El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Què m’hi sé jo?

norantaanys-7

 

Lletres de fa deu anys, amb un ‘post scriptum’

Dir-te els records és garbellar emocions de quaranta anys tocats, que es barregen les unes amb les altres i que fan de mal endreçar. Però bé ho hem de provar; si no, no entendrem pas res.

Comencem pel final, que és més fàcil i més agraït. Els darrers quinze anys hem estat a prop. Hem estat físicament a prop i hem viscut moments de gran comunió: l’abraçada impotent d’aquella matinada trista d’aquell maig trist; l’espera carregada d’incertesa —pocs mesos més tard— a l’Hospital de Terrassa, amb el confort de la presència del Fèlix i la Pilar… [1] I, més recentment, la il·lusió que m’heu demostrat en aquesta nova vida amb la Marta; la complicitat literària, sobretot amb el nexe de la Rosamunde Pilcher; el dinar de cada dissabte, el peix de cada dijous, l’Avui de cada dia…

D’aquests últims anys, et vull agrair l’amor que has abocat en l’Alba i la Queralt (i en tots els néts), que he viscut com una prolongació reposada de l’afecte amb què m’havies embolcallat a mi (i a tots els teus fills).

Tanmateix, la memòria, capritxosa i selectiva, s’entossudeix a oferir-me records de la joventut, l’adolescència i la infantesa. Una època que tinc en el pensament tenyida d’una estima intensa.

Et parlo d’aquell caramel de menta que em vas donar, al Congost, el 10 de setembre de 1976. A la grada de davant, hi teníem el teu home, a punt de fer un discurs que l’havia de dur a la presó. No va pas ser l’únic míting d’aquella transició tan apassionant en què tu i jo érem claca i ell, un de molts protagonistes. Tots tres (i la carlinada) vam recórrer un bon bocí de país aquells mesos. Gràcies per haver-me dut amb tu l’Onze de Setembre del milió i el dia de la tornada d’en Tarradellas (quin tip de caminar, i quin patir —tu per mi i jo per tu— aquella tarda a Barcelona). I tu sempre amb els caramels a la bossa, sempre a punt de subministrar-me aquella dosi de sucre, a què em va fer addicte la Nena el primer any de la meva vida, quan sucava la pipa a la sucrera perquè us deixés dormir.

«Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model»

Et parlo de pocs mesos abans, quan el malxinat del Franco encara era viu. Jo tenia onze anys i era la primera vegada que em vas fer tastar el xoriço. Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model a veure el Fèlix, detingut per una policia que et torturava abans de saber qui t’havia dat els fulls ciclostilats. El fet és que, de llavors ençà, cada vegada que menjo xoriço recordo el sol esmorteït d’aquell matí a Barcelona.

Et parlo d’aquella constància —i paciència de Balanguera— a fer mitja. Et recordo tardes i vespres asseguda fent jerseis per als primers néts i, abans, per als fills. Amb aquella tenacitat vas fer un jersei gruixut de llana, d’un blanc resplendent, amb una bandera prohibida al mig. El vas teixir amb un orgull heretat i massa temps reprimit; i el vaig lluir amb orgull de pre-adolescent, per dur la contrària a un pare que, tot i ser progressista, era també monàrquic. Alguna cosa me n’ha quedat d’aquell jersei, alguna cosa…

Et parlo d’aquelles nits que, mort de por, tornava d’allà-amb-la-iaia amb qualsevol excusa (me n’havia inventades tantes…), i tu solies fer veure que et creies que tenia mal de panxa, o que l’avi s’havia descuidat de deixar la clau a sota la porta. I també d’aquelles altres nits, a casa, quan em llevava perquè la veu de ràdio París i ràdio Pirenaica —que devoràveu amb avidesa clandestina— no em deixava dormir.

«Et parlo d’aquell amor silent i constant a la teva mare. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant»

Et parlo d’aquell amor silent i constant a l’àvia. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant, a pensar —amb un punt de distanciament, ironia o escepticisme— que faria riure si no fes plorar. Era la mateixa sensibilitat callada amb què ens havies ensenyat a tractar el Jesús. [2] Anys més tard, vaig reconèixer aquell amor de família en la mirada maternal de la Teresita de Tuixent (la meva segona mare); en les carícies candoroses de l’Alba i la Queralt; en el consol verbal de la Nena i el Fèlix —guies de desemparats. I l’he retrobat ara en la tendresa discreta i desinteressada de la Marta. Ens vas ensenyar, sense paraules, a estimar la família; humilment i resignadament, sense esperar-ne cap recompensa.

Et parlo també de quan dedicaves estones a preguntar-me la lliçó, o quan et preocupaves que llegís, i que llegís en català. És per això que vau decidir que, un cop extingit el Patufet, calia fer un esforç econòmic per subscriure’ns al Cavall Fort.

Et parlo de més petit, quan la pobresa (ho hem de dir amb totes les lletres) va impedir que un any passessin els Reis. I tanmateix, sense saber com, va arribar alguna cosa: una tarda de gener enllà, mentre jugava al carrer de les Parres, em vas cridar i, amb els ulls humits d’il·lusió, em vas fer obrir un paquet que contenia una antologia dels millors contes del món en tres volums.

«El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem “Tovallola!” i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa»

Et parlo de força més enrere encara, quan ens feies dutxar cada dissabte amb Mistol i una esponja aspra que arrencava, pel cap baix, la ronya. El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem «Tovallola!» i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa. Aquest record càlid dels hiverns contrasta amb un altre record hivernal, dels mateixos anys, quan ens venies a despertar fent lliscar la mà glaçada dins el nostre pijama. De bon matí ja ens acaronaves amb la teva fina ironia.

Et parlo del record més reculat que tinc. Va ser quan vaig fer tres anys i, il·lusionadament, et vaig lliurar la pipa, tal com havíem convingut. Encara et veig, d’allà baix estant, com vas acollir aquell gest pactat amb la solemnitat que pertocava per fer-me sentir un homenet.

Però de tot això ja fa molts anys. Tot això era quan encara no sabies fer pastissos (ni et vagava!); de quan l’esmorzar que em preparaves cada matí era un rovell d’ou amb sucre; de quan et passava —com ara— que anaves a la nevera i, en arribar-hi, no sabies què hi havies anat a buscar.

El passat és un fil continu, un camí ple d’obagues i solells. I també el present és un camí, un camí incert. «Què m’hi sé jo?», exclames sempre, quan topes amb qualsevol dubte. I tanmateix, amb certeses i incerteses, el camí continua. Devíeu ser vosaltres que ens vau ensenyar que qui dia passa any empeny. Si passant 29.220 dies has empès 80 anys, quan n’hagis passat 32.872 n’hauràs empès 90. Això serà el dia de Nadal de l’any 2015. Som-hi.

________________

PS: Així s’acabava l’escrit d’ara fa deu anys. De llavors ençà han passat moltes coses. Ja fa dos anys i mig que se’n va anar el pare. Tens els fills al mateix lloc, però els néts més escampats. I sis besnéts, més un que va venint. A casa nostra, hi van arribar el Marc i la Maria, tots dos de cop; l’Alba se’ns va instal·lar a Anglaterra i la Queralt a Barcelona…

Vas plegar de caminar i, de retruc, de cuinar, la teva gran passió. Però mantens la sornegueria i la clarividència que tant ens admira. Quan passeges amb l’Àngels i algun callussenc et diu: «Maria, fas molt bona cara», li respons: «És que a la cara no hi tinc pas res; són les cames, que no em porten.» I somrius, encara, amb aquells ulls vius i inquiridors. La clau, ho saps prou bé, és saber-se conformar. «S’ha d’estar amb el que vingui», sols repetir. Tan senzill i tan difícil com això.

                                            

[1] La Nena –la meva germana Maria– es va morir el 15 de maig de 1999. Al cap de dos mesos, a mon pare li van detectar un càncer de pulmó, que li van poder extirpar.

[2] El Jesús tenia vuit anys quan ens va deixar. Havia nascut amb una malformació cardíaca, llavors irreversible. La Mercè s’havia mort a pocs mesos d’edat: una nit, de sobte, al bressol; no la vaig conèixer. L’ordre dels nou germans és aquest: Joan, Fèlix, Josep, Maria, Isidre, Mercè, Jaume, Jesús i Jordi.

____________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Circumstàncies per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent