Totes les cares d’Estellés

Aquesta primavera he tornat a fruir llegint i rellegint Estellés, el quart volum de l’obra completa revisada d’aquest gran poeta nostre, potser el més nostre (més de tots els catalans) dels grans poetes moderns.

N’ha curat l’edició el jove professor Jordi Oviedo, de la Universitat catòlica de València «sant Vicent Màrtir». És digne d’admirar que tinguem aquest estol d’estellesistes tan ben preparats; si un poeta té tants especialistes no deu ésser casualitat.

El professor Oviedo ens situa l’abast d’aquest volum, que inclou els llibres escrits (o, si més no, començats), durant els anys seixanta. En total, set llibres molt diversos, escrits en una època difícil del poeta, especialment per la interrupció de l’estreta relació amb Joan Fuster, que el curador ens explica així:

Però el que esdevindrà determinant en aquesta etapa és el cessament dels contactes amb Joan Fuster i Vicent Ventura, dues persones que havien estat molt a prop del poeta de Burjassot i de la seua projecció social i cultural. De manera especial, Joan Fuster va esdevenir “promotor” de Vicent Andrés Estellés des que ambdós es van conèixer el 1953 […]. La publicació d’El País Valenciano el 1962 i el posterior atac a Fuster des de Las Provincias per part del seu director, José Ombuena, va acabar provocant el trencament de la vinculació d’Estellés amb l’assagista de Sueca, que no es recuperà fins als anys setanta.

No pretenc pas fer de crític literari. Per a entendre’n bé el text i el context, us recomano la magnífica introducció de Jordi Oviedo. Simplement, avui us volia presentar una breu tria de vuit poemes d’aquest volum, uns versos que, per una raó o altra, m’han despertat alguna sensació o emoció quan els he llegits.

«La gota esdevé protagonista»
Al llibre Després de tot (en alguns manuscrits, Desprès de tot), hi ha una colla de sonets en què el protagonista és una gota d’aigua en un taulell (‘rajola’, per als no valencians), un recurs extraordinari per a assenyalar la introspecció del poeta. Per exemple:

No pots fer res, miserable de tu,
que tot ho entens, per una gota d’aigua.
Tens les obres completes de Montaigne,
¿i què pots fer per una gota d’aigua,

per una pobra gota d’aigua que
es mor —és un exemple— en un taulell,
abandonada al seu destí, a la seua
humil, mesquina mort? Mires i veus

tots els volums arrenglerats, la casa
alegre de cortines, les guanyades
comoditats, i què? No pots fer res,

heus ací que no pots fer res per una
gota d’aigua. ¿I què penses aconseguir
amb els poemes, miserable meu?

Un home que pensa, que escriu, que menja, que plora, que riu, que va de ventre…
Horacianes és el llibre central d’aquest volum, un llibre «problemàtic», diu el curador, parafrasejant Estellés. És un recull ple de referències autobiogràfiques, però que presenta més d’una lectura, més d’una capa de profunditat. Hi trobem poemes dedicats a la presa de consciència sobre la mort («aquell moment precís on comença el desésser») o bé al desig d’escriure per preservar la llengua, al costat de composicions que ens parlen de menjar, de beure, de condoms, de merda. És la vida, la natura, la terra, la gent… La bellesa i la lletjor. Hi veiem el poeta que ens fa pensar i el que s’embruta, que terreja. A mi m’ha captivat, aquest llibre. Heus ací una tria de sis horacianes:

XIV
no parle d’una vida interrompuda
en el moment millor, aquella joventut
o bé perfecció que, sol·lícits, els déus de vegades s’emporten,
gelosos, al seu regne,
sinó d’aquella mort o progressiu desésser,
d’aquell moment precís on comença el desésser
i hom sap des d’aleshores que l’espera la mort,
i únicament la mort.
va envers ella i no sap quin serà aquell moment
fatal en què el desésser s’acomplirà per fi,
haurà clos el seu cercle, el seu brutal anell.

parle molt de la mort aquests dies darrers.

XVII
bon dia, grapat d’aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d’invitar a sucar-hi el veïnat.

com la merda s’esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.

L
m’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt sucós d’oli i farina.

és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies.
gustosament se’m desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga’m el pitxer.

gràcies.

LIV
ha vingut la meua cosina
i m’ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d’isabel.

en acabar el disc,
la meua cosina estava plena d’alegria.
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus, o qui siga,
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n’ha anat a la cuina

i m’ha dut un got d’aigua.

LXX
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

LXXV
molt agradable és contemplar-te.
tornes salnitrosa de la platja i els pins de xàbia.
tens la dolça color del raïm madur
i tens una alegria lleugerament indòmita.

molt agradable és contemplar-te.

sota la brusa duus dos nius o dos ocells o pits deliciosos que pugnen per sortir.

els anys de la joventut tenen les cames molt lleugeres,
se’ns en van de les mans.

et pregue que m’amostres els pits, encara que abans hages de lligar-me les mans amb un cordell.

«El mot ens és fonamental»
Per a acabar, un poema d’homenatge. Un gran poema i un gran homenatge: a Pompeu Fabra, al Diccionari, a la paraula. Ja hem vist abans una demostració de l’amor d’Estellés per la llengua («m’agradaria, amb una semblant assemblea/ de pedres, preservar amb els meus mots/ un idioma, un país, una forma de vida»). Però ací aquest amor esclata amb una força lluminosa.

ESBORRANYS D’UNA ODA AL PREFACI DE LA PRIMERA EDICIÓ DEL DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA DE POMPEU FABRA

Sabíeu, al principi, el mot,
brut encara de fang, de llot,
de convivència terral.
Del mot vindria la central
força oculta que tot ho pot!

El mot, tan sols. Estupefacte,
un silenci voltava l’acte
del descobriment decisiu.
Dins un mot, quanta gent que hi viu!
L’oíeu, i tenia tacte.

Nucli cabdal i originari,
cabdell recòndit i primari,
coneixíeu el so i el pes,
com encara el volum. I més:
el seu amarg destinatari.

Hi ha el foc del mot, unes rupestres
ratlles, o nocions terrestres,
que determinen, al contacte,
el fet primordial d’un pacte
dur com uns ferros de finestres.

La paraula, l’eina mortal,
rigorosament temporal,
intemporal se’ns esdevé!
Si cada cosa el seu mot té,
el mot ens és fonamental.

Posa en marxa els pobles, els posa
en ordre de combat o alosa,
els empeny amb fonda energia!
Punt incert de la nit i el dia,
sempre entre la sang i la rosa!

La paraula, o allò que mou
un poble fondament, l’enrenou
d’una part de la humanitat
que proclama la dignitat
de viure, no subjecta a sou!

Des del fons de la rebel·lia
essencial, on inicia,
brusca, la fosca ascensió,
un signe de redempció
en ell es recolza i refia.

Un propòsit de senzillesa
així empentava, ardent, l’empresa
de net i fúlgid averany.
Vós sabíeu el dia i l’any
i treballàveu sense pressa.

Tenim la collita a l’andana!
Així el mot determina i mana,
oh fang, oh cànter, oh coloma,
goig proclamat de l’idioma
que ens delimita i agermana!

Vertiginoses com espigues,
ens retornaven veus antigues
que eren reducte i fonament,
aixecant l’antic testament
brancut de poderoses bigues!

Vós enramàveu, com ho fa
el camperol, el mot que haurà
de fructificar febrilment.
Secrets incògnits de sement,

oh bíblia del català!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *