Estacamaquí

Sense títol

Ara fa quaranta-cinc anys, el 28 de desembre de 1971, en Joan Pujol i Vilanova, amb la mirada de murri i la veu esquerdada de sempre, va escometre el seu nét petit: «M’hauries de fer un favor: vés a cal Magí i porta’m tres unces d’estacamaquí.» L’infant es va fer repetir aquell nom tan estrany, va agafar els cèntims de l’avi i se’n va anar a cal Magí. Quan el nen, amb veu càndida, va pronunciar la paraula, les riallades sorolloses de les dones que omplien la botiga el van fer tornar vermell com un perdigot. Era xic, però no era ruc. «Digues a l’avi que se’ns ha acabat, avui.»

Vaig sortir i me’n vaig anar a casa, molt empipat. No vaig badar boca en tot el dia, de manera que l’avi no va poder fer-me dir si havia complert l’encàrrec. Ni va gosar reclamar-me els deu rals que m’havia donat. Com se sol dir, aquell fet em va marcar; hi hagué un abans i un després.

El subconscient m’havia retingut aquesta anècdota fins fa pocs mesos, quan en vaig parlar amb amics més grans que jo, de fora de Callús. Tothom va riure, però el cas és que ningú no havia sentit mai aquell mot: estacamaquí (és a dir, «estaca’m aquí»). Això em va fer pensar que era una facècia típica de Callús. Fins que, llegint les Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (d’en Josep Espunyes), vaig ensopegar amb un «estaca’m aquí» i l’aclariment següent a peu de pàgina: «Passatemps força poca-solta, que els grans practicaven amb la finalitat de matar l’estona i riure’s dels infants. Innocents com eren, per l’edat, els solien donar una peça de cinc cèntims i els feien anar a una botiga a comprar “cinc cèntims de llavor d’estaca’m aquí”. La reacció del botiguer o botiguera, normalment irada, era d’arrucar la víctima de l’engany i engegar-la a dida.»

Caram! Així l’estacamaquí no era exclusiu de Callús, ni del Bages, sinó que el compartíem amb l’Alt Urgell.

«El 1930, en Joan Amades ja ens explica la innocentada de fer anar a comprar “estacamaquí” als aprenents»

Arran d’aquesta troballa, vaig fer una cerca ràpida a internet i vaig descobrir estacamaquins per tot el Principat: a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), a Tivissa (Ribera d’Ebre)…

Fins ara no n’he trobat cap referència ni al País Valencià ni a les Illes, però això no vol dir que no n’hi hagi. Tampoc no m’ha sortit a cap diccionari general (ni tan sols a l’Alcover-Moll), però sí, és clar, en els llibres d’en Joan Amades. En parla al Costumari català, publicat per primera vegada entre el 1950 i el 1956. Però ja s’hi refereix vint anys abans, el 1930, en un extens article titulat «Costums populars de Barcelona» (pdf). Parlant del dia dels Innocents, diu que els qui feien més bromes eren els menestrals: els manyans, que clavaven una moneda a terra perquè els eixerits s’escarrassessin a arrencar-la; els ferrers, que deixaven una ferradura roent al mig del carrer perquè els supersticiosos s’hi cremessin els dits; els fideuers, que ficaven fils dins els fideus i feien que l’olla esdevingués una filagarsa… I tots, en general, ensarronaven els aprenents, «enviant-los a ca l’apotecari a cercar ungüent d’estacamaquí, pòlvors de moll de l’os de farmacèutic, aixarop de pàmpol, aigua de tremolins tremolants i altres ingredients de la farmacopea còmica».

«El verb “estacar” era molt popular i expressiu, i havia agafat un significat molt ampli»

I d’on ve, aquest nom? No ho sé pas. Només he sabut trobar-ne una referència especulativa molt interessant de l’erudit i polígraf Marçal Olivar, estudiós d’obres d’autors medievals. En l’article titulat «Noves precisions sobre la infantesa de Bernat Metge», comenta una acta notarial de l’any 1364, sobre la venda d’una apotecaria. S’hi inclou un inventari de tots els productes de la botiga, entre els quals «hi havia un unguentum contra rupturam (per als qui tinguessin tendència a trencar-se) i un altre titulat unguentum Gratia Dei (per a casos greus); finalment, l’ungüent de la planta anomenada estacha rocí —que és un nom que fa pensar en aquell “estaca’m aquí” a què es refereix una popular “innocentada”». Podria venir d’ací, com sembla insinuar Olivar? Vés a saber…

Avui la broma de l’estacamaquí no faria riure, perquè molt jovent ja no sap què vol dir «estacar». I això que havia estat un verb popular i expressiu, a tot el domini lingüístic. De «lligar a una estaca» («Aquests estaquen els gossos amb llonganisses»), va passar a significar «lligar» en general i, més endavant, «immobilitzar» en qualsevol context. Encara en algun lloc es manté «estacar-se» amb el significat de «encallar-se, trobar-se impedit d’avançar», com en aquesta cançó popular de Pego (Marina Alta):

«Ma mare m’envia a escola
amb un llibre sense tapes;
a la primera lliçó
posa’m pallús que m’estaque»

PS: Durant el dinar de Nadal, els meus germans expliquen tot d’acudits de l’avi. En Jaume, que l’ajudava a la peixateria de la carretera de Vic de Manresa, recorda perfectament quan el va fer anar a l’estació de la Renfe (a un quilòmetre i mig) a mirar a quina hora sortia el tren de les set i deu. No es va adonar de l’engalipada fins que no va ser a can Jorba, a mig camí. En tornant, va provar de respondre amb el màxim de dignitat: «Surt a l’hora de sempre.» També hi devia haver un abans i un després…

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

3 pensaments a “Estacamaquí

  1. L’estacamaquí és equivalent als neulers.

    A Riudoms la facècia consistia a fer anar a cercar “els neulers” a l’obrador d’un ferrer (o un serraller). “Farem neules!” es deia per animar la víctima, que no havia vist mai uns neulers. Un cop a l’obrador, el ferrer –tot seriós– li donava l’andròmina més pesant que trobava per tal que la dugués a qui li havia encarregat els neulers. I era aquest darrer qui l’arrucava i es feia el tip de riure. D’aquest fet, en ve l’expressió ‘carregar els neulers’, que vol dir fer una broma pesada a un innocent (o fer-li pagar els plats trencats). El DCVB explica aquesta facècia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *