El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 5 de maig de 2016

«Imprescindible que sàpiga català»

  Inglès

Segons els experts, el català té salvació

Fa tres estius, en una botiga de Solsona, hi vaig veure un paper enganxat als vidres que deia: «Necessitem dependent/a. Imprescindible que sàpiga català.» És un cas infreqüent, però suposo que no és pas únic. M’imagino que a moltes botigues de pobles o ciutats no gaire grans dels Països Catalans t’exigeixen que sàpigues català si hi vols treballar. Sembla que en algunes cadenes de supermercats, per exemple, no hi pots fer feina si no saps parlar la llengua del país. I suposo que si ets funcionari i has d’atendre el públic també t’ho requereixen (i, tanmateix, qui no ha trobat policies i mestres que parlen en espanyol perquè és la llengua que els surt espontàniament, la que dominen de debò?)

Per a moltes feines, saber català és útil, però això és una altra cosa. I la diferència entre útil i necessari és substancial. En aquesta diferència ens hi va la llengua i, segons el meu parer, la supervivència de la nació.

Exagero? Hi ha cap base científica per a assegurar que això és així? És només una intuïció, una deducció, una especulació?

Espais compartits

L’any 1990 l’editorial El Llamp va publicar el llibret (de setanta pàgines escasses) intitulat Els espais compartits en l’oferta lingüística, amb un subtítol ben actual: Elements per a les bases d’un projecte de normalització. N’és autor Josep Inglès i Roca, que es va morir el 1996, quan tenia només trenta-nou anys. Inglès, deixeble de Vicent Aracil, va fer classes a l’Escola del Professorat (magisteri, per a entendre’ns) de seguida que acabà la carrera. L’any 1984 va participar en el Congrés de les Llengües Minoritzades, a Getxo (al País Basc), i hi introduí els conceptes de necessitat d’ús i utilitat d’ús. Les seves explicacions en aquesta matèria són tan científicament convincents com la teoria de la relativitat explicada per Einstein. Tampoc ara no exagero. L’escoltem?:

«Si diem que en determinat àmbit l’ús d’una llengua és simplement útil, interpretarem que, com a mínim, podem optar per l’ús d’una altra llengua, la qual també serà útil. Si, en canvi, diem que el seu ús és necessari, hem d’entendre que en aquest àmbit no ens en serveix cap altra.»

A mi això em sembla revelador, de tan evident. Ara, hom pot pensar que és massa teòric, i per això ens ho explica amb un exemple molt aclaridor. Suposem que en una ciutat hi ha la possibilitat de veure 10 films: 4 són doblats a la llengua X, 2 són doblats a la llengua Y i 4 més són doblats a la llengua X però subtitulats en la llengua Y.

Això vol dir que:

—En 4 films, la llengua útil i necessària serà la llengua X (Ux = 4 / Nx = 4).

—En 2 films, la llengua útil i necessària serà la llengua Y (Uy = 2 / Ny = 2).

—En 4 films més no hi haurà cap llengua necessària, sinó que tant la llengua X com la Y seran útils (Ux = 4 / Uy = 4).

Comptat i debatut:

Ux = 8 / Nx = 4                        Uy= 6 / Ny = 2

Si ho observeu bé, la necessitat d’ús de l’una llengua és inversament proporcional a la utilitat d’ús de l’altra. I per això:

Nx + Uy = 10                      Ny + Ux = 10

És fàcil de deduir que si en aquest joc d’equilibris hi ha una variació, s’altera tot el sistema. Per exemple: imaginem-nos que volem normalitzar la llengua Y, que és la pròpia del país. Com ho fem? Doncs treballem perquè, del total de films, n’hi hagi un percentatge més alt de doblats i subtitulats en la llengua Y.

Al cap d’un temps de treballar-hi, el resultat d’aquesta acció normalitzadora pot haver fet créixer la necessitat i la utilitat de la llengua Y, fins a aquest punt:

Uy = 8 / Ny = 6

Sabent la relació inversa entre utilitat i necessitat de totes dues llengües, tindrem això:

—Com que Uy = 8, Nx = 2 (observeu que la necessitat de la llengua X ha baixat de 4 a 2).

—Com que Ny = 6, Ux = 4 (la utilitat de la llengua X ha baixat de 8 a 4).

Aquesta tendència a la baixa de la llengua dominant X en el procés de normalització de la llengua Y mena Inglès a una conclusió:

«Engegar un procés de normalització d’una llengua comportarà, doncs, la substitució de l’altra o de les altres en conflicte i tot projecte de normalització ho haurà de tenir en compte.»

Així doncs, bones notícies: segons els experts, el català té salvació. Només cal seguir l’exemple del botiguer de Solsona.

[Potser us interessarà de llegir l’article anterior, que és, d’alguna manera, la primera part d’aquest: «Sabem massa castellà».]

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Vista l’exposició que fas, a propòsit d’un anunci en una botiga de solsona, sobre la necessitat i utilitat de les llengues x, y, on poses fórmules per representar la situació relativa, veig que, al capdavall, perquè la llengua y capgiri una situació desfavorable, l’ùnica solució és augmentar la proporció de films on la llengua y és necessària, disminuint els que es projecten en la llengua x. perquè solament augmentant els doblatges subtitulats, no fem res més que perpetuar el bilingüisme (a estudiar com influeix el doblatge en una i el subtitulat en l’altra), cosa que fa el mateix efecte pràctic que la doble retolació: com que un missatge ens és suficient, atenem a una de les dues llengües i prescindim de l’altra.
    O sigui que no hi ha més sortida que substituir el castellà pel català, cosa que, després de l’entretinguda ficció numèrica que presentes, és una obvietat sense anar més enllà.
    També, aclarir que la necessitat d’ús d’una llengua, tal com es presenta a les fórmules, no és inversament proporcional a la utilitat d’ús de l’altra, sinó que senzillament, són complemetàries: sumen 10. Inversament proporcionals implicaria que fos constant el seu producte, no la suma.

  2. MANIFEST PER L’APLICACIÓ DEL CRITERI DE TERRITORIALITAT EN LA DETERMINACIÓ DE L’IDIOMA OFICIAL DE LA NOVA REPÚBLICA DE CATALUNYA

    Permeteu-me expressar un seguit de reflexions sobre la conveniència o no de fer del castellà idioma cooficial en una Catalunya independent.

    Si el castellà fos oficial a Catalunya … obriria la porta a què altres idiomes també ho fossin (àrab, amazic, mandarí, idiomes del Pakistan, etc.); ja que no hi ha cap diferència entre els catalans d’origen castellà o els d’altres orígens. Tan uns com els altres són fruit de fluxos migratoris provinents de territoris forans a Catalunya.

    L’única diferència seria el nombre (a l’haver estat Catalunya sota la dominació espanyola des de 1714, per posar una data emblemàtica).

    Aleshores … Quin és el nombre de ciutadans d’origen aliè que determina que a partir d’aquest nombre, l’idioma d’ells o el dels seus pares ha d’esdevenir oficial a Catalunya? On es posa la ratlla? I qui la posa?

    En els “països normals” l’idioma oficial és el del país. És dir, s’atén a criteris de territorialitat (ius soli), i no pas a criteris de sang (ius sanguinis), no pas a criteris quantitatius de fluxes migratoris rebuts.

    Em podríeu dir quin estat del nostre entorn en què som inserits (Europa Occidental, primer món) no ha determinat l’idioma o idiomes oficials segons aquest concepte de territorialitat? Si s’hagués atès al concepte de sang, països com ara França, Alemanya, Gran Bretanya, tindrien un reguitzell d’idiomes oficials a banda del francès, alemany, anglès o gaèlic. Per exemple, oi que a Alemanya el turc no és cooficial amb l’alemany malgrat que hi ha molts alemanys d’origen turc? Oi que a Anglaterra l’urdú, l’àrab, i tants i tants idiomes d’anglesos d’origen d’antigues colònies britàniques no són oficials?

    I que me’n dieu d’Andorra!, farcida d’andorrans nacionalitzats provinents de França, Espanya i Portugal. Però això no significa que el francès, el castellà i el portuguès esdevinguin idiomes oficials conjuntament amb el català, és dir, l’idioma del territori.

    I el fet que hagi països del tercer món on tenen com a idioma cooficial el de l’antiga metròpoli, aquest criteri no es pot aplicar a Catalunya. No pas perquè Catalunya no se la pugui considerar com a colònia d’Espanya, sinó perquè aquests països necessitaven i necessiten un idioma franc per relacionar-se amb el món desenvolupat (a banda de tindre un idioma en comú unificador de tanta diversitat ètnica existent dins d’un mateix estat). Per això van adoptar i conservar l’idioma de l’antiga potència colonitzadora, perquè ja el coneixien i els calia per obrir-se al món.

    Però Catalunya ja forma part del primer món, del món desenvolupat, de l’Europa Occidental, per la qual cosa no li cal adoptar el castellà com a llengua cooficial.

    El fet d’haver vist a la manifestació de la diada de 2012 i a la Via Catalana de 2013 força gent expressant-se en castellà reclamar la independència de Catalunya no té perquè induir a ningú a fer del castellà idioma cooficial en la Catalunya independent. També hi havien estrangers d’altres nacionalitats (subsaharians, per exemple). I si algú se’n deixa d’induir, en el fons voldria dir que considera els catalans d’origen castellà com “els altres”, és dir, bandejaria el concepte de “Catalunya, un sol poble” al fer una distinció dels catalans segons el seu origen.

    Una Catalunya pròspera, amb o sense independència, sempre tindrà un flux migratori important, el què vol dir que sempre tindrà comunitats culturals nouvingudes. Com tots els països del nostre entorn europeu occidental.

    Tot aquest assumpte em recorda els inicis de TV3. En aquells temps havia força gent que no veia amb bons ulls que TV3 emetés pel·lícules o sèries de TV doblades al català. I tot perquè aquestes persones no hi estaven acostumades a sentir, per exemple, al JR en català. Els resultava més còmode continuar sentint castellà a la TV. Com els resultava més còmode continuar llegint en castellà que no pas en català.

    Quan per exemple avui dia comparem TV3 (pel·lícules en català) amb TVV o TVB (pel·lícules en castellà) … A cas considerem que el model de TVV o TVB és millor que el de TV3?

    O bé, recordeu l’inici de la immersió lingüística en català a les escoles, on havia gent que es queixava perquè molts nens no entenien els llibres de text perquè estaven en català.

    En aquests dos exemples (el de la TV i el de la immersió lingüística) hom pot adonar-se de la següent conclusió: no podem traslladar els nostres prejudicis o les nostres inseguretats o debilitats a les generacions futures.

    Aquesta conclusió també és vàlida pel tema que ens ocupa. Fer del castellà cooficial a Catalunya seria transmetre als nostres fills i nets els nostres fantasmes.

    És normal que després de 300 anys d’ocupació estrangera hagi cert grau de confusió sobre com hauria de ser una Catalunya independent, ja que no hi ha cap català viu que hagi viscut en un estat català sobirà. Quan es produeix aquest núvol d’inseguretat, de no saber cap on s’ha de tirar, a fi de retrobar el camí correcte, és bo preguntar-se sobre quins criteris segueixen els “països normals”, quins criteris s’apliquen a ells mateixos. I aplicar-nos a nosaltres aquests mateixos criteris que s’apliquen ells.

    Per altra banda, s’ha de considerar que per a què un idioma visqui, cal que la seva presència sigui necessària, cal que per a desenvolupar les tasques quotidianes de la vida, calgui fer-les en aquest idioma. O es fan en aquest idioma o no és possible fer-les.

    Les noves onades migratòries que hem rebut en els últims anys (pakistanesos, romanesos, sud-americans, etc.) … Creieu que acabats d’arribar a Catalunya tenen alguna animadversió vers el català? Jo crec que no.

    Llavors, si no la tenen … Per què tots ells aprenen castellà i ben poquets el català?

    Doncs perquè per viure a Catalunya el castellà és imprescindible, cosa que del català no és pot dir el mateix.

    Si no volem pas que el català mori per inanició (per dir-ho d’alguna manera) cal fer que sigui necessari per a viure, el què vol dir que cal fer una legislació per crear les condicions que el facin necessari. Si conservéssim el castellà com a cooficial, li estaríem traient al català la seva qualitat d’idioma necessari per a viure. I aquesta qualitat, la necessitat, és la que realment determina que la gent nouvinguda d’un país, de qualsevol país, vulgui aprendre l’idioma de la terra que l’acull.

    Qualsevol lingüista expert en qualsevol idioma us dirà que una llengua és viva si ÉS NECESSÀRIA per viure. I si no, la seva extinció és qüestió de temps. És el cas d’Irlanda (estat independent), Escòcia i Gal·les, on la cooficialitat de l’anglès ha condemnat a la llengua pròpia, el gaèlic, a la marginalitat i agonia.

    Un motiu més, i probablement, és EL MOTIU pel qual el castellà no pot ser idioma oficial, perquè cal fer del català la llengua realment útil. I això no esdevindrà de la mà de Déu, per generació espontània, pel mer transcurs del temps, sinó perquè els catalans assumeixin la responsabilitat que els pertoca per a fer-ho possible, agafant el bou per les banyes i assumir el cost que pugui representar.

    Que això pot posar en perill el resultat del referèndum per la independència de Catalunya? No dic pas que no. Probablement el mateix perill que en el seu moment va tindre la implantació del sistema d’immersió lingüística en català a les escoles, on els llibres de text eren en català sí o sí.

    Però, si pensem en sentit positiu, si el resultat d’aquesta consulta fos favorable a la independència, encara que fos per poc marge, havent anat la ciutadania a votar sabent que el nou estat català no tindria el castellà com a idioma oficial … això donaria una força, una legitimitat, una embranzida als nous responsables de la república en aquest tema que probablement seria definitiu per la supervivència i per la vivència del nostre idioma.

    Que no és possible guanyar el referèndum si es diu que el castellà no serà oficial? Que els catalans d’origen castellà i sud-americà no votaran a favor de la independència si el castellà no és cooficial? Potser sí, però ells hauran de triar entre el seu interès particular (“com que el meu idioma és el castellà vull que també sigui oficial”) i l’interès general. S’estaria eternitzant el fet que la llengua comuna dels catalans (això és: la llengua franca de comunicació entre els catalans, fos quin fos el seu origen), sigui el castellà enlloc del català. S’estaria perllongant en el temps la situació actual i sembrant la llavor per a què altres col·lectius en un futur proper exigeixin altres idiomes com a cooficials també, per exemple l’àrab o l’urdú. Perquè en una Catalunya independent aquests col·lectius serien prou nombrosos com per a organitzar-se i reclamar-ho. I no se’ls podria dir pas que no perquè els seus arguments serien calcats als que a hores d’ara esgrimeixen els qui pretenen oficialitzar el castellà. Estarien dividint la societat i el país per raó d’ètnia.

    Una de les finalitats de constituir un nou estat català independent és la de construir una societat més justa i social; sense castes privilegiades, sense Duquesses d’Alba per dir-ho pel broc gros; més republicana per dir-ho ras i curt.

    Al fer el castellà cooficial s’estaria privilegiant un conjunt de catalans (els d’origen castellà i sud-americà) enfront dels catalans d’altres orígens i en front dels catalans bé de cultura autòctona, bé d’orígens diversos però que han fet seva la cultura catalana. S’estaria perpetuant una aristocràcia castellana (ius sanguinis), privilegiada, enfront de la resta inferior, de la ciutadania.

    I ells, els catalans d’origen castellà i sud-americà, arribat el moment del referèndum, hauran de triar en continuar vivint en un estat espanyol cada cop més centralista, més corrupte, més intervingut i més discriminatori vers Catalunya i els catalans, o bé viure en un estat modern i basat en els valors republicans (igualtat i meritocràcia). Valors republicans aquests d’igualtat i meritocràcia que s’han d’aplicar a tots els ordres de la vida. En l’àmbit de la llengua també, si és que de debò volem un nou estat i una nova societat que valgui la pena de viure-hi i no pas un país on només canviï el nom i la bandera però res més. Una Espanya bis, igual de viciada que l’original.

    Només em resta apuntar que el fet que el castellà no fos oficial, no vol pas dir que estigués prohibit. Per exemple, que no sigui oficial no vol pas dir que no es pogués entrar un document escrit en castellà a la nova administració catalana. Jo personalment, entenc que sí que es podria malgrat no ser idioma oficial. De fet, en l’actualitat, jo mateix he tramés documents en anglès i en francès (idiomes no oficials a Catalunya) tot i que la llei administrativa espanyola determina que un document no es pot tramitar si no està escrit en idioma oficial a Espanya (castellà o català en el cas de Catalunya).

    Com que són molts anys que hem viscut dins d’Espanya (tota la vida) tenim tendència a exercir els valors espanyols que ens han anat inculcant i transmetent mitjançant la legislació espanyola, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació principalment, i extrapolar-los al que seria la nova Catalunya sobirana.

    Que a Espanya, el fet que un idioma no sigui oficial volgui dir gairebé que estigui prohibit en l’àmbit de l’administració, no vol pas dir que amb els nous valors d’una Catalunya independent hagi de ser de la mateixa manera.

    També es poden establir disposicions transitòries, ja que venim d’on venim, és dir, d’una situació de submissió (amb tot el que això implica) i no pas d’una situació “normal”.

    Un altre exemple: una llei catalana estableix que el personal de l’administració s’ha d’adreçar al ciutadà d’entrada en català. Us puc assegurar que això no es compleix. Ho sé perquè jo sóc funcionari de la Generalitat i ho veig cada dia i jo mateix em poso al primer lloc d’aquest incompliment (perquè el carrer és el carrer, per dir-ho d’alguna manera).

    A més, els ciutadans de Catalunya bel·ligerants contra el català (que dins d’una Catalunya independent continuarien sent-hi)… Com explotarien el fet que el castellà fos també oficial? Evidentment en contra del català.

    Repeteixo, no oficial no vol pas dir prohibit.

    Per tot això, el castellà no pot ser oficial a Catalunya. Només el català i l’occità a la Vall d’Aran. És dir, els idiomes territorials de Catalunya. Cap més, com a qualsevol altre país normal del nostre entorn.

  3. Tot això són faves comptades.

    1) El bilinguïsme massiu entre dues llengües sols és una etapa cap a la substitució d’una per l’altra. Encara més quan no juguen en igualtat de condicions, i és la llengua catalana la que es troba en clar desavantatge.

    2) A qualsevol país amb llengua pròpia i una d’importada, seria irracional deixar que aquest procés condueixi a liquidar la llengua pròpia.

    3) Cal triar entre perdurar en l’ús general una o altra llengua al país a la llarga.

    4) A la llarga significa que els drets lingüístics de la població actual no han de veure’s afectats negativament.

    5) No té interès ni seria exacte plantejar el tema en termes de voluntat de substituïr una llengua per una altra a la llarga.

    6) La qüestió és que els drets lingüístics dels catalans no estan respectats per la constitució espanyola del 1978, en imposar el coneixement del castellà.

    7) No és un problema d’oficialitat o no de les llengües. És un problema d’obligació general del coneixement del castellà, a més a més de les llengües pròpies del país. Això lleva el caràcter imprescindible de les llengües pròpies i les sotmet a una erosió constant pel castellà.

    8) Políticament és convenient defensar l’oficialitat del castellà com a penyora de respecte als drets lingüístics dels catalans de llengua castellana: garantint que podran ser atesos i rebre serveis en aquesta llengua, així com transmetre-la eficaçment als fills escolarment.

    9) L’oficialitat s’ha de limitar a l’anterior garantia, sense comportar l’obligació del coneixement general del castellà ni de cap altra llengua que no sigui la territorial. Convindrà facilitar-ne l’aprenentatge als catalanoparlants, però mai imposar-lo.

    10) Aquest decàleg treu ferro al tema de l’oficialitat, reduïnt-lo a la seva dimensió real de garantia política, no de normalització lingüística. Cal deixar clar que els drets lingüístics de tothom són compatibles, no estan en conflicte. Cal prevenir les inquietuds dels catalans de llengua castellana i les dels parlants del català i l’aranès. Els primers no han de témer veure’s amputats en els seus drets, i els segons no han de témer per la supervivència de la seva llengua, sabent que el coneixement obligatori general del castellà no es mantindrà.

  4. Molt aclaridor l’article.

    M’ha emocionat veure el Pep Inglès (així li dèiem) tan jove a la foto. El vaig conèixer i vam parlar molts cops d’aquests temes.
    Una abraçada.

    Ramon Erra

  5. És molt fàcil: a la propera República Catalana, per entrar a l’administració s’ha d’exigir saber el català (parlat i escrit) PERFECTAMENT; i això vol dir perfectament i passant per un examen molt rigorós. Conseqüència ?: encara que s’establís el mateix requisit per al castellà (per acontentar els bilingüistes), la realitat és que tothom entendria com a necessari el català (el castellà tothom el domina) i, per tant, el català esdevindria de facto la llengua necessària i de prestigi.

  6. Fa temps que dic que hi ha dues menes de nacionalismes: l’imperialista i el reivindicatiu (el nostre).Tinc una estelada penjada a cas en un pal i espero treure-la el dia que tinguem un estat que vetlli per la nostra llengua i cultura. Estic totalment d’acord amb el grup Koiné, tinc exemples clars del mal que fa el bilingüisme, tinc família a Flandès, on el francès ha estat a punt de menjar-se el neerlandès (sort que hi van posar remei a temps), i a Luxemburg, on la llengua del carrer predominant és el francès.
    M’agrada l’article. Cal que ens traguem del damunt l’acomplexament i fem tots plegats que la llengua sigui necessària com ho és a la majoria de països normals. Una persona
    castellanoparlant (que en conec unes quantes), no té cap problema a viure a Catalunya, cap ni un. I com dius hi ha metges, mestres, directius, funcionaris, treballadors d’entitats bancàries, dependents, homes i dones.
    I la cançoneta de ser ben educat i parlar en espanyol a qui s’adreci en aquesta llengua, és una herència franquista que encara perdura a les ments de molts catalans. Com bé dius, si no fem del català la llengua necessària i imprescindible per viure a Catalunya, l’acabarem de matar.
    Tres-cents anys, ha perdurat, però ara amb els mitjans i la globalització és al revés, en 30 anys pots finir-lo.
    Només volia compartir i dir que estic d’acord amb el teu article. Cal fer pedagogia des de les institucions.

  7. Com que tot comença en un mateix, com deia l’Ovidi Montllor en una cançó, jo fa anys que practico el monolingüisme, obviant les lleis, les normes i les convencions desfavorables. Tal com confessava un lector del blog a l’anterior post, jo també només llegeixo en la nostra llengua catalana, fa anys que només llegeixo en català: llibres, revistes i diaris. I només parlo en català i m’adreço en aquesta llengua a tota persona amb qui em comunico. Quan puc vaig al teatre. I al cinema no gaire per no dir gens. És una manera, si ho voleu humil i potser infructuosa, de plantar cara. En tot cas serveix per tenir la consciència tranquil•la i predicar amb l’exemple. Tot comença en un mateix.

  8. M’agrada l’article perquè usa la matemàtica per demostrar-ho.
    Voldria posar un altre exemple matemàtic, una mica més de números per demostrar una altra cosa:

    Es diu que el català no ha de desaparèixer perquè un 6,7% dels castellanoparlants passa del castellà als pares al català als fills.

    La dada pot semblar positiva, però en qualsevol estat normal, això és infinitament més gran. Els hispans als USA aquest percentatge passa als 70%. La primera generació usen més anglès que castellà i la segona generació la majoria ja no saben ni castellà.

    Però si fem números veurem la realitat d’aquesta xifra.

    Aquest 6,7% que es passa (teòricament) del castellà al català no és cada any sinó cada generació (els 6,7% de qui usava castellà amb els pares, usa català amb els fills (la següents generació). O sigui, com que una generació son uns 33 anys, tenim:
    Moment 0, ara. El 56% parla en castellà:
    Dintre de 33 anys aquest 55% serà 55 – 6,7% d’aquest 55= 55 – 3.68 = 51,3%
    Dintre de 66 anys: 47,9%
    Dintre de 100 anys: 44,7%
    Dintre de 133 anys: 41,7%
    Dintre de 166 anys: 38,9%
    Dintre de 200 anys: 36,3%

    Dintre de 500 anys (mig mil·lenni): 20% (encara)

    Em sembla que no rutlla!
    D’una altra manera. Si en 33 anys el 6,7% dels 4.125.000 castellanoparlants es passen al català, vol dir que cada any és aproximadament un 0,20%, o sigui unes 8375 persones, però tenint en compte que arriben uns 80000 immigrants cada any, això és u n zero a l’esquerra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent