El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

«A conservar-se!»

Dilluns al matí vam enterrar la Maria Badia i Torras, la tia Maria. L’església de Sant Sadurní plena de gom a gom. Serenor, tristesa i reconeixement d’una dona altruista. Una dona de pagès nascuda fa noranta-vuit anys a la Bonavista. La pubilla de cal Badia.

Creient i practicant fins al darrer alè. I sobretot practicant de l’amor als altres. Al seu fill Josep, mort tan jove, víctima dels temps, malaguanyat. Al petit, el Jordi, que ja fa anys que viu a AMPANS (quant de temps fa que no el veig…). La tia Maria va ser durant anys la gran ambaixadora d’AMPANS a la comarca: qui es podia negar a fer-se’n soci o comprar-ne loteria? Va ajudar l’entitat que acollia el seu fill, sense defallir. Tot per amor als altres: al seu Jordi i als altres discapacitats psíquics que s’hi arreceren.

I amor també a la pubilla, l’Amàlia, un amor recompensat a bastament. És ella que va tornar a casa i va apuntalar-ne les parets. Si hi ha l’Amàlia no cauran, no, no patiu pas. No conec cap dona tan forta. És ella que va pujar l’Àngel, el nebot. És ella que ha vetllat la mare fins al darrer dia. És ella que passa ànsia del Jordi. És ella que ha fet i fa de puntal de fills i néts, quan ho han de menester. És ella que estintola en Lluís, nit i dia. D’on la treus, tanta força, Déu meu?

Aquesta setmana m’han vingut records de la tia Maria quan encara anava valenta. Tenia vuitanta anys i baixava cada dissabte a la peluqueria i a comprar. I ens venia a veure per si algú la podia acompanyar amb l’auto, o si més no dur-li la senalla. Les seves paraules de comiat sempre eren aquestes: «Apa, a conservar-se!», acompanyades tothora d’una rialla sorollosa i carregada de vitalitat, que em recordava tant la de mon pare.

Al funeral, un nét, el Jordi, va recordar-la amb un retrat fidedigne, viscut. Va fer-nos veure la paradoxa que ella i l’oncle Pepet, dos pagesos de soca-rel, s’havien passat mitja vida a la fàbrica. I va dir, i insistir, que la tia era molt xerraire. És cert, innegable. Però a mi em va fiblar la pregunta final: «Qui ens dirà aquelles paraules que ens deies tu, àvia?»

____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Jordi, fa uns vint-i-cinc anys vaig viure una situació semblant: Un dia de Sant Joan enterràvem el meu avi Blai, nascut l’any 1903, i, dret davant seu, ja de cos present, vaig tenir la sensació que aquell dia enterràvem cinc o sis-cents anys d’història. El meu avi Blai tenia expressions com “tenir llei” [a algú] i altres que ja no se senten gaire, que vaig voler homenatjar a la meua novel·la Hi ha morts que pesen cent anys. Però sobretot vull destacar que els seus valors s’assemblaven sovint als que podia defensar el vell Eiximenis; parlava com ell del vi i de la vida però amb un empelt pagà que òbviament no s’esqueia a un franciscà exemplar. El llegat del meu avi i de la gent de la seua època, ves per on, és als llibres, als llibres que jo ja havia descobert abans de perdre’l i que he continuat llegint per no oblidar que vaig conèixer de viva veu el món de què parlen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent