Perdonar no és oblidar
Està clar que davant una posició de victòria com la que dia a dia, vot a vot, s’està assolint, arribat el dia de recollir el trofeu, haurem de ser generosos. I perdonar. Perquè al llarg del temps “nosaltres” també hem pogut ser uns cabronassos. Recordem Neopàtria i els almogàvers. Bé doncs, quan guanyem l’estat propi, perdonem. Però ara de moment, no oblidem.
Som-hi :
De 1601 a 1800
Comte-duc d’Olivares, memorial adreçat al seu rei Felip IV (1625), en què exposava la seva voluntat de sotmetre Catalunya i la resta d’entitats sobiranes d’Espanya a la sobirania de Castella: “Reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna difrerencia […] introduciéndoles en Castilla, casándolos en ella de tal modo que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen sus corazones .[…]
Comte Marcin, diplòmatic francès enviat a la Cort de Barcelona per assistir a la jura de les constitucions catalanes per part de Felip d’Anjou (3.10.1701) descriu l’antagonisme entre catalans i castellans:“Los catalanes […] piden siempre el máximo de ventajas que pueden, entre las que se hallan muchas cosas razonables que no procuran otra cosa que el bien del gobierno y de la policia del país. […] Los castellanos, por su parte, tienen una aversión insuperable hacia los catalanes. Creen ser los únicos buenos súbditos del rey de España y se imaginan que cuando su Majestad tiene motivo para estar contenta con los otros es en perjuicio suyo, porque quieren ser los únicos poseedores de todos los empleos y dignidades de los países dependientes de la monarquía española”
Jesús Patiño president de la Real Junta Superior de Justicia y de Gobierno, màxima institució de l’Estat ocupant español sobre el monolingüisme dels catalans a l’arribada de les tropes de Felip V el 1714:“son apasionados de su patria, con tal exceso que las hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa”.
El succesor , Felip V, aprofitant aquell memorial del comte-duc, instrueix els seus corregidors a Catalunya, especificant en la seva ja famosa manifestació de 1712 “pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.”
El 1715, una consulta del Consejo de Castilla va establir “que en las aulas no ha de haber ningún libro en catalán, como tampoco se hablará ni se escribirá esta lengua, debiendo ser transmitida la doctrina de la Iglesia en castellano.”
No tot es llengua. També en el s.XVIII hi havia consciència de l’espoli fiscal. Periodista Francisco Mariano Nipho, escriu el 1779 : “No se duda que Cataluña paga en tributos, aún fuera de las leyes de la proporción, más que cualquier otra província[…]”
De 1801 a 1900
General Prim, convenç les corts espanyoles perquè designin Amadeu I de Savoia com a rei d’Espanya, tot i que això li costarà la vida. Els dos anys i escaig de regnat de l’italià van precedir la primera república. El rei va abdicar i va tornar al seu Piemont natal, abans que cedir a les pressions i participar en una conjura militar. En el seu discurs d’abdicació, 11.2.1873, escriu:
“Dos años largos ha que ciño la corona de España, y España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo. Si fueran extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos; pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetúan los males de la nación son españoles; todos invocan el dulce nombre de la patria; todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible afirmar cuál es la verdadera, y más imposible todavía hallar remedio para tamaños males. Los he buscado ávidamente dentro de la ley y no los he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla.”
1877. Valentí Almirall, advocat, polític català, federalista i catalanista.“Obsérvese que el origen de la mayoría de las grandes fortunas, si no es turbio , por lo menos no es claro. […] España que es uno de los paises de Europa en que hay menos movimiento comercial e industrial y en que menos se inventa, es sin duda el país en que se ven más fortunas improvisadas o reunidas en pocos años. […] Si se quiere, pues, rebajar la inmoralidad de España al nivel de la de otras naciones europeas, no hay más camino que fomentar el negocio decente.”
1896 , pedagog Francesc Flos i Calcat ja denunciava a “Geografia de Catalunya” que segons els seus estudis, entre 1888 i 1891 l’aportació catalana a la hisenda reial espanyola va arribar al 56% en l’àmbit del comerç i de la indústria.
Ferran Alsina, “Criteri econòmic general catalanista, 1893. :[… ]i d’aquesta manera van pervertint i arruïnant lo pais tot apanyant-se be ells a expensas del Tresor públic, que mancat d’ingressos i aclaparat per gastos exorbitants salda cada any amb un déficit espantós que’s ve afegint a la de sobras feixuga càrrega del Deute Nacional; Deute que tart o d’hora, los quins escoltéu i nosaltres mateixos i tots quants constituheixen lo pais contribuyent, l’haurem de pagar. I per cert que no ha de ser pas la més petita, la part que a la regió catalana li correspondrá satisfer. En las proporcions mateixas amb que avans havem trobat a Catalunya contribuhint al pago dels tributs del Estat espanyol, haurà també de contribuhir a saldar l’enorme Deute del mateix Estat.”
Finals del s.XIX, president de govern espanyol entre 1903 i 1904 Antonio Maura:“el problema catalán sólo es cuestión de cincuenta años de administración honrada”.
Dic jo, que conseqüentment Espanya no ha ofert mai 50 anys d’administració honrada. Ni 25. Ni 2,5, probablement.
Demostrarem, hem de demostrar, que l’estat català que es constituirà en uns dos, tres anys a partir de la consulta/referèndum/plebiscitàries tindrà una administració equiparable a Dinamarca,Nova Zelanda, o Noruega, en termes de honradesa, honestedat i ètica. Si no, el procès no haurà valgut la pena.
Proper post, unes cites del segle XX.
I ara afegim unes entrades més al dicciorari.
Dicciorari
Ca Lasogra: Restaurant on el client mai no té la raó. No pot queixarse si el menjar no és bo ; no pot repetir d’aquella ampolla de vi especial ; no pot fer el ximple sense rebre un comentari àcid; la visita li surt força cara, sinó en el mateix dia, sí a mig termini; i si no espavila, encara ha de recollir taula i rentar els plats.
Cala Manida : Restaurant a peu de platja, especialitzat en enciams, escaroles, pebrots, cebes, tomàquets i similars.
Ca la Mar: Restaurant prop de la costa, especialitzat en sèpies, pops i …calamars, gestionat per la Maria del Mar.
Obladí-Oblidà: No, encara no és el temps de perdre la memòria, encara no és temps de passar pàgina, de les malifetes rebudes -tot i ser a ritme pop- dels anys seixantes, setantes, i transicions vàries.
Perdonar: I per vendre. Raons per no perdonar en tenim per donar i per vendre. Tant és. Renunciem a imposar un càstig per una falta comesa. Amb una condició: La nostra dignitat i la nostra llibertat.