut de l’exactitud del text; el cito de memòria. Tot seguit vaig trucar a la redacció  de “Le Temps”, vaig anunciar com tantes altres vegades l’ambaixada d’Espanya, vaig demanar un taquígraf i li vaig dictar el text que acabava d’escriure.

Una hora més tard, a la primera edició de “Le Temps”, el comunicat de la Junta de Defensa de Madrid apareixia encapçalant la “darrera hora”, que ocupava aleshores tota la darrera plana del gran diari parisenc.

Aquests comunicats que, en realitat, foren la meva única feina digna d’aquest nom que vaig fer durant vuit mesos, van promoure un gran rebombori, van tenir un gran èxit i van donar uns magnífics resultats. Cada dia, a “midi”, jo havia parlat amb Benigno Rodríguez i la Junta de Defensa de Madrid publicava “le communiqué suivant”.

Es van començar a posar en dubte algunes de les informacions d’aquests comunicats que jo feia, naturalment, a base de la informació que em facilitava cada dia el conserge de la Casa del Pueblo de Madrid i que no sempre era gaire completa i molt sovint no gaire exacta. El que mai no va sospitar ningú fou que els comunicats no fossin donats per la Junta de Defensa de Madrid.

Sovint la premsa franquista va acusar aquests comunicats de “parcials” i va acusar la Junta de Madrid de publicar-los únicament per atribuir-se la glòria d’unes victòries fictícies. Això va passar sovint, però que la Junta de Defensa de Madrid fos, en realitat, en un despatx del número 13 de l’Avenue George V de París, és una cosa que no va passar pel cap de ningú.

Dia darrera dia, els comunicats de la Junta de Defensa es van succeir amb una regularitat perfecta. Fins que un dia del mes d’abril, ignoro per quin motiu, la Junta de Madrid es va desfer i el darrer comunicat de la Junta, redactat per mi, va sortir a la premsa de París quan ja feia vint-i-quatre hores que la Junta de Defensa no existia.

Els comunicats de la Junta de Defensa de Madrid, fills d’una íntima i quotidiana comunicació telefònica entre l’ambaixada d’Espanya a París i la Casa del Pueblo de Madrid, van donar la volta al món durant mig any i foren una de les principals fonts d’informació militar sobre el curs de la guerra espanyola. Una facècia professional, de la qual no estic gens descontent.»

Facècies d’ahir, facècies d’avui.

Si no és massa demanar, posats a inventar-se notes, que siguin fetes amb traça i amb una mica de gràcia, si us plau.

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent