Montejurra: quaranta anys

MONTEJURRA76

El 9 de maig de 1976 dos carlins foren assassinats a Montejurra (Navarra). El meu pare, aleshores secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi era. I va dur aquell odi, aquells trets, aquelles morts i aquella impotència gravats a la memòria fins al final dels seus dies.

En Josep Badia i Torras, l’únic federalista convençut que he conegut, va recordar-ho i escriure-ho vint-i-vuit anys més tard, amb motiu d’una jornada sobre carlisme.

He pensat que aquest escrit hi havia d’ésser, al Clot de les Ànimes, ara que fa quaranta anys de tot allò.

                                             

Ponència pronunciada a les Jornades sobre el carlisme (Pinós, juny de 2004)

Companys, amics i amigues:

M’han demanat que faci una aportació a aquestes jornades, amb unes reflexions sobre un tema de la història tan rica i tan variada, tan extensa i tan humana del carlisme. Jo no sóc historiador, ni de professió ni per capacitats; per tant, he acceptat l’encàrrec amb la condició de parlar sobre un fet important del qual tingués una vivència directa.

He escollit els fets de Montejurra de 1976, que representaren per a mi una experiència humana, sociològica i política molt i molt especial en la meva singladura vital, avui ja molt dilatada.

Tots els carlins un xic grans saben què representava per a tots nosaltres la Diada de Montejurra. Ja la preparació dels actes comportava la mobilització dels militants, la dinàmica organitzativa dels dirigents i la vivificació dels ideals i de les il·lusions de tots plegats. Montejurra significava, any rere any, moltes coses per als carlins. Records, trobades, espiritualitat, reforçament dels ideals polítics i socials, contrast d’experiències, sectorials i territorials, i sobretot la visualització de la germanor de la gent de totes les nacions i regions de l’Estat espanyol, que es feia més forta i més perceptible cada any. I també l’esperança col·lectiva, que tanta falta ens feia als qui ens tocà de viure aquells temps aclaparadorament grisos i mancats d’horitzons per als homes honestos com érem, en general, els carlins.

Els carlins més grans varen sofrir molt a la guerra i després van veure com Franco i els seus allunyaven cada any la pau, només per satisfer l’afany de venjança, de poder i de riquesa.

Per als catalans, Montserrat i Montejurra s’agermanaven cada any en un renovat compromís col·lectiu de lluita permanent pels nostres ideals.

El risc que comportava la semiclandestinitat, la prohibició (sempre intentada però mai reeixida), eren desafiaments que encara ens esperonaven. Els veterans responien amb una ferma dignitat a les males maneres d’algun control de la policia i, amb més o menys entrebancs, sempre s’arribava. La sensació d’alliberament quan entràvem a Navarra, encara avui m’estremeix de recordar-la. Navarra, juntament amb Àlaba, tenia certs furs, que permetien a la Diputació foral de gestionar l’administració del territori, i això es notava.

Les carreteres, ben conservades, eren guardades pels miquelets forals uniformats, amb la mateixa boina vermella que portàvem nosaltres (a voltes amagada fins arribar allà, perquè la Guàrdia Civil no ens obligués a girar).

Normalment ja fèiem nit a Pamplona, per poder ésser l’endemà a primera hora a Estella-Lizarra. Al vespre a Pamplona les tertúlies eren animades, i ja es podien saludar vells amics d’altres anys, o bé els veterans del temps de la guerra.

Jo havia pujat moltes vegades a Montejurra abans de 1976, i em semblava que n’havia vist moltes versions i hi havia corregut moltes aventures.

Però el Montejurra de 1976 tenia un caràcter especial. Feia gairebé mig any que Franco havia mort i, això no obstant, érem conscients que, per al carlisme, el franquisme era igual de perillós, en mans d’homes com Arias Navarro com a president del govern i Fraga com a ministre de la Governació, que encara ens mantenien a la clandestinitat.

A la reunió de la Junta de Govern a Madrid, el 19 de març, els comentaris no eren pas més optimistes que en anys anteriors pel que fa a la “tolerància del règim”. Es varen aprovar un seguit d’orientacions, es féu la convocatòria de l’Aplec i es donà una idea comuna, però adaptada a cada territori pel que fa al lema que acompanyava, com sempre, la convocatòria.

A Catalunya vàrem escollir “Montejurra 1976. Una cita per al poble”. A Euskadi, per exemple: “El grito de los pueblos. ¡Por la libertad!

També en la mateixa reunió del 19 de març s’acordaren els oradors de la Diada. Aquell any serien Laura Pastor, del Partit Carlí del País Valencià; jo mateix, pel Partit Carlí de Catalunya; i José María Etxevarria, per EKA (Partit Carlí d’Euskadi). Tancaria l’acte José María Zavala, secretari general. Oficialment, Carles-Hug de Borbó tenia prohibida l’entrada a Espanya, i sembla que el govern havia advertit a la família reial holandesa que no podia garantir la seguretat de Donya Irene, l’esposa de Carles-Hug, filla dels reis d’Holanda. Tot i que comptàvem que tots dos assistirien a l’acte, oficialment no podíem fer constar que hi foren.

Vaig preparar un parlament breu, amb una gran il·lusió de poder portar la veu de Catalunya als milers de carlins que es preveia que assistirien a Montejurra, i comptant també que els diaris –que ja s’atrevien una mica més a publicar notícies polítiques­­– se’n farien ressò. El parlament començava amb una salutació:

«Carlistas:

Os traigo el saludo de Catalunya, del Partit Carlí de Catalunya, y de todas las fuerzas democráticas de mi pueblo. Y mis palabras quieren expresar el sentir de las gentes de esta noble nación y sobretodo de los carlistas que en ella y por ella luchamos por nuestra libertad, por nuestra dignidad, como pueblo democrático, hermano de los otros pueblos y respetuoso con la libertad y personalidad de todos ellos…»

I acabava saludant els amics meus en català:

«… Y permitidme que termine dirigiéndome a mis amigos catalanes en mi lengua vernácula, porque ya la añoro:

“Carlins de Catalunya:

No sé si les meves pobres paraules han expressat prou bé el sentiment del nostre poble. En tot cas, l’intent podeu creure que hi és amb tota l’ànima.

No voldria que ningú ens tingués enveja ni recel. Sabeu que els catalans no volem privilegis, sinó que som amants de la llibertat per a tothom, i que, juntament amb els nostres germans de València i de les Illes, volem fer del nostre poble el capdavanter de la llibertat i el socialisme; i del carlisme, l’esperó per a aquesta conquesta. Amb tot el cor, doncs: Visca Catalunya!”»

 Vàrem aconseguir, malgrat la por, una notable inscripció d’assistents de Catalunya. Tanmateix, a mesura que anaven passant els dies, es varen detectar moviments dels ultres, emparats i protegits des de les àrees governamentals, amb ordres als governs civils que feien témer una prohibició especial. A mitjan abril, els rumors i els informes ja amenaçaven d’un complot organitzat i impulsat pel govern mateix. Ens costava de creure, però, que, mort el dictador, s’ataqués el carlisme amb la crueltat i traïdoria amb què es va atacar. I encara menys en la muntanya de Montejurra, un santuari tradicionalment respectat.

Per resguardar més el lloc de la muntanya i separar tant com fos possible l’acte religiós del polític, José Ángel Pérez Nievas i José María Zavala havien demanat al governador civil de Navarra autorització per celebrar un acte públic a la plaça de toros d’Estella, el dia 9 de maig a les cinc de la tarda. La petició fou denegada per aquests motius: «que por el carácter de los organizadores y oradores… se trata de un acto político», «que los organizadores no acreditan… representación política alguna», «que no ofrecen garantías… de que transcurra dentro de los cauces establecidos»; i, finalment, «que el Orden Público podría verse afectado si se autorizase dicho acto». Es presentà un recurs contra aquesta resolució al ministre de la Governació, senyor Fraga, que no fou contestat.

Des de Barcelona vàrem organitzar l’acompanyament d’amics de diversos partits democràtics, solidaris del Partit Carlí, que no entenien per què encara no estava legalitzat. I sobretot vàrem tenir cura de la cobertura periodística de la Diada amb la col·laboració especial de Carles S. Costa, un periodista del Diario de Barcelona amb qui teníem una relació molt cordial.

I amb aquest ambient s’arriba al 9 de maig de 1976 a Montejurra. Hi havia una gran afluència de carlins lleials i gent dels altres partits democràtics, però també un gran nombre d’assassins i pistolers destacats, i ultres i traïdors a disposició del complot organitzat per Fraga i secundat per Sixto de Borbó, germà de Carles-Hug. Els nombrosos efectius de la guàrdia civil tenien órdenes estrictas de no intervenir sota cap concepte. El drama era inevitable.

Jo havia fet el viatge dos dies abans per assistir a una reunió a Pamplona de la Junta de Govern, per raó del meu càrrec. Intentàvem preveure, tant com fos possible, quins passos calia fer per defensar-nos de les amenaces que cada vegada es feien més palpables, però que no acabàvem de creure. Amb parers matisats, s’acordà no respondre la provocació, per no donar peu a la suspensió de l’acte per part de la força pública, que crèiem, la majoria, que era allò que es pretenia.

Amb alguns companys de junta, vàrem pujar d’hora al monestir d’Iratxe, el dia 9 de maig. Vaig anar a l’església en primer lloc, com tenia per costum cada any. A la sortida veig arribar el cotxe que duia donya Irene i María de las Nieves, la germana de Carles-Hug. Al portal de l’hostatgeria conversaven, envoltades –com es pot suposar– de molts carlins que venien a saludar-les, quan una cridòria exterior i un so de tambors ens advertí de l’arribada de la comitiva de Sixto, precedida de tota la faramalla militar i feixista. Protegim donya Irene i María de las Nieves, portant-les a l’interior, i sortim ràpidament a fora. La topada ja ha començat, malgrat les consignes llançades pels altaveus, que han aturat la música popular i recomanen no caure en la provocació. Els més veterans no en fan cas, assenyadament. i, amb pedres i amb els bastons que porten per a la caminada, aturen la “tropa” de mercenaris. Veiem treure’s la pistola a l’home de la gavardina, i disparar contra el pobre Aniano Giménez, santanderí de l’HOAC (amb qui feia uns moments havíem conversat) i correm a recollir-lo. Guio els companys que el porten a l’interior, on hi havia el lloc d’auxilis. Torno a sortir ràpidament, a temps de ser testimoni de la valenta actitud del company Aluja, de Lleida, que increpa un comandament de la guàrdia civil per demanar-li que s’interposi entre nosaltres i els agressors, que havien quedat momentàniament parats davant la contundència de la resposta. Amb llàgrimes als ulls, el guàrdia diu que «tienen órdenes de no intervenir», però finalment s’hi interposa i, acte seguit, ordena als seus subordinats de girar els fusells en direcció als guerrillers. Després d’uns moments de vacil·lació, aquests donen la volta i comencen a retirar-se en direcció als Land Rovers que els havien seguit, i que els pugen per l’altra banda al cim de la muntanya, on volen continuar la seva tasca assassina.

El gest valent de l’Aluja de Lleida i la resposta del comandament de la guàrdia civil ens van salvar segurament d’una massacre. Recollim una senyora navarresa ferida i el company Ferran Lucas, que tenia una important ferida al cap. Vaig retrobar en Zavala i ja quasi no ens vàrem separar. Vaig ésser testimoni de la crema d’un pilot d’exemplars d’El Alcázar, el diari franquista per excel·lència, i vàrem començar a pujar la muntanya. A l’altura de la tercera estació vàrem esperar Carles-Hug. Minuts després d’arribar, vam veure baixar els infermers, corrent, amb perill d’estimbar-se, portant el pobre Ricardo García Pellejero, ja amb la pal·lidesa de la mort. La imatge no se m’esborrarà mai més. Un jove a la flor de la vida, mort per uns assassins en un dia de festa i llibertat, a sang freda, amb els ulls oberts encara, com si volgués acomiadar-se de tots nosaltres i de la seva muntanya estimada.

Aconsellem a Carles-Hug, visiblement commogut, que marxi. I, juntament amb donya Irene i María de las Nieves, tornen a desfer el camí després de donar ordres que no pugin a la muntanya i, amb els megàfons, convocar la missa a l’altura del repetidor de televisió, al peu de la muntanya. Parlen, abans de començar la missa, donya Irene i José María Zavala.

A la tarda, emprenem el camí cap a Pamplona, per interessar-nos pels ferits, i organitzar la roda de premsa, que fou extraordinàriament concorreguda.

L’endemà al matí vàrem acompanyar donya Irene a l’hospital de Pamplona a visitar els ferits. I després vàrem marxar amb en Zavala cap a Estella per assistir al funeral per Ricardo García Pellejero, que estava convocat a les 8 del vespre del dia 10. De les peripècies per poder entrar a Estella us en faig estalvi. Només us diré que ho vàrem intentar per sis o set controls de la guàrdia civil que tenia completament rodejat el poble. Finalment, vàrem entrar gràcies a uns joves del país, que ens varen guiar per un barranc que tenia un senderol que entrava al poble, i la guàrdia civil no tenia vigilat.

Tinc a la memòria i a l’ànima la visió de la multitud i el dol i la ràbia de tots nosaltres a la plaça dels Furs de Lizarra, en un funeral, com pocs, esfereïdor. La missa concelebrada, l’homilia subscrita per més de cent sacerdots de Navarra, el poema llegit amb llàgrimes als ulls de tots abans de l’evangeli, l’escrit dirigit al poble, el ball d’homenatge (l’Aurresku) i el cant de l’Agur Januak (“Adéu, amic”) abans de la marxa a peu cap al cementiri enmig d’un silenci impressionant.

Encara que per a molts de vosaltres ja és coneguda, permeteu-me que us llegeixi l’homilia d’aquest funeral, com un document que resumeix i manifesta els sentiments comuns en aquells moments tràgics i dramàticament intensos:

«Cuanto vamos a decir, lo decimos en nombre de todos estos hermanos en el sacerdocio que hacen suyas nuestras palabras, y que han querido venir a esta Misa desde todos los rincones de Navarra para rezar por el muerto y por los vivos, para solidarizarse con todos y reclamar con fuerza para todos, paz, paz verdadera y libertad sin falsedad. Creemos que expresamos también el sentir de todos vosotros, estelleses, navarros y los venidos de otras regiones y otros muchos sacerdotes y fieles que no han podido llegar porque se les interceptó el paso. Vuestra presencia masiva es una oracioón a gritos y un clamor insobornable de libertad y de paz.

» El marco de esta celebración es esta plaza de Estella, testigo ejemplar de tantos anhelos populares, de tantas luchas heroicas, es esta familia ejemplar de trabajadores sencillos que lloran inconsolables la muerte de Ricardo, el ramillete de este pueblo entristecido e insobornablemente decidido.

» Sobre la noble tierra de Estella, en la Navarra señora y tenaz, indomable, sobre la cumbre del histórico Montejurra, se ha derramado la sangre inocente y generosa de Ricardo García Pellejero, en este asesinato abominable y absurdo. Más allá de todo partido y de todo grupo concreto, nos creemos con derecho y obligados a hablar y desahogarnos con la mayor sencillez:

» – No venimos a traer rencores ni a atizar deseos de venganza. Pedimos para todos la paz y la concordia basadas en la justicia, la libertad, en la honradez y la veracidad. Si no hay justicia estricta, verdadera e igual para todos; si no existe la libertad verdadera para todos sin exclusiones ni favoritismos, nacida de la entraña del pueblo soberano; si la traición, los sucios manejos, los interesados entuertos, son norma de vida y del actuar sobre todo político; si la mentira, la tergiversación, el silencio, las medias verdades, el manejo de la opinión de las masas, imperan como norma, la paz no será posible entre nosotros y sólo tendremos la paz de la fuerza y de la muerte que ahora lamentamos y sufrimos. Porque si ni la justicia, ni la honradez, ni la veracidad imperan entre nosotros, no vivimos en paz y se producen estos asesinatos abominables y lamentables, minuciosamente preparados.

» – Las cosas no suceden porque sí, ni son puras casualidades, ni inevitables fatalidades. Hay unas causas concretas de todo lo que sucede; en este caso concreto, hay unas responsabilidades precisas y así, por poner ejemplos, en la cima de la misma montaña había un grupo preciso, a las órdenes precisas de alguien, con las armas en la mano, sin disimulo alguno, con el ánimo ostensible y públicamente manifestado de disparar, anunciándolo, incluso. Así, era la voz común en las calles de Estella y Pamplona estos días, rostros conocidos, responsabilidades concretas, invitación abierta en algunos órganos de prensa, sólo en algunos, muy pocos gracias a Dios, de aquí y de otras partes. Alguno había advertido públicamente de los propósitos y del evidente peligro que se preparaba a las claras.

» – Entre las responsabilidades concretas no podemos silenciar a quienes en la cumbre dirigían el comando asesino, a las altas responsabilidades que se reunieron frecuentemente en los días anteriores al domingo, a algunos hermanos en el sacerdocio que alentabas una causa que sabían que no es seria y sabían que sólo abrigaba intentos de enfrentamientos, a lo que en concreto se fue fraguando en Estella, en conciliábulos conocidos por todos, Eso sí, siempre en nombre de Dios, bajo la bandera de un Cristo Rey, que no ampara a bandera alguna.»

 

Després de l’enterrament de Ricardo Garcia Pellejero vàrem tornar a Pamplona. L’endemà el matrimoni Alonso (de Madrid) i jo vam ser els encarregats d’anar a un “caserío” de prop de Lizarra a buscar don Carles-Hug i acompanyar-lo a Barcelona. Com que Carles-Hug estava il·legalment a Espanya –tenia prohibida expressament l’entrada a l’Estat espanyol– calia posar la màxima discreció en aquell viatge, que tenia un cert risc. Gràcies a Déu es va fer sense incidents. “Oficialment”, però, l’havíem acompanyat a l’aeroport i havia sortit del país.

Els dies següents, ja a Catalunya, vàrem atendre les sol·licituds d’informació i opinió dels fets als periodistes, que foren nombroses i constants. Vàrem informar-ne també tots els partits democràtics i el Consell de Forces Polítiques, i vàrem organitzar –tots els dirigents nacionals i comarcals– actes de protesta i misses en record dels companys assassinats, Ricardo García i Aniano Giménez, que havia mort a l’hospital de Pamplona el dia 13. Hi hagué actes a diversos pobles i ciutats, com ara Barcelona, Manresa, Valls, Lleida, Tarragona i Igualada.

Des de Madrid coordinaven els tràmits de denúncia als jutjats, com també la presència de testimonis i les interpel·lacions al govern, que van servir de ben poc. Les escasses persones detingudes foren indultades pocs mesos més tard. El cinisme i la prepotència del senyor Fraga i la connivència del govern amb els criminals més destacats de l’antic règim es van fer ben palesos.

El franquisme encara era ben viu malgrat la mort de Franco. El setembre d’aquell mateix any ho vaig tornar a comprovar personalment, sortosament sense conseqüències greus.

Però voldria acabar aquest relat dels fets dramàtics del Montejurra 76 (del qual espero que em perdonareu l’excessiva durada) fent-vos confessió dels sentiments, les impressions i les reflexions que em va suscitar el fet de viure’ls directament. Avui, vint-i-vuit anys després, encara tinc tots aquests sentiments ben vius i, en consciència, no crec haver-los de rectificar.

  1. Vaig tenir la sensació d’haver topat per primera vegada amb la cara ferotge de la degradació humana. Dels qui agredeixen i maten per plaer, perquè se senten –miserables com són– uns superhomes, una raça superior, amb una eina de fer mal a les mans, l’uniforme de guerra i el concepte purament feixista de la superioritat, usurpada pel poder i alimentada per l’odi.
  2. En contemplar Sixto envoltat d’aquells energúmens vaig pensar amb tristesa infinita en el venerable don Javier i en Carles-Hug i les seves germanes… en donya Irene… Una família que tantes coses havia sacrificat i a qui la guerra d’Espanya i la guerra mundial havien obligat a la dispersió i a l’èxode constants, en la lluita per la llibertat i els drets humans. Només cal pensar en el llarg calvari de don Javier, primer en mans de la Gestapo i després al camp de Dachau. Que trist per a aquesta família haver de suportar que un fill i germà ajuntés a una vida dissoluta i aventurera el més estúpid fanatisme criminal, i cerqués aixopluc en un escamot de mercenaris per consumar la seva traïció!
  3. Vaig recordar les paraules que el meu pare (al cel sigui) em va dir al cap de pocs dies de l’entrada dels nacionals al meu poble. Després d’una conversa amb la gent que tornaven de l’Espanya de Franco, en comprovar el seu afany de venjança, la seva prepotència, el seu materialisme per recobrar posicions econòmiques enmig de la misèria general, va pronunciar un presagi ben pessimista: «Malaguanyada tanta sang vessada en la guerra: No hem après res.» Trenta-set anys després, encara molta gent mantenia l’odi, el maniqueisme, l’heretgia de prendre el sant nom de Déu en va –guerrilleros de Cristo Rey– i la idolatria del concepte super-racista del feixisme. No havien après res.
  4. Vaig comprovar el respecte que tota l’oposició democràtica tenia pels carlins. Fins aleshores ningú no ens havia fet retret de la participació del requetè al bàndol nacional, perquè creien sincer el nostre desig de reconciliació, autèntic el nostre federalisme i lleial l’opció a favor dels humils amb la nostra proposta socialista. Tanmateix, ara encara s’hi afegia l’aval que ens aportava la sang heroica dels nostres amics vessada pels ultres franquistes. Veritablement, el règim ens odiava a mort.
  5. Però a mesura que passaven els dies, i apaivagat el frenesí que els dramàtics fets del Montejurra del 76 ens obligaren a viure, em vaig adonar de com havia estat de maquiavèlicament ben planejat el cop que el règim havia infligit al carlisme. La divisió entre la família Borbó-Parma, els nostres líders, encara que fos obra d’un sol dels seus membres, era tan brutal que esdevenia motiu d’escàndol i de retraïment per a molts carlins, sobretot gent gran. Per una altra banda, hi va haver un factor que va crear un gran neguit en els veterans honestos: que participessin en els fets alguns fills d’ex-dirigents carlins, com els de Fal Conde i altres, al costat d’assassins de Fuerza Nueva i Guerrilleros de Cristo Rey i gent del feixisme internacional. I vaig creure que el Partit Carlí, encara no legalitzat, no tenia futur en el panorama polític immediat ni a mitjà termini. Dissortadament, així fou.
  6. Però dintre meu em va quedar un convenciment: que la utopia del federalisme, i àdhuc de l’autogestió, és prou atractiva i prou humanament completa perquè des de la vessant cristiana i social avançada pugui servir de guia cardinal per a futures generacions de ciutadans que hagin sobreviscut a l’epidèmia del materialisme consumista i de depredació capitalista actual.

Com tantes vegades ha passat, espero que algú redescobreixi aquesta utopia, l’actualitzi i la faci activa. Encara que no ho sembli, és una espècie d’aquelles llavors antigues que s’han conservat bé i encara tenen poder de germinar… O, si ho voleu, una «bella dorment» que espera l’enamorat prou poderós que la desperti.

Encara que jo hagi passat a l’eternitat, en sentiré goig. Que Déu ho faci!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *