La nova gramàtica ens acosta més al castellà?

gramatica

Finalment, s’ha presentat la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, la GIEC. Segons els responsables de la institució, és ‘una gramàtica descriptiva i alhora prescriptiva, que valora els usos en funció de les restriccions que aquests usos tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social’. D’això del ‘discurs real dels parlants’, ja en parlarem més endavant.

La nova gramàtica no és una obra apta per al públic general, sinó pensada per a professionals de la llengua: correctors (o assessors lingüístics), professors de llengua (sobretot universitaris) i, potser, escriptors i traductors.

«Per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’»

Els responsables del IEC, reconeixent que no seria una obra popular, han pres dues decisions: no publicar-la a la xarxa, sinó solament en paper, i anunciar que d’ací a dos anys en naixerà una ‘filla’, que anomenen ‘gramàtica essencial’, més orientativa, pensada per a qualsevol usuari de la llengua i consultable a internet.

Certament, per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’ (com diuen els responsables del IEC). Vegem-ne aquest fragment, agafat a l’atzar:

«El relatiu qui porta la preposició en les relatives no restrictives amb antecedent: Hem parlat amb en Pau, a qui resulta que coneixeu tots en aquest poble. Pel que fa a les oracions de relatiu restrictives, emprem qui precedit de quan l’antecedent és animat i, a més, el subjecte de la relativa és postverbal i mostra les mateixes propietats de persona i nombre que l’antecedent del relatiu.»

Un model que vol quedar bé amb tothom
Hem llegit i sentit que la nova gramàtica és més ‘flexible’. Aquesta flexibilitat, presentada com una virtut, pot ser un problema, perquè massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas. Un exemple:

«Una gramàtica per a acontentar tothom» (1); «Una gramàtica per a acontentar tothom» (2); «Una gramàtica per acontentar tothom» (3); «Una gramàtica per acontentar tothom» (4).

La norma establerta per Pompeu Fabra recomanava la frase (1) i considerava tolerable també la (2). Ara el ventall s’amplia i totes quatre frases són igualment correctes, acceptables, recomanables… en tots els contexts i en tots els registres.

«Massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas»

També s’ha remarcat molt que la nova gramàtica esquiva el ‘correcte’ i ‘incorrecte’. Això, que sembla que amoroseixi la norma, de vegades mena a redaccions ben enigmàtiques. Mireu, si no:

«El llenguatge periodístic sol utilitzar el condicional per a presentar informacions no contrastades: Per les informacions que ens arriben, la bomba hauria causat la mort de trenta civils. Amb aquest valor, moltes vegades resulta més natural combinar el condicional amb el verb modal poderPer les informacions que ens arriben, la bomba podria haver causat la mort de trenta civils

‘Resulta més natural’ és una recomanació, una prescripció, una mera informació…? És adient o no l’ús periodístic del condicional? En àmbits formals es fa servir (es pot fer servir, es recomana de fer servir, se sol fer servir…)? No en traiem pas l’aigua clara.

«Fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants»

En fi, fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants. Altrament, no s’entén que algunes descripcions acabin desembocant en una solució oposada al fenomen descrit. És el cas de la presència o absència de ‘no’ en les frases negatives:

«Quan [cap, ningú, mai, res, enlloc] van davant del verb, la simple anteposició és suficient per a atorgar un valor negatiu a l’oració i llavors és possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals

La nova gramàtica ens acosta més al castellà?
Per alguns dels canvis que hi hem observat, podríem concloure que aquesta gramàtica acosta més el model normatiu al del castellà. Fem-ne una petita llista d’urgència:

—admissió de la preposició ‘a’ davant complement directe en més casos que no acceptava Fabra (‘Al nen el durà el veí’).

—admissió (en registres no formals) de les preposicions en i amb davant infinitiu (‘S’entossudeix en fer-ho així’).

—nous usos del verb ‘estar’, en detriment o al costat de ‘ser’ (‘Està solter’, ‘El drap està brut’, ‘L’ordre està determinat per l’edat’).

—eliminació del pronom en verbs pronominals (‘Menjar per emportar’).

—admissió d’un bon nombre de locucions que ens han arribat del castellà o pel castellà, com ara degut a (‘No ve degut al mal temps’), donat que (‘Donat que tothom hi està a favor…’), no obstant (‘Sabia que no hi tenia res a fer i, no obstant, hi insistia’), ‘acabar per + infinitiu’ (‘Va acabar per cedir a al seva petició’), ‘a falta de’ (‘A falta de cinc minuts per al final’), ‘a jutjar per’ (‘A jutjar pels vestits, és una dona’), al respecte (‘Els hem parlat del valor de les enquestes i els hem donat bibliografia al respecte’)…

Transgressors i moderns: i ara què?
Antoni M. Badia i Margarit, en la Gramàtica de la llengua catalana (1995), fa aquesta disquisició tan simptomàtica:

«Si uns defensen una normativa de fet periclitada en certes construccions per salvar les essències de la llengua i la posició i els usos de grans escriptors, clàssics i moderns, d’altres, amb el pretext de la fidelitat a la llengua real d’avui […], es pronuncien a favor de solucions que ja ben poc tenen de genuïnes. Què fer?»

«Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la?»

No sé si l’Institut d’Estudis Catalans s’ha qüestionat això. Què cal fer? Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? O cal retrobar el camí restaurador traçat per Pompeu Fabra i sostingut amb coratge durant el franquisme? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la? Quan ens diuen que s’ha d’adaptar el corpus normatiu a ‘l’evolució’ de la llengua sabem ben bé de què parlem? Ens ensenyen totes les cartes? Una llengua supeditada com el català té una evolució pròpia? O l’evolució és, simplement, un acostament cada vegada més evident al castellà?

Han passat més de vint anys d’ençà que Badia i Margarit es demanava què calia fer. Alguns dels màxims defensors del ‘català real’ de llavors van deixar la professió i van entrar en la política (concretament, a Ciutadans i a la FAES). Però alguns altres es mantenen actius, i fan feina en diaris i televisions. I escriuen llibres. En un d’aquests llibres, per exemple, un d’aquests professionals de la llengua va abocar una llista de centenars de mots que –diu– truquen a la porta del diccionari. Són –segons ell– ‘paraules vives i genuïnes’ com ara ‘bocata’, ‘carpa’, ‘marica’, ‘molar’, ‘morbo’, ‘nòvio’, ‘tuberia’, ‘vivenda’… I acabava la petició així:

«La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»

A molts professionals de la llengua no ens mou pas aquest interès de transgredir la norma. Per això és tan xocant que els qui sempre l’hem defensada ara siguem considerats ‘desobedients’ perquè mantenim uns diacrítics que sàviament va establir Fabra.

Dit ras i curt: el dubte és si aquesta gramàtica –tan flexible, tan descriptiva– no obre la porta a considerar normatives totes les ‘trangressions’ que ens arribaran; el dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant. O, essent optimistes, el dubte és si la nova gramàtica servirà perquè els ‘transgressors’ ja no vulguin ‘transgredir’ més. Si la nostra televisió, per exemple, començarà a complir les recomanacions establertes pel DIEC i la GIEC sobre els usos en àmbits formals o bé continuarà mantenint, exhibint i difonent una llista indecent de mots i construccions que contravenen la normativa. No parlo de quatre accents, parlo de centenars d’entrades no recollides al DIEC (i ara també, suposo, no recollides a la GIEC).

«El dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant»

En fi, em fa l’efecte que cada vegada que els transgressors es fan sentir perdem un llençol de la bugada de la llengua.

Finalment, m’agradaria saber encoratjar els lectors a deixar de plànyer-se pel deteriorament del català i començar a actuar. Parlar bé, escriure bé, redreçar la llengua, és possible. Tot és retrobar el camí (parlant i escrivint, i reivindicant si cal). Si fa quaranta anys vam engegar a dida els ‘bocadillos’, els ‘pastels’ i les ‘peluqueries’ i vam entendre que ‘tenir que’ es deia ‘haver de’, ara haurem d’aprendre a foragitar els estrangerismes que ens desvirtuen el català de sempre. Ens en podem sortir. De més verdes en maduren.

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

3 pensaments a “La nova gramàtica ens acosta més al castellà?

  1. No sé si la meva selecció és esbiaixada, i això fóra l’explicació, però gairebé totes les persones que tinc com a referents en tema de llengua (entesos, professionals, escriptors…) són del parer anti-IEC en el tema de com han manegat els diacrítics i en l’orientació que evidencia la nova gramàtica.
    Vull passar-vos l’enllaç del blog d’en Miquel Colomer, gran coneixedor de la llengua i amic i company d’Arenys de Mar. Ell també ho té clar: miquelcolomer.cat/2016/11/24/posats-a-fer/

  2. Llegim aquest fragment de la notícia de la presentació de la gramàtica a NacióDigital: “…el coordinador Manuel Pérez Saldanya subratlla que el text potencia la unitat de tot el que compartim, però també la diversitat lingüística a tots els nivells, el fonològic, el morfològic i en la sintaxi, l’aspecte més novedós.”
    A mi, el corrector ja em marca el darrer mot com si no fos català. I no ho és, és clar. Aquest estrangerisme, aquesta espanyolada crua, m’ha fet mal a la vista, sobretot perquè venia de qui venia. M’ha semblat gairebé una burla de la llengua que diuen que volen “normalitzar”. Potser haurien de dir espanyolitzar.
    I amb això em penso que responc al títol del teu article, Jordi. La resposta és un SÍ, amb un matís: jo diria que ELS acosta. A mi que no em posin al mateix sac.

  3. Doncs jo ja hi sóc per un. I, com deia un cantautor, “som molts més dels que ells volen i diuen”. Endavant, estic segur que Vilaweb continuarà a donar exemple de com s’ha d’escriure, i desoirà les “normes” que van contra la norma. Però espera’t, que això no ha estat res: la pedregada vindrà amb el nou diccionari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *