El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 23 de juny de 2016

Quin català gasten els nostres candidats?

fotoXurí

En un país normal un article com aquest no tindria pas gens de sentit.

No us ho heu demanat mai, com és que hi ha polítics que parlen malament, que no tenen un bon català, que no dominen prou la llengua? Jo me’n faig creus.

Perquè la llengua deu ésser la principal eina d’algú que es guanya la vida comunicant-se amb els altres. I si ets parlamentari, o aspires a ésser-ho, bé has de saber parlar, oi? Si ho pensem bé, ja és ben estranya, la cosa. I això deu passar en totes les llengües? Diria que no. Diria que, entre les llengües del nostre entorn, el català és un cas únic.

Però bé: no tots els polítics parlen malament. No tots suspendrien la prova oral del nivell C2, per exemple. I alguns, potser ni la prova escrita. Avui us proposo que valorem la qualitat lingüística dels nostres candidats a les eleccions de diumenge, per si algú vol tenir en compte també aquest factor a l’hora d’anar a votar.

Bé, potser tots tots no cal analitzar-los, perquè, ben mirat: hi ha cap amable lector d’aquest bloc que pensi votar el PP de Fernandes Dias o el partit de n’Albert Rivera? Mmmmm… No veig cap mà alçada, doncs aquests els passarem per alt.

Així doncs, per ordre alfabètic, mirarem quina llengua gasten:

Joan Baldoví (A la Valenciana), Meritxell Batet (PSC-PSOE), Ana Botella (PSPV-PSOE), Xavier Domènech (En Comú Podem), Francesc Homs (CDC), Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes), Pere Joan Pons (PSIB-PSOE), Gabriel Rufián (ERC) i Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més).

Joan Baldoví (A la Valenciana)
Fill de Sueca (Ribera Baixa). Es nota que és un home preocupat per la llengua. Va treballar de periodista (corresponsal del Levante), però, sobretot, de mestre de català i de mestre d’escola. Parla un català correctíssim. En el fragment escollit, simplement li retrauria que digui «una comunitat que està per abaix», que no és cap valencianisme, sinó un castellanisme. Però fa servir la llengua amb una seguretat i una polidesa remarcables. Això sí, se li ha encomanat la cosa aquesta dels comuns de «valencianes i valencians». Escolteu-lo: és un plaer.

Meritxell Batet (PSC-PSOE)
Aquesta barcelonina de quaranta-tres anys parla un xava impecable. Si us l’escolteu bé, sentireu que fa unes es i unes os força correctes, tant les obertes com les tancades. En canvi, no fa cap vocal neutra. Quan dic cap vull dir cap: quedar-se és cadar-sa, desembre és dasembra… i anar fent. Així mateix, sap fer les consonants prou bé. Per exemple, les esses sonores, fins i tot en els enllaços, li surten sense problemes. Però falla en les eles, que fa alveolars, tal com explicàvem en aquest article. Tot el conjunt defineix allò que Lluís López del Castillo anomenava català bleda. Tot això, amb una mica d’esforç, es pot superar, amiga Meritxell. Creieu que paga la pena?

Ana Botella (PSPV-PSOE)
Amb aquest nom, hauria estat un trumfo que hagués parlat català. Però no. Aquesta senyora (nascuda a València fa cinquanta-vuit anys, ex-delegada del govern espanyol al País Valencià, ex-regidora de l’ajuntament de la seva ciutat…) no fa anar la llengua del país. Deu ésser defensora aferrissada del bilingüisme, és clar. O potser del trilingüisme i tot. Com hi ha món…

Xavier Domènech (En Comú Podem)
La fonètica d’en Xavier Domènech, nat a Sabadell, és prou acceptable; només té un problema: no li surt sempre la ela palatal, de manera que tan aviat diu aquella com diu aqueia, per exemple. També podria millorar el lèxic i la morfosintaxi. No escau a un parlamentari (i professor universitari) de dir, per exemple, crisis (crisi), ni tiburons (taurons), ni veu difamar (vau difamar), ni després de que omplíssim (després que vam omplir, després d’omplir). Parla d’«un agost de 2011» i a mi això em fa ballar el cap: quants agosts hi devia haver el 2011? Al full de propaganda electoral, els d’En Comú Podem hi fan alguna falta grossa («la gent pugui decidir sobre el que li afecta», en compte de «el que l’afecta»; «Ells confien en què l’abstenció ho eviti», en lloc de «Ells confien que l’abstenció…»). Però sobretot m’ha cridat l’atenció com fan servir això del femení genèric («volíem deixar de ser simples espectadores», «Estem preparades», «estem convençudes») i, en canvi, no dubten a fer servir el masculí per personficar el mal («la crisi que han provocat els de sempre», «Ells confien en què l’abstenció ho eviti»). Tinguem seny, companyes, que no acabem tocades del bolet…

https://youtu.be/YKYchXSatNc">https://youtu.be/YKYchXSatNc

Francesc Homs (CDC)
Va néixer a Vic (Osona) fa quaranta-set anys i té, com ja sabeu, una parla força polida. Sovint han dit que s’explicava com el president Mas, que s’hi assemblava molt (potser és cert; en Mas també té una llengua digna, correcta). N’Homs no es complica la vida, quan parla. Fa frases curtes i entenedores, amb aquells silencis ben administrats i potser sense gaire èpica. Per a trobar-li errades hem de filar prim: diu etgigents en comptes d’exigents (‘egzigents’), diu ia i io, en lloc de ja i jo (una pronúncia que alguns defensen, però jo no, perquè crec que la bona pronúncia contribueix a la unitat de la llengua). Tot plegat cosetes menors. Bona nota per al senyor Homs. Comproveu-ho, si teniu un minut.

https://youtu.be/MDJx8rPLVuY">https://youtu.be/MDJx8rPLVuY

Mateu Matas Xurí (Sobirania per a les Illes)
Nat a Santa Margalida (Mallorca) el 1982, en Mateu Matas, àlies Xurí, és un dels millors glosadors del país. Llevat d’una dificultat ortoèpica en les erres múltiples (que deu tenir una solució logopèdica), té una pronúncia mallorquina genuïna, tant en el terreny vocàlic (neutralització de vocals tòniques, manteniment de les os àtones), com en el consonàntic: finals oclusius (creient, amb pronúncia de la te), assimilació de sons en consonants finals (molt d’anys per molts d’anys), pronúncia de la ve labiodental (vot), canvis intervocàlics (porer per poder), formes verbals pròpies (diven, en compte de diuen)… I en sintaxi, per exemple, el reforç preposicional en quantitatius (molts de diputats, per exemple). Potser hauria d’evitar dialectalismes, com ara naltros, de la mateixa manera que un servidor no diria en públic nosatres.

https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk">https://youtu.be/WbAqhpq6Sxk

Pere Joan Pons (PSIB-PSOE)
Aquest jove palmesà, nascut el 1970, té un català correcte, si bé no manté una fonètica tan genuïna com la d’en Xurí; les eles, sobretot, li surten un poc acastellanades. El vídeo que n’hem trobat és curt, però no s’hi senten pas incorreccions gramaticals, tret d’aquesta mania de llevar l’article al nom de les Illes (diu de Balears, en compte de de les Balears). Què hi farem… Hi ha coses pitjors: he sentit (i llegit) gent que en diu CAIB. Sabeu què és? Les sigles de Comunidad Autónoma de las Islas Baleares. La beneitura no té límits.

