Una victòria de cal Déu

can Déu-2

Tot té un origen. En la llengua, els orígens no són sempre evidents i quan no ho són la feina dels recercadors és essencial: cal trobar pistes per a explicar-nos on neixen els mots i per quins camins arriben. Si parlem de cercar orígens de paraules de seguida ens ve al cap Joan Coromines, el nostre gran etimòleg. També hi ha un home que es va ocupar dels orígens d’algunes frases fetes o expressions. Aquest home, en Joan Amades, de fet, no era lingüista, sinó folclorista. Hi ha qui diu que el senyor Amades, quan no ho sabia s’ho inventava. Però voleu que us digui una cosa? A mi m’és igual: si s’ho va inventar ho va fer magistralment. Al capdavall –permeteu-me un joc frívol– de recercador a recreador hi ha ben poca distància. Escoltem el mestre Amades…

A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Ja sabeu quan es fa servir, oi, aquest refrany? Que encara dieu allò de Quien va a Sevilla pierde su silla? Home, doncs ja és hora que us normalitzeu una mica, a veure si us confondran amb un diguioiga… I d’on prové aquest refrany? Doncs es veu que ve dels costums dels bernats, és a dir, els monjos cistercencs, que es posaven a taula a una hora fixa. I el qui no hi era no menjava, ras i curt. De passada, sabeu per què es diuen bernats els monjos cistercencs? Doncs perquè el reformador de l’orde va ésser sant Bernat de Claravall.

Alt com un sant Pau. És una comparació d’origen molt curiós, perquè resulta que l’apòstol sant Pau, segons la tradició, era molt petit, lleig i desnerit. I doncs, com lliga, això? Ve’t ací que fa molts anys, potser abans del segle XV, a les festes públiques de Barcelona, s’hi exhibien tots els gremis de la ciutat. El gremi dels espasers tenia per patró sant Pau, i com que volien lluir una espasa ben llarga i pesant havien de menester un portador que fos ben alt i fornit i que –si podia ésser– fes molt patxoca. El sant Pau d’aquestes processons no era, doncs, com el veritable, sinó que es destacava per l’alçada i la fortitud. I cal reparar en un detall: no diem alt com sant Pau, sinó alt com un sant Pau, perquè, com que l’espectacle durava una estona i l’espasa pesava tant, de sants Paus se’n veien uns quants a cada desfilada. Tots eren alts com un sant Pau, això sí.

Peix al cove. Ah, quina expressió! Quanta llevada que ha arribat a fer, gràcies al president Pujol. Temps era temps, hi havia una modalitat de pesca en què el pescador se servia d’una mena de cove i esperava que hi entressin els peixos bo i sols. Que hi entressin? Com? Doncs d’una manera molt fàcil. El pescador es posava el cove entre les cames i, així com podia, començava a caminar riu amunt. Si en aquell indret hi havia abundor de peixos –que nedaven cap avall, és clar–, el cove s’omplia en un tres i no res i amb tota seguretat. Facilitat i seguretat, aquestes són les dues característiques de peix al cove. Hi ha una variant d’aquest sistema de pesca, que també ha deixat una frase: Granota, fica’t al cove. I més endavant s’hi va afegir, per completar la cantarella, Gripau, fica’t al cau.

Poca-solta. No hi ha gaire gent que sàpiga que quan diem que algú és un poca-solta parlem de fils i madeixes. Si un fil té solta vol dir que és suau, flexible, que es deixa plegar o cabdellar bé. Per als filadors és molt important, aquesta característica, perquè la poca solta fa que el fil s’encalli, s’entortolligui o es trenqui. Tot això que es diu d’un fil es pot dir també de la intel·ligència humana, oi? Ara, la frase dels filadors era més llarga, i de segur que també us sona: No tenir solta ni volta ni centener. Quan un fil no té volta no és pas apte per a fer-ne madeixes, perquè no pot voltar, no es pot doblegar ni cabdellar. I el centener? És la lligada que es fa al final de la troca, on es nua el cap perquè no s’embulli. Si un pensament no té ni solta ni volta ni centener vol dir que és mancat de totes les condicions per a poder-lo aprofitar.

De cal Déu. És una expressió viva i genuïna, que vol dir ‘molt gran’, ‘desmesurat’. Sobre l’origen d’aquest modisme, hi ha tres teories. La primera diu que és una variant de de Déu. Ben segur que tots heu sentit frases com ara ‘Tenia una alçada de Déu’; amb aquest mateix sentit, també hi ha les variants de Déu lo Pare o de tots els déus. Segons la segona teoria, de cal Déu prové concretament de la fàbrica de licors Déu i Mata, de les Corts de Sarrià. Diuen que l’expressió ‘se’n va armar una de Cal Déu’ té origen en l’enrenou que hi havia pels carrerons de les Corts quan venien els carros a carregar bótes de licor que duien al port de Barcelona. I, finalment, Joan Amades elabora una tercera teoria relacionada amb aquesta: ens explica que a cal Déu feien un aiguardent exquisit, i d’ací ve la intensitat de l’expressió. Amades –ves quin un– va trobar un romanç vuitcentista per a demostrar la seva tesi:

Uns cafetins hi veureu
que podem dir ambulants,
que si són petits són grans
perquè amb poc calé beureu.

Si voleu llet, llet tindreu,
munyida i per munyir;
molt bon te per fer pair
i aiguardent que és de cal Déu.

PS: Sigui com vulgui, la victòria ha estat de cal Déu. Deixeu-los que diguin missa. I que ens vagin al darrere amb un flabiol sonant.

                                                               

Podeu veure també ‘Sabeu quan fou l’any de la picor?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

2 pensaments a “Una victòria de cal Déu

  1. La meva mare (quan m’aconsellava no gastar a la babalà) em deia aquest refrany que no he vist escrit mai enlloc:
    Qui de la botiga va i ve
    dues cases manté.
    Es que a pagès es procurava alimentar-se amb el que es produïa a casa i anar a comprar a la botiga implicava gastar diners , que n’hi havien molt pocs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *