El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 8 de juny de 2017

Recordar els pares, 1

Ara que farà quatre anys que ens va deixar el pare, és un bon moment per a recordar una feina que va fer durant els darrers vint anys de la seva vida i en què vaig poder ajudar-lo una mica. Va llegir i rellegir els dietaris del seu pare i també alguns escrits de la seva mare i va mirar de transcriure’ls, endreçar-los i interpretar-los. D’això, en van resultar dos aplecs que va titular Els dietaris del pare i La mare. Escrits i dietaris. Aquestes setmanes us vull parlar d’aquests llibrets, un exemple de respecte i amor als avantpassats. Amb aquests articles, d’alguna manera, voldria forjar una baula de la mateixa cadena.

El llibret sobre l’avi, Josep Badia i Cots (1890-1959), té una estructura molt definida. Comença amb dos capítols introductoris: «Carta al pare» i «Els meus avantpassats». I després ve el cos del text («El pare»), subdividit en tretze apartats, des dels «Preliminars» i la «Infància i adolescència» fins a «Cap al tard» i «Els últims mesos».

Aquesta «Carta» inicial és alhora una declaració d’amor i una declaració de principis, que retrata molt bé l’autor i el destinatari. Vegem-ne uns quants fragments:

«Estimat pare:

Fa temps que volia iniciar amb vós una “correspondència” escrita i mai no m’hi acabava de decidir. Des que us en vau anar, milers de vegades he deixat volar la imaginació per fer xerrades llargues amb vós sobre tots els temes, us he demanat consell en molts moments de dubte i també m’he recreat passant bones estones plegats en el record del temps venturós en que vàrem conviure a la casa pairal. He notat la vostra presència a prop meu —quasi diria, millor, «dintre meu»— en moltíssimes ocasions i m’he sorprès a mi mateix amb gestos i actituds que recordava de vós. Us he enyorat molt!»

«Voldria parlar de la infinita riquesa i varietat d’esforços, sentiments, emocions… que es concentren en la història de les persones, que són les que en definitiva fan la història real d’un país, no pas la que moltes vegades expliquen els llibres.»

«Emprenc aquesta tasca pel plaer que ben segur que em proporcionaran els records que em desvetllaran els vostres escrits i les vivències que retinc en la memòria; records i vivències dels temps passats, a redós de la família i la casa pairal que vos fundàreu.»

«Els homes i les dones del nostre món rural vivien a mercè del sol i del vent, de la pluja i del fred, a prop dels trons i dels llampecs, de la secada i de l’aiguat… Menjaven allò que produïen i poca cosa més; la padrina encara pastava pa moreno i filava llana de les ovelles, feia mitjons, rentava al riu amb el picador i el sabó fet de morques i llard ranci, sosa càustica i pega grega…»

El llibret repassa els fets més significatius de la vida del meu avi, un home arrelat a la terra; un home d’ordre i alhora progressista, al servei de la pagesia i del poble, del qual fou batlle; un home que va patir abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. Aquest compromís social i la decepció de la guerra ocupen una part important del llibret:

[1918-1921] «El 26 de desembre de l’any 1918 ja consta al dietari que el pare va “anar a Manresa al matí i a Torruella a la tarda per motiu de preparar la còpia borrador dels Estatuts del Sindicat per J. Carné [secretari de la Cambra Agrària del Pla de Bages], encarregant-li la documentació per a presentar al Govern Civil. S’hi empleà tot el dia”. Finalment, el 10 de març de 1921 es constitueix formalment el sindicat agrícola de Callús [del qual ell fou secretari].»

[1923] « El dia 3 d’octubre del mateix any el pare anota, simplement: “Pendre possessió de l’alcaldia per ordre del Govern Civil de la Província.” Exercí aquest càrrec durant més de quatre anys, fins que dimití, el 17 de març de 1928.»

[1925] «Al capdavant del municipi, el pare mantenia molts fronts oberts en una situació política bastant crispada per la dictadura de Primo de Rivera. Gent d’ordre creia de bona fe que aquest règim era positiu perquè s’aturés la disgregadora anarquia general, i també per combatre l’atur que omplia de misèria el país; uns altres en lamentaven la privació de llibertats que comportava. Però els objectius del pare, influïts per aquesta situació general, són principalment millorar la vida de la gent del poble, en el benestar, la cultura, la sanitat.»

[1931] «El 7 de juny consta la celebració de la “gran festa de la commemoració de les Bases de Manresa”. El dia 12 de juliol, “assistir a Barcelona a l’assemblea de la Unió de Vinyaters i la constitució de la Unió de Sindicats Agrícols de Catalunya”. El dia 2 d’agost es consigna el “plebiscit pro Estatut de Catalunya”.»

[1933] «El 21 de maig es destaca: “Festa d’inauguració de les escoles noves, amb assistència del president de la Generalitat, Francesc Macià; conseller de governació, J. Selvas, i diputats Trasseras i Sallés.”»

[1936] «El dia 18, el pare anota a l’agenda de butxaca: “S. Farré avisa haver-se sublevat militars.” El dia 19, hi ha “notícies de revolució a Barcelona”. El dia 20, “vingueren a registrar armes (de sometent) un grup de revolucionaris de Súria.  Anar a Manresa sense poder fer res”. El dia 21, “primer dia d’ensurt general al poble. Detenció dels capellans, tiros, etc… Dia 22: “Obligaren a marxar el Sr. rector (i el vicari).” Dia 23: “Continua la revolució”. Dia 24: “id. id.”. Dia 25: “Sortida a la nit per Jaumeandreu per precaució.” El 26, diumenge: “Passar tot el dia al bosc.” El dilluns 27: “Baixar a Manresa amb permís del comitè executiu del Front Popular per ferrar el cavall i portar gènere per al Sindicat. A les 11 del vespre truquen uns milicians, Joan Gall Vilanova i d’altres, obligant a passar a Secretaria; vàries preguntes (cap mal tracte); sortida a les 2 de la matinada cap a casa. Obligació de passar a firmar, dia següent tres vegades.” Dia 28: “Passar a firmar 2 cops al Comitè instal·lat a Secretaria.” Dia 29: “Passar a firmar id. id a Secretaria i a ex-església.”

El dia 30 de juliol: “Passar a firmar tres vegades al comitè a ex-església. A les 12 (de la nit) passaren uns desconeguts. Sortida a fora.” L’escamot de la FAI (aquests “desconeguts”) reclamava el pare dient que s’havia de presentar al comitè local. L’endemà, el comitè de Callús va negar a la mare cap ordre de presentar-se.

El dietari continua amb la lletra del meu germà Lluís. El pare no el vaig tornar a veure fins al cap d’un any i mig.»

[1937] «Després d’un periple pel Pirineu i el Berguedà, i Manresa —a ca la tia Antònia—, a final de 1937 el pare “s’exilia” a casa, tancat en una cambra, mentre els seus amics d’esquerra feien tempteigs i gestions per garantir-li la seguretat si “tornava”.»

[1939] «L’entrada del 1939 fou carregada d’incertesa i de por. L’exèrcit republicà es batia en franca retirada a Catalunya. Amb un hivern rigorosament fred, els pobres soldats mal atesos per la intendència patien molt. El dia 24 de gener passaven els últims pel nostre poble. A la vesprada, vingueren a casa, a escalfar-se a la vora del foc, els pontoners encarregats, aquesta vegada, no pas de construir ponts, sinó de volar-los per retardar l’avançament de l’enemic. Ens advertiren que a mitjanit hi hauria les explosions, que no ens espantéssim. Els vam donar sopar i passada la mitjanit se n’anaren.

Aquells dies fou un tragí de soldats que demanaven que els omplíssim la cantimplora de vi o que els donéssim alguns queviures. Fèiem el que podíem per ajudar-los, i no vàrem sofrir cap mal tracte. El comitè ens va requisar el carro i el cavall perquè el seu cap pogués fugir cap a França.»

«El dia 25 de gener varen travessar el riu Cardener les tropes “nacionals” —una brigada de Navarra. Es varen repartir pel poble. A casa van venir dos soldats a sopar i a escalfar-se vora el foc. La mateixa llar que feia dos dies havia acollit els darrers soldats republicans acollia ara els altres.»

«Allà es presentà un oficial de les forces “nacionals”, encarregat de detenir els sospitosos de ser rojos. Jo era amb ell quan digué al pare: “Me va a facilitar una lista de las personas que hay que detener en este pueblo”, després de posar sobre la taula la pistola de reglament. El pare, serenament, li va dir: “Aquí hay gente buena solamente, los malos han huido a Francia. No le puedo dar ni un solo nombre.” L’oficial insistia i, en veient la negativa del pare, li va dir: “Usted serà responsable si ocurre algun perjuicio a los soldados  del Ejército.”

Afortunadament, no va passar res.»

«El pare, després de rebre emocionat els “amics” que retornaren de l’exili a la zona “nacional” i de tenir-hi una llarga conversa, comprovà els mesquins sentiments de revenja i l’egoisme d’alguns d’ells, preocupats més per refer els negocis propis que no pas per alleugerir la fam dels pobres. Fou llavors que pronuncià, decebut i trist, aquesta frase: “Malaguanyada tanta sang vessada; no hem après res.”»

Acabada la guerra, fins el 1959, any de la seva mort, el meu avi es va dedicar a la família i a la pagesia, amb una activitat pública més reduïda. Als capítols finals, mon pare destaca les anotacions que deixà l’avi sobre l’empitjorament de la seva salut, que es precipità per la mort de la seva mare:

[1959] «El dia 3 [d’abril] a l’hora de dinar vaig pujar a casa a veure què feia i just la vaig veure morir. El pare anota al dietari: “Morí la mare, Maria Cots Prat (A. C. S.) al migdia, a l’edat de 89 anys, aproximadament.”»

El capítol darrer, «Els últims mesos», comença així:

«El pare era un home molt auster en l’expressió dels seus sentiments, però la mort de la padrina el va afectar profundament.»

El meu avi es va morir el dia 4 de novembre d’aquell mateix any. I el llibret es clou així:

«El nostre germà Lluís va escriure en la pàgina del dia 4 de novembre del dietari de 1959 aquestes paraules que avui llegeixo i transcric per a aquesta “historia”:

“Morí el pare a les 11 del vespre d’aquest dia, després de dos o tres dies de llit i segurament a causa d’una angina de pit, o cosa semblant. Solament la mare i l’Amàlia [néta seva] hi estigueren presents.

Els fills veiem més clar cada dia que passa que hi ha una presència física insubstituïble, però que perdura una presència espiritual que no pot esborrar-se mai mes.

Ell faci des del cel —la Pàtria on van a parar tots els homes de bona voluntat— que quan ens vinguin temptacions de pensar en els diners, en els honors i en les altres coses d’aquest món sapiguem trobar en el seu record la força per superar-nos i no deixar-nos vèncer. Dir d’un home bo que s’ha mort que ha pensat en tothom abans que en ell i que no ha deixat cap diner i escassos deutes, però amb la casa pairal en peu perquè segueixi sent la casa de la Mare i dels germans, és el millor elogi d’un cristià que feia anys que cada mes confessava i combregava.

El record d’un home que compleix amb Déu i estimava el proïsme és la millor herència i l’únic consol veritable quan aquest home fou el nostre pare.

Al cel ens puguem veure.”»

Potser també us interessarà:

_______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Gràcies Jordi per oferir-nos aquest lloable testimoni dels teus avantpassats, al cel siguin!
    M’has fet venir a la memòria el meu padrí i padrina, i els meus pares, sempre tractats de “vós” d’una manera ben natural. D’ells no puc pas contar tanta excel·lència com els teus. Però sí que els dec amor a la terra, a la natura i al treball, vivint en una petita casa de pagès, molt solitària, terme de l’Esquirol.

  2. Un goig i una sana enveja en llegir aquestes veus del passat, curulles de saviesa. Una gran sort, la teva, d’haver tingut un pare i un padrí amb capacitat i motivació d’escriure sobre el seu temps i les seves coses. La immensa majoria ni sabien ni tindrien gaire interès a llegir i, encara menys, a escriure. Fer bullir l’olla i sobreviure devia ser l’única cosa a què podien aspirar (que no fóra poc). Per aquest motiu, més mèrit encara el que han fet els teus. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Memorial Josep Badia i Torras per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent