El barri

iaia amalia alletant un xai (3)

Recuperem un altre escrit d’en Josep Badia i Torras per al clot de les Ànimes. Un text que parla del «pallús encendrosat» no pot restar fora del clot. Jo el trobo ric, precís, exuberant. Vejam què us sembla.

No fa gaire, una maresmenca em va explicar que a la seva comarca un barri era un reixat. I això em va fer pensar en aquest escrit, que parla del barri de cal Badia. Al Bages un barri és un espai clos entre edificis, sovint entre el reixat que dóna a fora i l’entrada de la casa. Bé, val més que us ho expliqui mon pare.

_____________________________

Com a moltes cases de pagès de les nostres comarques, entre el portal d’entrada i el camí, a la meva casa pairal hi ha un clos emmurallat i amb un ample portal (a casa és de ferro, reixat de la part superior). D’aquest clos, sempre n’havíem dit el barri. Quasi a tot arreu s’anomena igual. No em pregunteu per què; no us ho sabria dir.

El barri té una doble funció: és el pati del tràfec —avantsala dels baixos— i alhora defensa l’entrada de la casa pròpiament dita de gent massa curiosa o d’intrusos indesitjats.

El barri de casa, no pas gaire gran, és un clos de set metres per dotze, a tirada de la casa per la banda de sol ixent, i amb el portal a aquest mateix cantó, que dóna al camí de Viladelleva. El portal hi permet l’entrada còmoda del carro. Cal que sigui així, perquè s’hi ha d’entrar moltes vegades. Part del barri és cobert pel terrat de davant de la casa. A sota terrat, adossades a la paret de la casa, hi ha les gàbies dels conills, fetes d’obra i amb pendent, amb portetes de filat i bastiment de fusta. N’hi comptaríeu quinze en total, disposades en tres fileres sobreposades de cinc gàbies cadascuna.

«Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!)»

A l’altra banda del portal hi ha un corredor que porta a la fogaina, per a fer calderada per als porcs, o bé —al temps de la verema— per a fer bullir most i obtenir-ne vi dolç o mistela, o simplement per augmentar el grau d’una bóta de vi ximat que es vulgui millorar. El corredor, que passa tocant la paret de la casa, té a l’altra banda la cort dels porcs, amb el cóm disposat de cap a cap i una tapa de fusta amb forrellat per tancar-lo quan el bestiar ja és apeixat. Més d’una vegada, quan la cort era plena de garrins acabats de comprar, s’havien escapat per aquesta tapa mal tancada i, llavors, ningú no en volia la culpa.

Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!).

Un tros de paviment a continuació fa de femer pròpiament dit. Ben moll amb el suc, se’n treu de tant en tant la palla i el fem sòlid, i s’aparia ben apariat en aquest tros pavimentat, que deixa tornar a escórrer el suc cap al clot. M’agradava lluir-me fent una bona pila de fems quadrada i ben atapeïda, de parets rectes. Quan ja havien fermentat, dúiem els fems al tros per colgar-lo, llaurant amb el brabant; o bé a l’hort, per enterrar-lo amb la fanga. Calia que no s’hagués «cremat» i reservés tota la riquesa amoniacal. El mal pagès, que no mullava ni apariava bé el fem, feia que perdés gran part del seu valor, i el pallús encendrosat que duia al camp, no adobava pas el terreny ni preparava bona collita.

«Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins»

Més enllà del femer, encara hi cabia una cort petita fins a la paret de la muralla. Servia per a entrar els garrins mentre s’esperava vendre (o matar per a casa) els porcs grossos de l’altra cort. Quan es passaven a la cort d’engreix ja eren aprimalats, i així es guanyava temps.

Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins (més tard vaig saber que els savis en deien «cobaies»). Són molt bons per a fer un bon arròs, encara que a la gent de ciutat els facin fàstic perquè semblen rates. Contràriament als conills pròpiament dits, no cal llevar-los la pell, sinó només escaldar-los i pelar-los com un porquet. S’hi assemblen molt, a un porcell, un cop nets i escorxats; suposo que d’aquí els ve el nom. Entre colomins i conills, Déu n’hi do del que en sortia, d’aquell sostre del colomar. El terra, quan ja érem ganassos, l’havíem d’escurar un xic acotats, perquè tot plegat no feina pas més d’un metre i mig d’alçària; per netejar-lo tiràvem el fem i la colomassa directament al clot per una porteta. La mare hi pujava i en baixava moltes vegades el dia per portar-hi herba, mirar d’aparellar els coloms o bé treure els troncs de rama d’ametller o de pi, que els conills havien ben pelat i que ja podien anar directament al foc.

Josep Badia i Torras

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

4 pensaments a “El barri

  1. Gràcies, com sempre, Jordi. A casa del meu avi hi havia dues entrades. Per darrere, pel carrer del barranc, teníem el pati i el corral, amb porc —ocasionalment—, gallines, conills i conills d’índies (porquins), que eren una base important per a l’alimentació de casa. El pati i el corral eren dependències interiors, entre la quadra, que ja havia estat transformada i tenia a sobre la pallissa, i la casa, a la qual s’entrava “per davant”, pel carrer Major anomenat llavors de José Antonio.
    A casa també hi havia el celler, amb parets ben gruixudes i una bona temperatura constant. Quan va morir el meu avi, la meua àvia es va tancar al celler i va començar a desvariejar. Ho vaig aprofitar per a crear un dels personatges de Hi ha morts.
    Per cert, què vol dir que un vi és ximat?
    M’agrada molt el teu “Clot”. Una abraçada i records.

    • Una de les coses que més m’agraden de les teves respostes és que sempre em fan adonar que som un sol poble, amb aquestes comparances dels espais i de les persones. Les agraeixo molt: són plenes de sentit, de detalls, d’acuïtat observadora…

      Ara em sap molt de greu no recordar què vol dir ‘ximat’, que mon pare m’ho devia explicar amb tota seguretat. Quan ho he rellegit he provat de recordar-ho i no hi ha hagut manera. Però sant Google ens regala coses com aquesta:

      «Per altra banda, podríem aventurar també que en la tina gran es vinificava vi ximat o vi claret, que fermentava sense la brisa, possiblement gràcies als llevats que entraven en contacte amb el most en aixafar el raïm i als dels granets que s’escolaven pel forat. Aquest vi, molt més fi de gust i de baixa coloració, força lliure de fangs fins i tot, seria d’una qualitat molt superior al vi comú, fermentat amb tota la brisa i rapa inclosa, molt més acolorit i astringent de gust.»
      [http://mariaestruch.blogspot.com.es/2013/12/les-tines-de-pedros-son-exemplars-unics.html]

      Una abraçada ben forta, Tomàs.

      • Gràcies, Jordi. Ara ja sabem què és un vi ximat. També vam fer vi a casa, el meu avi Blai tenia una vinya suficient per a abastir-nos durant tot l’any.
        Sí, i tant que som un sol poble. Només cal que viatgem una mica més i ens n’adonarem de seguida. Aquests mesos estic treballant en l’escriptura d’una (nova) novel·la i m’he trobat un personatge real, el virrei Enric d’Aragó, que, seguint la documentació, puc descriure així:

        «Enric d’Aragó, comte d’Empúries i duc de Sogorb, seia al seu escriptori llegint uns documents; en sentir l’anunci que precedia el visitant el va mirar amb un somriure jovial i es va aixecar per abraçar-lo.
        —Rodrigo, heu tornat!
        —Què us pensàveu, que em deixaria retenir per cap italiana?
        —M’havia arribat que Lucrècia us cercava —temptejà satisfet l’infant Enric—.
        —No només ella. Però hauria fet ben fet de cercar-me més. No crec que li dure gaire aquest parent vostre napolità.
        I van riure tots dos. El virrei era un home corpulent que passava de la cinquantena; cosí del rei Ferran, havia estat educat a Castella, estimava l’Empordà i li agradava de refugiar-s’hi quan podia. Havia guanyat els poders de lloctinent de Catalunya, de Mallorca i de València que ostentava gràcies al favor del monarca i sobretot a la seua habilitat en el govern dels conflictes polítics. Sempre havia lamentat, però, no haver pogut entrar més en batalla, per això admirava don Rodrigo de qui es deia que havia arribat a Milà amb l’exèrcit vencedor de Joan de Borja i Llançol, al costat dels marquesos de Màntua, seguint Cèsar Borja i Lluís XII de França.»”

        Una vegada més, la història ens dóna la raó i l’evidència.
        Una forta abraçada i endavant amb “El Clot” i amb els escrits del senyor Badia i Torras.

  2. Que maca aquesta foto de l’àvia de Cal Badia.
    Això del barri m’ha recordat quan erem canalla.
    Gràcies Jordi per compartir aquests escrits del teu pare.
    Dolors Gall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *