El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Una llengua que dringa bé

 Puigdemont

Observacions sobre el capteniment lingüístic del president Puigdemont

Diumenge la majoria de catalans vam poder sentir un discurs i una intervenció molt especials del candidat a president de la Generalitat de Catalunya. Especials pel moment i, sobretot, per les circumstàncies en què es van esdevenir.

S’han comentat a bastament les qualitats oratòries amb què ens sorprengué Carles Puigdemont, la fermesa i l’agilitat amb què s’expressà i es defensà. I s’ha lloat també –per bé que no tant– el nivell lingüístic d’aquelles intervencions.

Sense afany d’aprofundir-hi, voldria fer alguna aportació a l’anàlisi sobre la qualitat de la llengua del nou president. M’hi estendré una mica més, això sí, que els piuladors que, aquell vespre mateix, en directe, van voler anar desgranant les meravelles amb què es van trobar sobtats per un polític que deia els pronoms febles. Aquests piulets foren aplegats en un article molt interessant de la Montserrat Serra a VilaWeb, amb un títol encertadíssim: ‘El president @KRLS diu els pronoms febles’. (S’ha de dir que algun d’aquests comentaris de menys de 140 caràcters van resultar traïts per la precipitació i van deixar constància d’il·lustres relliscades, fins i tot d’algun membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans…)

«En Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota»

En general, els presidents que hem tingut de l’any 1980 ençà han gastat un català correcte (hi ha alguna excepció, però ara deixem-ho estar). N’Artur Mas, per exemple, parla amb molta correcció i gosaria dir que amb un grau de formalitat remarcable. Res a dir. Ara, en Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota.

Es nota en la tria lèxica. No parlo tan solament del famós capteniment (paraula que també fa servir –més moderadament– en Mas, en compte de comportament), sinó de l’ús deliberat de mots com ara esdevenir (alternatiu a convertir-se en), concernit (per a reposar del suat interpel·lat), recança (en comptes de pena), altrament (i no pas si no fos així), dringar bé (en un bell sentit metafòric, per alternar amb sonar bé), brama (per rumor), colla (en compte de grup), no li escau (per no és propi de vostè)…

«Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a ‘encara que li sàpiga greu’), fluixos de cames (per ‘covards’, ‘pusil·lànimes’, ‘porucs’), no m’ha fet res de (en compte del suspecte ‘no m’ha importat’)…»

Es nota en la fraseologia. Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a encara que li sàpiga greu), fluixos de cames (per covards, dubitatius, porucs), no m’ha fet res de (en compte del suspecte no m’ha importat), a mitjan segle XIV (i no l’aberració a mitjans del segle XIV, tan difosa per alguns –massa– diaris i televisions).

Es nota fins i tot en la sintaxi, amb una tria clarament genuïna. Per exemple, del relatiu qui distintiu (i no que) quan el pronom es refereix a persona (els qui em coneixen, entre els qui jo sé…), o de l’ús –tan fonedís– de la preposició de entre un verb conjugat i un infinitiu (no els impediran de donar-nos). El súmmum va ser una combinació pronominal que devia fer saltar de la cadira els defensors del català light: No tinc cap problema de reconèixer-li-ho.

De la fonètica, cal parlar-ne? El president Puigdemont parla un català central amb una dicció quasi impecable. En alguns trets vocàlics, delata l’adscripció nord-oriental, que no ha pas d’amagar, només faltaria. Em va sobtar gratament que digués claredat allà on quasi tots els polítics (no tan il·lustrats) dirien claretat. I també em vaig fixar en aquell a partir amb erra que el seu predecessor insistia a fer amb vibrant sensible i que ell va emmudir.

«El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem ‘intenti-ho’)»

El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem intenti-ho), Si passa això, m’ho retregui; o bé l’ús de formes clàssiques del condicional del verb anar: No iria malament, Ja m’hi iré acostumant.

Que en Carles Puigdemont té una oratòria ben estructurada, ho va demostrar improvisant frases llargues, molt llargues, sense entrebancs. Un exemple paradigmàtic: «I si és així ho veurem, perquè, com que, al llarg de la legislatura, aquí s’hi presentaran moltes qüestions que demanaran molta claredat de posicionament polític –i és aquí on es veurà si es fan diferències entre catalans que voten sí o que voten no, perquè les mesures socials que es presentaran aquí seran per (a) tots els catalans–, jo estic convençut que els seus prejudicis a l’hora de posicionar-se amb relació al procés d’independència no els impediran de donar-nos suport.»

Oportunitats de millora
Les intervencions de Puigdemont diumenge, especialment la resposta als grups (totalment improvisada), no foren impecables lingüísticament. És clar. El nou president és un home que va per feina, també quan parla (tot i administrar els silencis magistralment). El fet de parlar tan de pressa, juntament amb els nervis propis de l’avinentesa, van menar-lo a algun embarbussament. Vam poder sentir, per exemple, arbolir (‘abolir’), nutural, li empediria… Però això rai no és pas preocupant. Només cal que parli més assossegadament.

Després hi ha les formes col·loquials, genuïnes però potser impròpies d’un registre formal: onta (‘on’), aixís, trascendim, donguin. I, al costat, alguna incorrecció que no sembla controlada, com ara la pronunciació amb una sola síl·laba tònica d’adverbis acabats en -ment (atentament i completament, amb la primera e neutra).

En l’àmbit sintàctic, no sempre va fer caure les preposicions davant la conjunció que (Abans de que es conegués), ni va tenir en compte tothora que els complements directes no porten a (Coneix a gent que em coneix)… Potser per la insistència, em va cridar l’atenció aquest reflexiu espuri a M’hi deixaré la pell (en compte de Hi deixaré la pell). Al costat d’aquesta interferència hi havia algun pleonasme simpàtic, però inadequat, com ara Hi podria estar-hi d’acord.

En el lèxic, en fi, es va escapar algun bueno i va apretar allà on havia d’haver pitjatpremut empès. Va ser més divertit, però massa informal, que digués que se’n van ensortir on tocava se’n van sortir (a mi, que no he dit mai ensortir-se’n, em va recordar en Clos quan deia amb gent o amb sense).

S’ha d’agrair que només digués una vegada tots i totes, per bé que va fer reaccionar la professora Carme Junyent. Ves que no formés part d’una clàusula secreta de l’acord amb la CUP…

«No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol»

President, us dono l’enhorabona pels vostres primers discursos. I espero de debò que ens en regaleu molts més. No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol. I no parlem de dimarts, quan vam veure l’elegància de la condecoradora de nazis i els seus amics, mandrosos fins i tot a l’hora d’alçar-se i picar de mans, tot i ser envoltats d’un poble que amb vós ha tornat a renéixer.

President, que vós sigueu un lletraferit pot ésser important per a la llengua, perquè sou una referència, un mirall social. D’una manera o altra, podeu contribuir a falcar el deteriorament de la llengua i, posats a somniar, podeu afavorir una millora general de la qualitat lingüística (que vol dir riquesa, genuïnitat, seguretat expressiva…).

«Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI»

Us demano que, en la defensa de la llengua, d’una llengua vigorosa i digna, no defalliu. Potser algú us voldrà convèncer que digueu tranquil·lament apretar i deixeu estar això de reconèixer-li-ho, perquè tot alhora és com una frontissa que grinyola. Però jo no en faria cabal. Sabeu què? Si la frontissa és bona, amb una mica d’oli ja deixa de grinyolar. Si la canvieu i n’hi poseu una d’aquestes d’ara (d’obsolescència programada, que en diuen), no aguantarà ni divuit mesos. Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI.

                                        

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.



  1. Celebro no ser l’únic que es fixa en com parlen els nostres polítics i càrrecs electes. De sempre he admirat el fet de que el Molt Honorable Sr. Artur Mas, a hores d’ara ex-president, pronunciï les jotes fricatives i no com si es tractés de “y” castellanes. Per als barcelonins fer-ho així, és a dir, correctament ens suposa sovint un esforç. Cordialment,

  2. Sí, és veritat, el llenguatge i dicció d’Artur Mas han millorat considerablement en els darrers anys, però encara manté aquell “a partiR de”, el “sOlaR” i altres de semblants sense que ningú li ho hagi fet notar. També li he sentit dir algunes vegades “eurO” (sense neutralitzar la O) en comptes de dir-ne “èurU”, cosa que d’altra banda també fan vergonyosament la majoria dels diputats. Confio que en Puigdemont en sigui un bon exemple.

  3. Ufff… Extens comentari. A mi també em va agradar el que en vaig sentir. Dit això… No puc evitar comentar un parell de coses que em roden pel cap d’un temps ençà, a causa de les lectures que estic fent a mitjans de comunicació, i a obres literàries escrites al Principat. Em pregunte… Com a valencià de nació catalana, amb tots els huit cognoms. Com es pot considerar incorrecció el no emmudiment d’una erra a final de paraula? Idò, jo mateix i algun milió de valencians que parlem català de forma genuïna i seguint una tradició secular ho fem amb total normalitat i ara resultarà que “no és correcte”? O és que les normes de “correcció” són diverses i excloents? Sols cent anys arrere era de gent educada i en contexts elevats recuperar l’erra que dialectalment no es pronunciava, seguint així una tradició antiga que encara ens fa escriure aqueixa erra malgrat els partidaris de no fer-ho, ara resulta que es pren com a símptoma de castellanització? Redéu… El mateix dret i la mateixa genuïtat té emmudir una erra final que emmudir una de intervocàlica i tanmateix a cap valencià amb un mínim de trellat i unes poques lletres se li ocorreria defensar l’ús d’aqueix tret dialectal com a característica imprescindible de correcció en un context elevat. Per a molts valencians illetrats de parla genuïna (cal tenir en compte que ací la normativització no començà fins els anys 80, amb l’autonomia, no fa 100 anys com al Principat…), el fet de recuperar la de intervocàlica és tingut, a tort si tens estudis, com a castellanitzant… En quant a la combinació de pronoms, pressumptament massa elevada i, supose, que tinguda aquí per pedant. No ho entenc. No sols és la normativa des de fa dècades sinó que és la que ma filla de sis anys fa amb absoluta normalitat ja que jo la vaig aprendre de ma mare analfabeta i així li la vaig transmetre… Pedant? No ho entenc… No em cap al cap aquest tipus de comentaris que llig al nord. Aquests comentaris no tenen sentit des de la perspectiva de la llengua una, de la llengua única, comuna i diversa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És que no parlem la mateixa llengua? (Nota: Segur que l’autor, sí que creu en la unitat de la llengua). De debò, anys de lluitar ací per la llengua i defenent el fet nacional únic per damunt de la diferència de país i, a més, defensant la diversitat genuïna, i resulta que… En fi, imagine un article així parlant de mi convertit en president de la meua Generalitat, i un mitjà o un comentarista “dels meus” fent-me’n l’exègesi i digués que “cometé l’errada de dir ‘la fred’ en compte del fred”, tan orgullós que estic jo que al meu poble encara ho diguem així alguns malgrat la normalització, segurament pels repobladors del Gironés, del Pla de l’Estany o de l’Empordà que hi vingueren a fundar-lo fa 700 anys. Els meus avantpassats, els quals, de ben segur no filaven tan prim amb accents i pronúncies diverses. Res. Una reflexió en un mal moment. Calfaments de cap…

  4. A “deixar-s’hi la pell” hi ha interferència sintàctica, però també –i em sembla que encara és més important– interferència semàntica.
    Pròpiament, en català, “deixar-hi la pell” sempre havia volgut dir morir o fracassar en una empresa. Així és com ho havia sentit a dir sempre, però per obra, em fa l’efecte, del periodisme esportiu ens ha entrat aquest sentit nou que prèviament ja s’havia donat en castellà a “dejar la piel”, i que invalida el sentit original. Un altre llençol perdut. Llàstima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies, Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent