Paradoxes, una més encara (6)
Són els que votaran a favor de continuar depenent d’aquest país els que haurien de preguntar-se i justificar-nos per què accepten ser una regió subordinada dins d’Espanya.
a)Raons objectives econòmiques, no n’hi ha: exportacions, pensions, dèficit fiscal, deute sobirà, rànquings diversos de productivitat, d’equitat en els estrats socials, d’excel·lència en l’educació primària, en les universitats, de solvència en patents.
En tots, va deixem-ho en la majoria absoluta dels rànquings, l’estat espanyol sempre surt en les posicions més baixes i penoses pel que fa a qualitat econòmica i vital.
Per tant, raons econòmiques per dependre d’un estat en quasi-fallida, no n’hi ha.
b)Raons històriques, bé, n’hi ha a favor, n’hi ha en contra.
c)Raons socials , és cert que hi haurà un trencament de la situació legal / administrativa actual. Però els rius i els llacs no s’assecaran, el terra continuarà on és , els quilòmetres seran els mateixos, els mòbils funcionaran, les carreteres uniran indrets, i els trens continuaran circulant.
Aleshores, on és el problema? No hi ha raons socials insuperables.
d)Raons emocionals, ha ha catalans que volen continuar sentint-se espanyols. Com en López-Burniol, notari i tertulià que molt honestament va acceptar en un programa de 8aldia que ell havia nascut espanyol, se sentia català i espanyol i volia envellir sentint-se català i espanyol. Cap problema. Els sentiments, com els gustos, són particulars i millor no enfrontar-s’hi.
Però almenys deixem constància d’un fet: Aleshores, sí que hi ha un sentiment nacional/nacionalista espanyol, de pertinença a uns referents en un terme mig entre la població natal de cadascú i l’europeïsme global. Els referents culturals, esportius, històrics, socials, nacionals continuen sent importants.
Però, no havien dit que els espanyols no eren nacionalistes?
Per tant, tot el dret a sentir-se com un vulgui. Però honestedat intel·lectual per no tractar el rival en termes pejoratius, amb definicions que un mateix no voldria per a ell, sobre pulsions que té tothom.
I finalment, dins d’aquest dret a sentir-se com cadascú vulgui, incorporem-hi el dret -i el deure- a respectar com la majoria d’una població vol gestionar aquests sentiments, com vol administrar aquesta multiplicitat de pertinences.
Per tant, raons emocionals , tant per voler ser català, com per voler ser espanyol.
Aleshores, on és el problema d’exposar-ho, d’explicitar-ho i de decidir-ho?
No hi és, el problema.
Una paradoxa eclesiàstica.
Si el Papa de Roma fa de mediador entre jueus i palestins, -un conflicte major amb molt de violència sobre les pedres- , i amb l’ajut molt eficient de laics , segons hem sabut en la darrera entrevista concedida per sa santedat, aleshores : ¿què esperen els altres subordinats jeràrquics (cardenals, arquebisbes, bisbes) per mediar en conflictes més interns o menors: Catalunya-Espanya , per exemple?
Paradoxa solidària.
Donar, és un acte que provoca igual o més benestar que rebre. Tot i que aparentment el trasvassament material o immaterial va en favor de qui rep. Però, les coses no són tan senzilles, o en altres termes, a la vida hi ha moltes paradoxes.
Ja s’havia llegit en moltes entrevistes, articles, llibres fins i tot -L’art d’estimar, del filòsof italià, per exemple-, per tant en teníem referències en tercera persona.
Actualment, en primera persona, classe d’anglès en una ong de la població del Maresme, on donem suport acadèmic a adolescents que cursen eso, i que pel motiu que sigui, necessiten ajut que les seves famílies no poden sufragar en classes particulars.
Els voluntaris observem la millora dels estudiants en la seva pròpia gestió, i en el fet de sentir-se acompanyats en l’estudi. Però som conscients que si els nois es senten millor, nosaltres els que teòricament donem, en el fons som els que més rebem en termes de benestar personal.
És el que té fer el pas de retornar a la societat, una part del que has rebut. I , si pot ser, fer-ho en llibertat, no com a tàctica personal/empresarial d’aparador.
Paradoxa pacifista, poder fort, poder tou.
Pacífic, el que menys ho proclama i el que més ho va demostrant en el dia a dia. Per exemple: futbol infantil caps de setmana: molt de ritual de saludar abans, després del partit ; llençar la pilota fora quan algú pren mal. Tot molt bé, però sovint, per part de clubs i de pares, desfici exagerat per guanyar, importància enorme de la classificació: resultat, incoherència que els nois van captant.
Exemple : legisladors i ministres, fdez.díaz et altri que consideren un delicte molt greu portar una insígnia republicana pels carrers, o bé en la realitat virtual insultar a través del tuit, i esmercen molts esforços a lluitar-hi.
‘Aparentment’ no esmercen tant d’energia a lluitar contra delictes molt greus en la realitat física, com ara desnonar una família pobre, com ara arruinar impunement estalviadors amb preferents, com ara no castigar actituds masclistes, agressives en general, si els provocadors són familiars o pertanyen a la seva casta ideològica.
Una societat aparentment cohesionada sota símbols, rígida. Amb poca flexibilitat per críticar, millorar. Resultat, aquesta societat és molt fràgil, té data caducitat.
La paradoxa:
Una societat aparentment desmenjada, amb poca suntuositat en les formes, amb tolerància cap a la crítica, cap a la discomformitat. Resultat, aquesta societat és molt enfortida, duradora.
Exemples primers: Corea del Nord, Dictadures africanes, Xina,Rússia.
Exemples segons : Democràcies occidentals.
On posaríem la societat espanyola, on la catalana?
Per cert, dins d’aquesta paradoxa europea:
A la UE el perill no són les nacions històriques sense estat que reclamen la seva presència en els fòrums internacionals, que volen ser un estat dins dels Estats Units d’Europa. No.
El perill per a l’Europa que coneixem i que volem estimar vé dels qui no comparteixen els valors fundacionals, per tant vé dels xenòfobs, dels autoritaris, de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra. Vé de Orban a Hongria, de LePen a França, d’Alba Daurada a Grècia, i si ens posem filosòfics, vé del que representa la Troica, en el pitjor sentit, és a dir devoció pels números de la macroeconomia, abans que devoció pels ciutadans de la classe mitjana.
Per tant, no s’enteren les elits europees del tren de la història que està circulant davant seu?
Modernitat vestuari / tendència social
‘Hombreras’ dels 80’s / Armani et altri, dels 10’s
La paradoxa de vestuari : els polítics (Rajoy,Rubalcaba,DuranLleida,Navarro), periodistes i mediàtics (Vidal-Folch, MariusCarol, Marhuenda, ) i per elevació (reis, exreis i cort diversa) vesteixen modernament, llueixen peces de dissenyadors -cars?- que per simplificar anomenarem Armanistyle. Elegants, contemporanis.
Tot i això, en dos, tres anys, quan el procès sobiranista català hagi acabat, i tinguem un passaport català dins d’una UE una mica més federal, ens semblaran tan antics, tan vuitanteros com les espatlleres dels Mecano,dels Asia,dels Alphaville.
Ara mateix ens pot fer una mica tírria , de molèstia, tots aquests que no entenen ni volen entendre el que està passant a Catalunya. Però quan tinguem superada aquesta dependència envers les patums espanyolistes, crec que enlloc de revenja, el sentiment majoritari serà de condescendència, de pena, per aquesta gent amb mentalitat anticuada i dependent.
En un símil familiar, quan el jove amb 19,20,21 anys obté -es guanya- autonomia personal, veu en el seus pares, -aquells que fins fa poc admirava i/o temia- una parella de persones que viuen en un món que ja no és el d’ell. En el millor dels casos sentirà una mica de pena, fins i tot de nostàlgia pel temps viscut amb ells, i potser no s’explicarà com els tenia tan idolatrats.
Paradoxa políticament incorrecte:
Crec que ens convé revisar els prejudicis que automàticament salten com un ressort quan hi ha paraules tabús damunt la taula.
Per exemple, territori versus prosperitat.
Hem d’acceptar modificar el territori si això serveix perquè hi hagi una millora de la qualitat de vida a Catalunya?
Exemple 1 .Darrerament Ferran Adrià ha proposat d’establir on ara hi havia ElBulli, una construcció fundació sobre la seva experiència gastronòmica. Disjuntiva preservació medi natural / construcció artificial. A favor? En contra? Parlem-ne.
El discurs correcte, assenyat, amb grans paraules, en aquest cas sobre el respecte al medi ambient, la lluita contra la especulació, la degradació del paisatge. Grans paraules. Políticament correcte. Lliscant cap a la demagogia de les posicions pures contra les impures. Miau, caldria fugir-ne.
Cal parlar-ne, escoltar-ne, i decidir.
Exemple 2. Proposta del naturalista Martí Boada, que segons titular al diari ElPuntAvui, diu sí a l’asfalt, sota certes condicions, per comunicar un camí forestal en el Montseny. ICV i CUP ja s’ha llençat a criticar-ho. Sense estar-hi a favor o en contra, ja que no tenim dades suficients, sí que hauríem d’acostumar-nos a fer una segona consideració de les coses, i no deixar-nos portar pel primer prejudici.
Una relectura desapassionada dels temes, i escoltar arguments pro- i contra- d’una qüestió, ens farà menys manipulables. O dit d’una altra manera: ens farà més suïssos que espanyols.
Està clar que preservarem la natura i el respecte a la natura. Tots vam emocionar-nos amb la cançó de G.Moustaki, Il y avait un jardin qu’on appellait la terre. ‘Hi havia un jardí que es deia la Terra, era bonic i acollidor i oferia tot el que es podia necessitar. Què se n’ha fet d’aquell paradís tot de portes obertes?’
L’ecologisme ha de ser una de les guies de l’acció política. El respecte al medi ambient, l’aposta real per les tecnologies menys contaminants.
Però sense mamar-nos el dit. Cal rellegir J.Lovelock, metge i científic anglès, creador de la idea de Gaia, en els ja llunyans 1960’s: concepte de la la Terra com a ésser conscient que s’autoregula, com a consciència de la natura. Fins i tot aquest ecologista avant la lettre ha proposat en un dels seus darrers llibres l’actuació de l’home com a mal menor. I ara mateix el mal major és l’emissió en excés dels gasos que provoquen un efecte hivernacle. I davant d’aquest problema a vint, trenta,quaranta anys vista, va proposar actuar contra el que és urgent, encara que sigui al preu ‘d’oblidar-nos’ temporalment del que és important.
Per cert, en el mateix llibre suggereix que si hagués de donar un consell als seus néts, ara mateix seria comprar-se un terreny en el centre d’Europa, perquè així postposaran durant unes generacions el problema real -per a ell ja inevitable- de la pujada del nivell del mar, tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic, en un període àlgid en els anys 2040-2050. Catastrofista? Es veurà.
En tot cas, cal fer enrere la demagògia i tendir a una segona i a una tercera consideració de les coses. No brandar una primera consideració arquetípica, i lluir-la incansablement, com a bon prejudici.
En tot cas, confrontació de raons.
No pas autoritarisme per raons econòmiques com fa el govern espanyol en el cas de la plataforma Castor, que no s’ha de desmantellar perquè hi ha invertits més de mil milions d’euros.
Paradoxa relació de veïnatge.
Amb Espanya, quan siguem independents i hagi baixat el souflé de resentiment propi d’una separació, crec que hi haurà millor relació que l’actual. Com ha dit no sé quin polític, a ‘Madrit’ el que no toleren és la posició de parar l’altra galta després d’haver-ne rebut una. Fluixesa, covardia, resignació, no la gasten, no la suporten. Per tant ara es van treient les màscares de bonhomia fingida, ara les coses es diuen més clares.
Se m’acut això, quan recordo l’Alfred Bosch aprofitant el seu temps al Congrés, en el debat sobre l’abdicació reial, i ‘proclamant’ la república catalana. I setmanes abans, presentant un llibre sobre la futura i independent relació Catalunya-Espanya amb l’acompanyament de Rosa díez d’UPyD. Probablement respecten més en Bosch que no pas el Duran i Lleida, tot i les llàgrimes de cocodril que vessen per l’abstenció de CiU.
La paradoxa és que després de despotricar -amb raó- de tots els defectes castellans acumulats per segles d’autarquia i imperi, ara em trobo envejant una mica, -ep, envejant, no admirant-, el punt de indifèrencia estètica que tenen sobre l’opinió dels altres en els seus afers interns. Ja pot ser ridícul, pre-civilitzat, sub-cultural, decimonònic, pseudo-constitucional, anti-europeista, qualsevol adjectiu vàlid que defineixi el seu comportament. Si ells estàn per fer una cosa, se’ls en refot que tingui un mínim d’estètica, -fins i tot d’ètica-. Que una mirada objectiva consideri que fan el ridícul, els rellisca. No ho admiro, perquè defugir l’estètica provoca endinsar-se en territori primitiu. Només ho constato, i a voltes, en situacions en què els catalans s’haurien d’unir i donar un cop de puny sobre la taula en benefici de la majoria, aleshores ho envejo una mica. Nosaltres sempre tan pendents del que diran, de fer-ho tot, no només de manera correcta, sinó correctíssima i amb l’aprovació unànime del món mundial. De fer una truita gairebé sense trencar un ou, vaja.
En fi, com deia aquell, som com som.
Paradoxa deliciosa, 8aldia: 12.6.2014
En Cuní i en Marius Carol semblen els defensors del sobiranisme, enfrontant-se dialècticament amb I.Vidal-Folch i G.Bernardos, quan han de valorar la presentació de la balança fiscal feta per Mas-Colell : -11.000Meur/-15.000Meur, en qualsevol dels dos criteris, una bestialitat.
La paradoxa realitat que s’imposa sobre els prejudicis, però els prejudicis continuen ocupant titulars periodístics.
Idees tòpiques : L’idioma català frena les inversions a Catalunya. L’idioma català frena l’excel·lència i el cosmopolitisme de la universitat i de la recerca a Catalunya. El procés cap a la sobirania nacional, iniciat per la societat i liderat pel govern espanta els inversors.
Realitats : “Catalunya concentra la meitat de la inversió industrial estrangera. La Cambra estima que l’economia creixerà un 1,2% aquest any, el doble que a Espanya.”
LaVanguardia,23.05.2014
La mateixa notícia té un gràfic aclaridor. “Sectors industrials que contribueixen al creixement de la inversió estrangera : A Catalunya, per ordre decreixent, Fabricació de productes farmacèutics (721 M eur), Telecomunicacions (379 M eur), Comerç gran i intermedi (224 M eur), Fabricació vehicles motor (216 M eur) i Activitats consultoria gestió (189 M eur). A Espanya sense Catalunya, per ordre decreixent, Activitats immobiliàries (1.582 M eur) , Assegurances i reassegurances, fons de pensions (1.037 M eur), Activitats auxiliars al servei financer (959 M eur), Activitats esportives i recreatives (949 M eur).” Font Cambra de Barcelona.
Queda clar la potència del sector industrial i productiva catalana versus l’atracció financera i immobiliària espanyola.
N’hi ha a cabassos de més exemples: port de Barcelona, aeroport del Prat,etcètera. Un dels darrers: ‘Swatch, l’empresa suïssa de rellotges, escull Barcelona com a plataforma de comercialització dels seus nous models’.
Però és que hi ha una derivada. Quan Catalunya sigui un estat independent, sense perdre la força industrial, ¿no és cert que també hi haurà inversió estrangera focalitzada en activitats financeres i fons de pensions, precisament perquè som un estat i es necessitaran gestionar diners estatals?
Però és que la notícia continua: “La inversió estrangera a Catalunya en la indústria el 2013 va ser de 1.356M eur , un 12,9% més que l’any anterior. És el volum d’inversió més gran des del 2005 i multiplica per més de quatre els mínims registrats el 2009. Per contra, al conjunt d’Espanya els inversos estrangers van reduir un 38% les seves aportacions a les empreses industrials el 2013. Només a la Comunitat de Madrid, la segona amb més volum d’inversió estrangera, el descens comptabilitzat el 2013 va ser fins i tot superior, del 63%, fins als 916 M eur.” Blanco i en botella: leche.
La realitat contradiu els prejudicis.
Mentre tot això passa, “l’estat espanyol continua generant un deute net d’Espanya amb la resta del món proper al 100% del PIB, que triplica el límit aconsellable” , en paraules de Josep Oliver, a LaVanguardia 23.05.2014.
Per cert, parlant de LaVanguardia,8tv,ElPeriodico. Normalment des d’aquest bloc els hem repartit bastant d’estopa. Són representants d’una tercera via, d’un model de voler estar bé amb les classes poderoses espanyoles que tenen lligams amb les classes poderoses catalanes. Amb el que suposa de menyspreu per les classes mitjanes, majoritàries a la societat i al Parlament.
D’acord. Però avui volem destacar una altra mirada.
Des de la discrepància profunda amb el missatge que expliciten, cal reconèixer-los dues virtuts;
1a. L’aposta per la llengua catalana. Primer ElPeriodico, i després el grup que edita LaVanguardia i 8tv, amb el seu suport a la nostra llengua, han normalitzat, i molt el panorama mediàtic.
2a. La presència transversal d’opinions. És fàcil de llegir opinions i articles, tant a ElPeriódico com a LaVanguardia, desacomplexadament sobiranistes. Sense ànim exhaustiu : F.M.Àlvaro, X.Bru de Sala, Xavier Sala-Martin, Patrícia Gabancho, Pilar Rahola, Jordi Graupera, Germà Bel, fins i tot les tires de T.Batllori, l’altre dia deliciosament autocrítica sobre ‘la premsa seriosa’ que sembla l’Hola amb motiu del reportatge reial, etcètera.
Tres quarts del mateix a 8aldia, amb en Cuní. Des de la seva pretesa/real neutralitat, dóna joc a les tres tendències majoritàries sobre ‘el procés’: la desacomplexadament unionista, la que diríem tercera via, la desacomplexadament sobiranista.
Bon servei públic.
90/80/60 !!
90% catalans entenen el català, 80% catalans el poden llegir i el poden parlar, 60% el poden escriure. Estadística recent de IDESCAT. Realista, però optimista? pessimista?
Jo em decanto per optimista. Acceptant que l’ús actiu no arriba on hauria d’arribar : un 99% ideal, prefereixo fixar-me en el context. No tant on hem d’arribar, sinó on som i d’on venim. I la persistència de molta gent ha fet del català una història d’èxit.
I les edicions en català de LaVanguardia i d’ElPeriodico, i l’aposta de 8tv, per procedir d’àmbits no sobiranistes, i per l’altaveu enorme que suposen, en són una demostració, i un suport. Una conseqüència i una causa.
Anem bé.
Recull de tuits publicats, bàsicament al diari ara :
@CliveEfford, membre del Parlament britànic , Partit Laborista:
“Els patrocinadors de la FiFa finalment estan expressant preocupació sobre les denúncies de corrupció de #Qatar, però no diuen res sobre els abusos contra els drets humans dels treballadors immigrants.”
@cperezortiz, economista:
“Margallo fent servir el futbol com a ‘diplomàcia esportiva’ i per ‘reforçar la identitat nacional dels espanyols’. Déu n’hi do amb els NO nacionalistes.”
@dllobet , portaveu CCOO Catalunya
Reforma fiscal#PP: si ets mileurista pagaràs un 19%, si ets milioneurista pagaràs un 1%. Progressivitat? Equitat?
@gemmagaldon, professora de polítiques i tecnologies de seguretat a la UB
Austeritat per a pobres:645 euros de salari mínim. Austeritat per a reis: recepció amb 3.200 convidats, Rolls Royce, 3.000 policies amb diners de tots. #aha.
@eduardvoltas, editor del ‘TimeOut’
Al final ha resultat que, anant-hi i no aplaudint, Artur Mas ha aconseguit plasmar en una foto el desacord de Catalunya. Bingo.
@ramonpardina, guionista
Un 90% de la població entén el català. Un 80% el sap parlar. I el rei Felip sap dir moltes gràcies.
Recordatori que surt en consultar la Viquipèdia, per tal conscienciar els usuaris de fer una aportació de suport a la independència d’aquesta enciclopèdia virtual:
“Imagineu un món on cada persona del planeta tingui lliure accés a tot el coneixement de la humanitat.” Jimmy Wales, Fundador de la Viquipèdia.
Dicciorari:
absèntcia : Falta de presència familiar i/o política clamorosa en un acte super-mega-macro-híper important. Hi ha vegades que la cura d’això es realitza aixecant el colze, amb un licor molt fort, afrancesat, per oblidar.
corinació: Acte de coronació nacional del fill del teu amant.
diccidiotari: Llista de paraules per recordar, per a gent mentalment fluixeta.
degoteig : (de dimissions) gota europea amb ressonàncies malaies, que originada en unes eleccions recents, aparentment inòqües, va fent forat fins a esquerdar el petri funcionament dels partits polítics, provocant un seguit de renúncies, abdicacions i passos enrere de diversa índole.
devoteig: seguit de dimissions per devoció al líder més votat que les ha iniciades.
contra dicció: manera de parlar contrària a la pròpia manera de parlar. Bucle. Manera d’actuar contrària a la pròpia manera d’actuar. Bucle.
Element criptonític que pot anul·lar la carrera d’un polític que es creu superman. (Tot i que n’hi ha alguns que sublimen les contra-diccions fins a límits insospitats, i se’n surten ‘de rositas’ com si tinguessin una capa de protecció més gruixuda que la pell de rinoceront i no s’avergonyeixen quan l’humanament normal és avergonyir-se i tenir un cert sentit del ridícul.)
gastroenteraditis : mal de panxa ocasionat per l’estrès d’haver de demostrar que un ho sap quasi tot, que està dins la pomada.
miccionari : Llista de paraules que fan pixar.
posaderas: Les dues protuberàncies carnoses que té el sr. Posadas, a la part inferior de l’esquena, no a les galtes. En una de les dates més importants per al seu càrrec, en què serà amfitrió d’un acte solemne, i en rebre una visita institucional prèvia estrangera, i va i explica que estarà orgullós de que el seu nom passi a la història nacional per haver-ne estat ciceró.
No pas per si el seu discurs, el seu compromís, el seu comportament serà digne de la situació, no. És a dir no per meritocràcia. No.
Senzillament l’orgull serà perquè , estant en el lloc correcte, en el moment correcte, per designació política, el seu nom quedarà immortalitzat.
Ho explica en castellà, evidentment. Evidentment perquè no vol/no pot explicar-ho en anglès. Perquè evidentment l’hoste estranger ja tindrà els seus traductors.
Allò de la suficiència anti-estètica que dèiem.
En fi.
raflexionar: Quan en Rafa, quin Rafa?, poseu la imatge que vulgueu, es posa a fer gimnàstica, mental per pensar sobre alguna cosa, o física , i s’omple de flexions.
riflexionar: Pam, pam, i ara seiem a pensar i a parlar. Una de les paraules preferides de Charlton Heston i altres membres de la Associació Americana del Rifle.
shitcionari : Llista de paraules que fan cagar.
– – – – – – – – – – – – – – –