https://youtu.be/2O7yVRPTdV4">https://youtu.be/2O7yVRPTdV4

Gabriel Rufián (ERC)
La parla d’en Gabriel Rufián és l’exemple clar que la immersió lingüística no ha rutllat fins ara. Tant que ens rèiem d’en Montilla! Aquest noi, de només trenta-quatre anys, nascut ací (a Santa Coloma de Gramenet), que ha anat a escola ací (en català), que ho ha tingut tot de cara per a aprendre la llengua d’ací… fa malbé la fonètica i la llengua en general cada vegada que bada la boca. Això si és que parla català, és clar. Diu coses que costen de sentir. Ja no és tan sols que no faci cap vocal neutra, ni cap essa sonora, ni cap e ni cap o obertes… És que no sap dir energètica (eneriética), o amolla expressions tan genuïnes com en pos de (a l’encalç de, amb l’objectiu de)…

Jo no puc pensar que a ERC els sigui igual, la llengua. No pot ésser. Ja ho tinc: volen demostrar que hem de menester un estat perquè els alumnes acabin l’ESO parlant un català digne, i no això. Si no, quina explicació hi trobeu?

En fi, jutgeu vosaltres mateixos:

https://youtu.be/1bEBtRKKlgI">https://youtu.be/1bEBtRKKlgI

Juan Pedro Yllanes (Units Podem Més)
Es veu que defensa tant l’ús del català, que va donar un suport clar a la campanya «Enllaçats» dels mestres de les Illes. Es veu que és tan progressista i tan bon orador i que si tomba i que si gira… Però no parla la llengua del país. Certament, no acabo d’entendre que Més hagi pogut acceptar de cap de llista un unilingüe espanyol. És clar: no en tinc cap vídeo. Si el voleu sentir no parlant català ja el cercareu vosaltres mateixos.

Quan ja havia publicat l’article, un amable lector em va fer arribar aquest vídeo i encara, després, una lectora em va trametre l’enllaç d’aquesta entrevista, en què el senyor Yllanes parla català. Com podreu veure, un català poc freqüent; bé, o potser massa freqüent: volia dir que l’ha practicat amb poca freqüència.

En fi, el panorama és aquest. Ni més ni manco.

[Aquest article és inspirat en una idea del periodista Enric Arqués, que algun dia —potser— acomplirem.]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. El Rufian no és cap fracàs de la immersió lingüística sinó el seu èxit. El 1983 tots els professors castellanoparlants van reciclar-se al català, que la immensa majoria ni parlava. Aquests professors van ensenyar alumnes que no sabien català i que vivien a Sta. Coloma o Cornellà i que només tenien contacte amb persones en la seva situació, que parlaven català secundàriament. Això va crear un dialecte social, com ho pugui ser el nigger English, el pidgin o qualsevol altre. Tinc uns nebots de Gavà que diuen “ient iove que iuga a la plàtia pel mes de Iuliol”. Per què? Doncs perquè a casa no ho han sentit mai però al carrer és com parlen tots els seus veïns. Sempre que sigui això, un sociolecte, i es mantingui a nivell informal, no és més important. Pitjor és quan sento actors centrals que diuen /ó la/ en comptes de “hola” com pronunciem en català central.

  2. Article i anàlisi interessants. Tanmateix em prenc la llicència de fer-te algunes consideracions, sense cap ànim de confrontació.

    Com a català i fil·lòleg que sóc, en general no comparteixo el teu punt de vista tant crític que apliques a l’hora d’analitzar la llengua dels polítics. El català normatiu (a tots els seus efectes), tal i com es pretén fomentar, és una quimera, perquè no té en compte tota la seva riquesa. I sí, la seva riquesa inclou una influència enorme del castellà, cosa que una hipotètica Catalunya independent, per exemple, no podrà canviar mai.
    Afirmar que Francesc Homs pronúncia incorrectament la paraula “exagerat”, és un acte d’arrogància i ignorància. Tu potser tens la “sort” de parlar una variant del català molt propera a la considerada com a normativa, però què faries si tot d’una et diguéssin que dir “jutjat” és incorrecte perquè l’estàndar que estipula, per posar un exemple hipotètic, el dialecte predominant de les Terres de l’Ebre és “jusgat”? (sí, és un castellanisme i què?). Tú creus que algú diu alguna cosa als polítics escocesos per pronunciar “incorrectament” la “r”? Quin problema hi ha si en Domènech confon la “ll” i la “i”? Això em passa a mi mateix i a molts parlants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

    Normalitzar la llengua és molt necessari, però sembla que “els catalans de veritat” no vulguin acceptar la realitat sociolingüística i abraçar-la en comptes de rebutjar-la. La diversitat és una virtut no un defecte.

    Per concloure, et faig una pregunta, de què ha de ser tret distintiu parlar un català suposadament inmaculat? De catalanitat? D’excelència moral?

    Salutacions

  3. Gabriel Rufian és l’exemple clar de la colonització portada a terme pel dictador Franco i el seu (lo dejo todo atado y bien atado) en els mítings diu… La República catalana no té origen ni identitat ni idioma la República la farem en castellà… I no ho diu en català, ho diu en castellà. Paraules dignes de colons perquè els emigrants de l’estat espanyol a CAT actuen com a colons els de Súmate en són la mostra més clara i evident. Gran equivocació dels catalans des d’Òmnium, Assemblea i partits polítics s’han venut la llengua i la cultura a canvi de ¿?, res. Si fan el que els colons exigeixen acceptar que som bilingües i que el castellà sigui cooficial el català s’extingirà… Molt greu… Aleshores hores sí CAT sense origen sense identitat.
    Estimo tota llengua, tota cultura, per aquest motiu defenso el nostre idioma, la nostra cultura, cap mereix l’extinció… I molt menys si aquest fet és l’herència d’un dictador.

  4. Soc francés. Vaig aprendre a parlar catala en 1953 sobre els genolls de la meva avia. Maï l’hi parlat bé i sempre m’ha emprenyat quan uns catalans de pura cepa hem retreuen els meus errors. El catala no sera maï un verdader idiome si no s’accepta que els estrangers el parlin aproximadament. Un idiome no deixa de ser un mitja de comunicacio valid perque gent humil no el parla com en Pompeu Fabra. Quina sort que tans homes i dones politics el parlin de forma diferent

    1. No cal ser català de “pura cepa” o de soca-rel (assumeixo que ja es deu haver emprenyat per la correcció) per tal de corregir el mal català que malauradament tenim una majoria. Només cal, com en qualsevol altra llengua, haver-lo estudiat i haver-hi posat interès.
      Jo, pel contrari, agraeixo molt cada cop que em corregeixen o em recorden expressions genuïnes que de forma inconscient i a causa de la meva escolarització forçosa en castellà i pel pes dels mitjans sovint substitueixo per castellanismes, la qual cosa no té res a veure amb Pompeu Fabra, sinó amb una llengua i una cultura mil·lenàries patrimoni dels catalans. I és que vostè hauria de saber que el català fa segles que ja és un veritable idioma. No pas menys que el francès.
      També hauria de saber que un idioma és molt més que una eina de comunicació. Si només fos això amb un n’hi hauria ben bé prou.

  5. Bon article. Tot i que a la vista dels comentaris tot això és com donar-se cops de cap contra un mur. Entre un que diu que els castellanismes són una riquesa de la llengua catalana (segurament encara més rica pronunciada “riquessa”), tot assegurant (ell sí que de forma ben arrogant) que la independència no hi podrà fer res per corregir aquesta castellanització (amb polítics i filòlegs com els que ens envolten és ben clar que no), i un altre que diu que el desastrós català que parla en Rufián amb un esforç tan evident com impropi de qui ha nascut i s’ha educat a Catalunya (fins i tot a nivell superior) demostra l’èxit de la immersió lingüística (com si el forçat i sovint rebutjat ínfim reciclatge de determinats mestres no hagués fet més mal que bé a la llengua), resulta ben clar que el problema de fons no és la parla dels polítics, sinó la renúncia paternalista de bona part de catalanoparlants qui sap si íntimament castellanopensants.

  6. No sóc filòleg ni lingüista ni res que s’hi assembli, sinó autodidacte. Amb això suposo que expresso el desig de ser perdonat si les dic i escric molt grosses.
    En Domènech és de Sabadell, i els d’aquesta ciutat pronunciem “vem” per “vam”. Podria ser un localisme? També ho és el ieisme evident en naturals del barri de la Creu Alta, anomenats “tallarets” o “taiarets”. Molts dels quals no saben pronunciar el so de la “ll” sinó és amb la “i”. Tai, taiar, taiaret, tovaiola, papaiona. Aquest ieisme ve d’antic, no és d’ara i us asseguro que existeix, n’he conegut uns quants. Ara: jo diria que en Domènech no és del barri de la Creu Alta i el seu ieisme esporàdic no n’és oriünd.
    He votat molts caps de llista, si ho repasso mentalment em surten: Xirinacs, Jordi Carbonell, Carod-Rovira, Colom, Rahola, Puigcercós, Tardà, Junqueras i també Rufián. Segurament que me’n deixo algun. Ara tornaré a votar Rufián. De tots, el que enraona un català més poc genuí és ell. Però si he votat tots els altres, i deduireu a quin partit polític pertanyien (llevat del primer), ara no tenia pensat fer una excepció per aquest motiu. Votaré Rufián ben content i orgullós. No té res a veure amb la qüestió que proposa l’article (perdoneu-me) però confesso que em cau molt bé, penso que és intel•ligent, i després de parlar-hi cinc minuts constato que és molt amable. I és cap de llista d’un partit que advoca per la independència i la justícia social. Independència, per mi, vol dir un estat propi català que, com a eina política, treballi perquè algun dia el català sigui la llengua hegemònica. I que, tal com diu en Rufián, esdevinguem un sol poble.
    Cordialment.

    1. Vicenç, “vem” per “vam” està més estès que una taca d’oli. Trobo presuntuós fer-ne una característica sabadellenca.
      És perfectament paral·lel al pretèrit en castellà “ayer pasemos” (per “ayer pasamos”). Una simple mancança de coneixement de la pròpia gramàtica.

    2. No m’hi havia fixat que “vem” estava estès com una taca d’oli. De fet, si ho tornes a llegir veuràs que ho escric amb un interrogant. Gràcies per la informació. I també tens raó quan dius que no conec gaire la gramàtica. De fet molt poc, la conec, quatre coses. Hi ha una cosa amb la qual no estic d’acord perxò, no era presumpció, sinó ignorància. Però tampoc no cal que m’ho revelis, que jo ja en sóc conscient. Merci.

    3. Vicenç, jo no he dit que _tu_ desconeguis la gramàtica! L’ús del “vem” és un cas més d’aquest desconeixement, però n’hi ha molts més, i jo també hi estic apuntat.

  7. Vaja, doncs, Sr. Badia, cal reconèixer el seu esforç per buscar la normalització del català estàndard dels candidats, més enllà de l’òptica de les propostes pel país que presentin.
    Sóc defensor del català com a llengua pròpia que els comuns dels catalans puguin entendre i utilitzar i per tant crec que els que es postulen per a governar aquí o més enllà de l’Ebre des d’aquí, l’haurien d’emprar com a primera llengua, encara que no ho facin amb un nivell superior, diem de nivell D.
    Vaja, doncs, Sr. Badia, cal reconèixer el seu esforç per buscar la normalització del català estàndard dels candidats, més enllà de l’òptica de les propostes pel país que presentin.
    Sóc defensor del català com a llengua pròpia que els comuns dels catalans puguin entendre i utilitzar i per tant crec que els que es postulen per a governar aquí o més enllà de l’Ebre des d’aquí, l’haurien d’emprar com a primera llengua, encara que no ho facin amb un nivell superior, diem de nivell D.
    No dubto que el senyor Homs parli correntment el català estàndard,
    però avui mateix he sentit una expressió. del Sr. Homs que m’ha desconcertat. Parlant del referèndum pel Brexit, i també del referèndum per la independència d’Escòcia (vagi per endavant, dir que són propostes democràtiques molt valentes i que, malauradament, en aquest moments, són difícils de veure a Espanya) esmentava que això “genera osmosi” No sóc filòleg i no he passat més enllà del nivell C, però si que significa “osmosi” i en canvi no sé què té a veure aquest fenomen físic amb l’empatia que hom pugui sentir pel referèndum i pels vots i sentiments dels escocesos i nord-irlandesos i crec que la majoria d’oients i electors tampoc.

    1. Pere, entenc que intentis defensar a qui vulguis votar, però no que ho facis atacant amb el significat d’osmosi. Personalment, em sembla del tot encertat l’ús que n’ha fet Homs. Segur que en coneixes el significat?

      Salut!

    2. Ferran, no intento defensar cap vot, cosa que si que em sembla que ho vol fer el Sr. Badia en base a demanar el millor rivel del català al polítics, potser per damunt d’altres consideracions polítiques.
      Només volia matisar.
      Conec perfectamen el significat tècnic d’osmosi, que no crec és que encaixi en el context en què el Sr. Homs el va fer servir.

  8. Certament el nostre País, si per normal entenem en llibertat, de normal no en té res. Tres-cents anys d’ocupació i persecucions sistemàtiques, pesen com una llosa. I tres-cents anys d’imposició de la llengua forastera de l’ocupant ha fet forat. I es pot considerar un miracle que malgrat tot, encara avui, la nostra, sigui un llengua viva. I si això és així és perquè mai hem deixat de fer-la servir, però això no treu que hàgim hagut d’aprendre la llengua del foraster ocupant i fins i tot aprendre en aquesta llengua, fins al punt d’haver de convertir la nostra, en una llengua purament domèstica, però domesticats amb la llengua del foraster, fins al punt de fer-nos perdre la consciència nacional. Un servidor que va néixer en ple franquisme i que fins ben entrada en la vintena d’anys no va prendre consciència nacional i de classe, era un més que no tenia cap inconvenient en fer servir la llengua de l’ocupant cada cop que se’m dirigia en aquesta llengua, de manera que no creava la necessitat d’aprendre la meva, de llengua. I així, fins avui, el ben bé noranta-nou per cent dels aborígens del nostre País no han creat, com es crearia en un país normal, la necessitat d’aprendre la llengua autòctona. Per tant, no criminalitzem a les víctimes sinó al botxí. I fem el fotut favor de reconèixer i agrair, els qui, malgrat tot (amb la immersió no n’hi ha ni per començar) han fet l’esforç d’aprendre-la, no fotem! En un País normal la immersió no cal, ja ve donada! I aquest problema es resoldrà i s’acabarà rapit quan serem independents, no en tingueu el menor dubte.

    1. Ben d’acord amb vostè, senyor Conrad. Jo també ho he viscut això que descriu. Em van escolaritzar en el franquisme i quan vaig acabar els estudis primaris el dictador encara era viu. El porc va morir quan jo tenia disset anys, en feia tres que treballava i el mal ja estava fet. El mal de no saber llegir i escriure en català, a part de la misèria moral i material que aquell règim nefast ens va llegar. Jo era un analfabet en la meva llengua. I el poc que sé ho dec a la força de voluntat i al patriotisme, amor a la llengua i al país de què sóc imbuït. Si en voleu dir nacionalisme ho podeu dir, no me n’amago. Un nacionalisme català de caire defensiu per mor de l’invasor espanyol. Ara: es pot demanar a tothom el mateix esforç i consciència nacionalista? Em tempo que no. El que fóra normal és que el carrer, l’entorn de lleure, la família (si pot ser), l’espai, reblés el que s’aprèn a l’escola. Però això no passa. Els Rufián, quan eixien de les aules no sentien el català ni que fos per recomanació del metge. Els era un llengua quasi exòtica o folflòrica. Al Barri del Fondo de Santa Coloma, a Can Puiggener i els Merinals de Sabadell, o a la Mina de l’Hospitalet, etc… Sí, els exigim un català genuí, però quin exemple els hem donat els catalanoparlants? Sí som els primers a no respectar el propi idioma. Començant per no catalanitzar-nos el nom i acabant per canviar de llengua així que un castellanoparlant s’incorpora a la conversa. Quants catalans de soca-rel parlen com haurien de parlar? I els amoïna? Em temo que no gaire o gens. Ens preocupa, al marge dels quatre rampells d’indignació (foc d’encenalls) que ens provoquen els atacs del ministre Wert, etc….?

      “Um homem só deve falar, com impecável segurança e pureza, a lingua da sua terra : todas as outras as deve falar mal, orgulhosamente mal…Falemos nobremente mal, patrioticamente mal as linguas dos outros.” Eça de Queirós A correspondência de Fradique Mende.
      Ho fem això, els catalans? O el bilingüisme mal entès i la immersió han servit, més aviat, per elevar el castellà a la categoria de llengua nacional, en comptes de potenciar el català, normalitzar-lo i fer-lo esdevenir llengua hegemònica?

      Ara podríem culpar els polítics actuals dels mals del català. Però durant molts anys la sociovergència i l’autonomia han sembrat això que ara tenim. Em sembla injust fer pagar els plats trencats a les generacions actuals, de polítics i ciutadans, d’allò que els Pujol, Maragall, els Rosessenssats, intel•lectuals orgànics o no, periodistes, opinió publicada, professors, mestres, etc…, van dissenyar i abonar. La culpa no és dels Rufians que no han demostrat animadversió vers la llengua catalana, sinó de tants anys perduts de tebior al bany maria. Amb la complicitat absolutament de tots.

  9. Em dic Rosa Daniel i per casualitat he trobat el seu bloc i aquest article en concret, molt interessant. M’ha sorprès agradablement veure la cura i la precisió amb què analitza la fonètica dels polítics que parlen en català. És bo que hi hagi persones que es preocupen per la llengua, perquè ens fa molta falta; i per la fonètica, que sembla que sigui poc important quan, en canvi, és fonamental, juntament amb la sintaxi. Vaig viure fa anys a França i en aquella època la seguretat social subvencionava classes amb un logopeda, almenys a la zona on vivia, perquè els estrangers tinguessin una bona pronúncia.

    Vaig llicenciar-me en filologia catalana, tot i que em dedico des de fa mes de 25 anys al ioga, un món en el qual el castellà és la llengua predominant. M’ha costat un gran esforç mantenir el monolingüisme en català en la meva pràctica professional, però es pot, i aquesta militància m’ha costat perdre mercat, fins i tot en un llibre que vaig publicar i en la revista virtual que editem de manera regular des de fa uns anys, però val la pena el peatge. Em queden lluny els anys en què estava vinculada al món de la filologia, però penso que cal que ens mantinguem sensibles al tema de la llengua.

    Sóc empordanesa i he de reconèixer que els anys que vaig estar vinculada a la universitat varen fer més correcte el meu català, per bé que la unitat de la llengua crec que també pot ser en detriment de la riquesa dialectal. Des de fa 12 anys treballo a Barcelona, i del que m’he adonat és que la fonètica és la part més difícil de canviar, sobretot perquè les persones no en són conscients. I és que la part del cervell que la regula està molt menys sota el nostre control que el lèxic i la sintaxi: tinc amics que porten 30 anys a l’Empordà i se’ls nota que són de Barcelona per la manera, per exemple, com pronuncien la tercera persona del present d’indicatiu del verb ser, que sempre és tancada segons la normativa, però que a la demarcació de Girona és oberta, i si sents polítics gironins sempre ho fan així. A mi em surt la forma gironina.

    Llavors entens que polítics que han viscut en un entorn determinat tinguin una fonètica condicionada, perquè és el que més costa de canviar. Altre cosa és que, si es volen dedicar a la política en aquest país, no es plantegin depurar la seva fonètica agafant l’exemple de França i pagar-se sessions amb un logopeda, però no en són conscients. I com que no en són, considero molt interessant el seu article. Hi afegiria que el punt d’articulació a la boca activa determinades parts del cervell i que, al final, com més possibilitats de sons una visió més àmplia i menys subjectiva: aquesta és una de les raons –una entre moltes- d’aprendre diferents llengües.

    I ja per acabar Jordi, que escrit massa, una nota divertida: tenia un cosí suec que va morir parlant molt bé el català, i en castellà la seva fonètica era andalusa perquè era arquitecte i treballava a l’obra amb paletes que parlaven andalús i allà el va aprendre, perquè en l’entorn més proper era el català.

    1. Això de pagar-se sessions de logopèdia és una bona idea per a tothom que tingui la llengua com a eina principal del seu ofici: mestres, professors, periodistes, comunicadors, polítics…. Sabem el cas d’alguna actriu catalana que, per poder treballar a Madrid, va haver de prendre lliçons de castellà i de logopèdia. És cert, no m’ho invento. Ara, a la inversa: ¿hi ha alguna actriu catalana que, per tal de corregir-se la pronúncia de la ela bleda castellana, hagi contractat el servei d’un logopeda? Em sembla que no. Recordo que a l’escola de la meva filla en tenien, de logopedes. Si detectaven ieisme o altra defecte de pronúncia en algun infant, el mestre l’enviava immediatament al logopeda. I he de dir que, els companys de la meva filla, absolutament tots parlen un català fonèticament perfecte, alguns dels quals de famílies castellanoparlants. Ara bé, sembla de peregrull, però hem de dir que són els mestres els que han de detectar-ne el defecte. Però si són ells mateixos els que ja no parlen correctament, de quina manera s’adonaran dels defectes de pronúncia dels altres, dels alumnes? No fóra assenyat primer oferir els serveis de logopèdia als mestres? Algú em podria prendre per boig, però si conegués algun mestre que fa caure l’ànima als peus així que obre la boca per parlar, aleshores m’entendria. Al marge de l’ús (o mal ús, o inexistent ús) dels pronoms febles. A la Conselleria d’Educació o d’Ensenyament ho tenen present, això? El meu ofici sempre ha estat manual, i si no era competent en l’ús de les eines que m’eren atribuïdes, clau anglesa, tornavís…, m’haurien despatxat. Si els mestres, professors, periodistes, etc…, no són competents en la principal i important eina que és la llengua, què n’hem de fer? Això passaria en un estat europeu, que els mestres no fossin competents en la llengua del país? Som un país normal? O ens vam creure que l’autonomia, sota tutela espanyola i amb el virreis Pujol i Maragall, redreçaria la llengua i la nació?

  10. Excel·lent l’anàlisi que has fet.
    Però crec que a casa nostra tenim, en aquest sentit, un cas pitjor: el dels periodistes de ràdio i televisió.
    Parlen un català bastant (o molt) deficient. I, alguns, fins i tot amb menyspreu de la llengua.
    Seria interessant una anàlisi semblant a aquests professionals de la paraula.

  11. Criticar a en Rufian és tirar-se pedres a la teulada.
    Jo soc fill d’emigrants i crescut al Barcelonès Nord i t’asseguro que per molta immersió que facis a Santa Coloma de Gramanet les neutres i d’altres errors de pronunciació i sintaxi no les corregeixes. Després de 20 anys a Girona i amb una dona osonenca he pogut millorar el meu accent i pronunciació. Però t’asseguro que no és per cap classe de llengua ni per cap logopeda (i tampoc encerto la majoria de e i o obertes i tancades….). En canvi els fills d’emigrants crescuts a Girona o a l’Empordà tenen una pronuncia molt millor. L’entorn potser?. Parlar bé el català a Santa Coloma de Gramanet potser no és tan fàcil . En resum i de manera poc elegant : En segons quins casos no ens l’agafem amb pare de fumar,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent