Perdonar no és oblidar (2)
Aquí , mentrestant, recordem entre 1904/1914 , Prat de la Riba i Pompeu Fabra, entre els dos construint el més semblant a estructures d’estat, via xarxa de biblioteques, carreteres locals,comarcals, agrupacions professionals, diputacions, i l’altre savi, establint la normativa, i modernitzant la llengua.
Després l’època d’acotar el cap:1923 fins 1975. Molts anys de dictadura,i tot i així,temps de resistència, -que algun dia haurem de celebrar i agrair públicament- i de treball, molt de treball per salvar-nos els mots , i la dignitat.
Pío Baroja, escriptor, declarava el 1907 : “Los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles, cuando precisamente los judíos son ellos. […] El aspecto, las aptitudes, la clase de arte que se hace en Cataluña, todo tiene caràcter marcadamente semita.”
Correspondencia Militar, 1907 : El problema catalán no se resuelve , pues, por la libertad, sino con la restricción, no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”
Manuel Azaña en les seves Memorias: “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.”
“En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente “forasters” y en Menorca “espanyols”. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España.” El Heraldo, diari madrileny, article de 1918 compilat per Bartomeu Mestre, en el seu llibre La identitat reeixida, edit.Perifèrics, 2002.
“Per sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per redreçar-nos davant de les vergassades de l’estat espanyol, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d’homes lliures i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual. […] Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ell !!!.” Paraules de Rafael Campalans a la conferència pronunciada al Centre Autonomista de Departament de Comerç i Indústria , el dia 11.2.1923, i editada sota el títol El socialisme i el problema de Catalunya, Barcelona, Biblioteca Estudis Socials, 1933, pg.46.
“A las mil causas de malestar reinante y al ambiente de inmoralidad y concupiscencia que asfixia y desalienta, se unen las procacidades del separatismo, que sin el debido freno del poder público, atento a intrigas políticas o a la satisfacción de ambiciones y apetitos, descuida velar por la seguridad de la Patria, permitiendo contra su existencia y unidad las más inconfesables propagandas, especialmente en Cataluña.”
Document redactat 9.11.1923 , abans de l’aixecament pels generals de Madrid, tendencia africanista que donen suport al cop d’estat: Leopoldo Saro, Antonio Daban, Federico Berenguer i José Cavalcanti. Del llibre de Javier Tusell Radiografia de un golpe de estado. El ascenso al poder del general Primo de Rivera. Madrid , Alianza edit. 1987.
“Como tantas otras cuestiones nacionales, se ha creido resolver el problema catalán aparentando ignorancia y fingiendo olvido. Se ha intentado primeramente la división de las fuerzas catalanas con objeto de que algunos núcleos poderosos se opusieran al avance de las ideas regionalistas; el resultado ha sido contraproducente, porque solamente se ha conseguido que masas muy numerosas emigren hacia un separatismo radical, sin aumentar por eso el número de los unitarios[…] La tàctica de la división no ha logrado fortuna y no es aventurado predecir igual destino a las que se intenten ahora y en adelante.” Salvador de Madariaga, diari El Sol, 9.1.1923
Miguel de Unamuno, afirmava en seu parlamentària el 1932 : […] La enseñanza, el conocimiento del castellano, es hoy obligatorio en Cataluña y para los catalanes, obligatorio no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente y cordialmente, de buena voluntad.” Diario de sesiones del congreso de los diputados, 2.8.1932.
De 1936 a 1939
“La unidad nacional la queremos absoluta,con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española” Francisco Franco, 1939
D’aquestos anys no cal posar res més.
El proper post, algunes perles de la tan lloada transició espanyola.
Ara, unes entrades més al dicciorari.
Dicciorari
Aspana: 1.País veí que ha perdut algun signe d’identitat i s’ha de focalitzar en els residents que volen ser lliures. 2.País veí en què el motor ha gripat, on hi ha una avaria de cal seixanta. 3.País veí on fins i tot un expresident que va ser progressista, molt professional, europeísta, i que havia vestit amb la humilitat del vellut, se’ls ha tornat “conseller àulic” de les energètiques de l’Ibex.
Birrei: Càrrec de confiança de l’estat, que ha de vigilar el correcte compliment de les lleis en “el procés”. (el procés de fabricació de la cervesa del regne, és clar.)
No confondre amb borborratxo, monarca d’una dinastia etílica.
Canvi de cicle : Veure canvi de segle.
Canvi de segle : Veure canvi de sigla.
Canvi de sigla : Veure canvi de cicle. (bé per no marejar més, veure PSC, sense la C en aquest nou segle en què hi ha un canvi de cicle i de paradigma català.)
Preputint: Arrogant rus que es posa molt de cremia als pectorals quan ha de annexionar-se la península crimea.
Putinejar: Manipular barrosoerament, ai, perdó, barroerament unes eleccions amb presència “disuasòria” perquè el resultat sigui el que convé.
Verb que excita el president espanyol en els seu somnis humits: enviar els caces torrejón i els tancs brunetes a la vora del penyal, i convocar un referèndum “arregladet” perquè els gibraltarencs votin ser annexats a la madre patria.