L’amor o la mort, Amics?
No tenia cap disc d’Els Amics de les Arts, però vaig pensar que ja era hora de comprar-ne un, que ja era hora d’escoltar, pagant, aquests nois que tothom diu que ho fan tan bé, que canten tan bé, que tenen lletres tan ben elaborades, amb una sornegueria tan fina.
Així, doncs, vaig comprar Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. I no m’ha pas decebut, gens ni mica. No hi ha cap cançó que trobi dolenta. Totes tenen arranjaments acurats, una afinació remarcable, una subtilitat estètica poc comuna. No gasten una llengua impecable (ja m’ho esperava), però —vista la situació actual— podia ésser pitjor.
De totes les peces, n’hi ha dues que em tenen el cor robat: «A mercè d’un so» i «Apunto Shakespeare». De la primera, en parlarem un altre dia, perquè conté alguna frase excel·lent (no sé si tenia cap intenció, però algú ja hi ha donat el sentit que hi vaig veure).
L’estructura d’«Apunto Shakespeare» és magnífica: un apuntador de teatre s’adreça al director de l’obra (o, potser, al productor) i li explica un fet desgraciat, un fet que s’ha esdevingut per una cadena de culpes, la primera baula de la qual és un fragment del Juli Cèsar de Shakespeare (acte II, escena II). Cèsar diu a Calpúrnia: «Cowards die many times before their deaths; the valiant never taste of death but once». La traducció de Josep M. de Sagarra diu: «Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor un vegada». I la dels Amics de les Arts, emmotllada a la música, fa: «Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i el covards, senyor, moren constantment» (el vocatiu «senyor» no és de Shakespeare, ans forma part de la confessió de l’apuntador).
Fins ací, res a dir. El cas és que els Amics no canten «sucumbeixen a la mort», sinó «sucumbeixen a l’amor». Ho podeu comprovar vosaltres mateixos:
M’ho he escoltat dotzenes de vegades. He comprovat a la pàgina oficial que en la lletra hi diu «la mort», d’acord amb l’original anglès. Però sona «l’amor», sens dubte.
I si fos una doble errada fonètica? La confusió de les os d’alguns mots no és estranya al Gironès, a l’Empordà i al Ripollès, però diria que la o de «mort» no és a la llista, és a dir, que es pronuncia oberta a tot arreu. A més, cap dels components del grup no és d’aquestes comarques, per bé que sí que n’hi ha dos de comarques veïnes (el Pla de l’Estany i la Selva).
Quant a l’emmudiment de la te del grup final -rt és, dissortadament, molt estès entre el jovent de l’àrea de Barcelona, però només un dels components del grup és de la capital del país.
En fi, l’única explicació plausible és que sigui una badada, que escriguessin «l’amor», que ho cantessin així i, a l’hora d’escriure la versió definitiva de la lletra, s’adonessin que havia d’ésser «la mort»… però trobessin que ja era massa tard per a repetir l’enregistrament.
Hi trobeu cap raó més convincent? En sabeu més coses?
En fi, igualment us recomano que escolteu i llegiu tota la cançó:
______________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Com a altempordanesa amb pares del Pla de l’Estany, voldria matisar que, almenys a l’Alt Empordà, el Gironès i al Pla de l’Estany no és que es confonguin les “o”, és que no es diferencien, es fa una “o” intermèdia. Jo sé que la “o” d'”amor” és tancada i la de “mort” és oberta perquè ho he après, però sóc incapaç de produir el so de manera natural; per a mi són “o” que em costen de diferenciar. Ara hi tinc l’orella més avesada perquè estic en contacte diari amb gent de diversos llocs de parla catalana, però quan vivia a l’Alt Empordà només sabia que existien les o obertes i tancades quan patia per classificar paraules amb la o… No entenia el sentit d’aquells exercicis, he he.
A mi em sorprèn que la majoria de periodistes, presentadors i locutors de ràdio que s’expressen en un català central i estàndard (barceloní) no pronunciïn el nom d’Òscar (amb ò oberta) com s’ha de pronunciar. De cada 10, només un o dos ho fan amb la ò oberta. La majoria ho expressen amb la ó tancada, com en espanyol. Fins i tot n’hi ha algun que se’n diu i també el pronuncia malament. També em sorprèn que, aquests mateixos periodistes de ràdio i televisió, quan han de dir un cognom acabat amb es, per exemple: Comes, Sales, Viles, Cases, Balmes, Blanes, Moragues,…. ho pronunciïn com si ho diguessin en castellà, com si la e final no fos neutra. Tan neutra com la a de Comas, Salas, Vilas, Casas i Moragas. L’altre dia vaig sentir que deien Bellerín, que és un futbolista, amb les e tancades. Com si les e de Bellerín no fossin neutres. I no sonés igual que Ballarín. I n’hi ha que pronuncien Bosch i Guasch, com ho faria un castellà: Botx i Guatx. Si no de Flix en diuen Flics. Ara, això sí, l’estat nord-americà de Utah el pronunciaran en anglès la mar de bé.
Jo crec que ells canten “l’amor”, tot i que a la lletra hi posin la versió original de Shakespeare.
Per mi que és una jugada amb doble sentit, ja que si t’hi fixes just abans de dir la frase, la lletra diu: “i disculpi si no sóc massa precís”, just per remarcar que estan cantant la seva pròpia versió (amb amor, i no mort) de la frase original de Shakespeare.
Què en penseu?