Memorandum

Continuem.
Les persones, i principalment les persones públiques,  siguin representants elegits o portaveus privats,  qualsevol emissor amb altaveu mediàtic,   hauria de tractar els destinataris dels seus missatges amb educació i concedint-los-hi el benefici de la intel·ligència.   Per exemple, un no pot dir blanc el 2014 si el 1975 deia negre. I si ho diu, ha de respectar un mínim d’honestedat intel·lectual,  vull dir,   abstenir-se de donar lliçons morals….  

Valgui aquesta premissa per les declaracions de lloança de la figura d’Adolfo Suárez amb motiu del seu traspàs.  Es pot focalitzar en la seva importància per conduir la transició raonablement bé.  Però si es focalitza en el tarannà dialogant i en la seva capacitat de consens, potser resulta  deshonest verbalitzar-ho ara,  si en aquella època s’era dels que li negaven el suport, el pa i la sal. Tots. Els del PP, AP en aquella època,  i els del PSOE. Uns per considerar-lo traidor al franquisme, els altres per considerar-lo hereu del règim.

Valgui també , pel procés sobiranista.  En aquest cas , trobo molt correcte algunes declaracions de polítics , periodistes, sindicalistes, que avui en dia es declaren partidaris d’un estat sobirà i que admeten haver  arribat recentment a aquesta conclusió.   Raül Romeva : “m’he sentit  més sobiranista després de ser eurodiputat ”  ;  Santi Vila  : “m’he sentit arrossegat cap al sobiranisme” ;   Rafel Nadal, Jordi Barbeta, Miquel Valls,Xavier Sardà, J.C.Gallego, Jordi Martí, Martínez-Sempere , Josep Ma.Álvarez i força més noms,  accepten, toleren, i/o recolzen la decisió de la societat catalana. Fantàstic. Res a dir.

Ara bé, hi ha polítics, periodistes, empresaris quina evolució  és més sinuosa , tortuosa  i inconfessada.  Ara són “molt” sobiranistes, en canvi  en els temps difícils no vaig pas sentir-los públicament preocupar-se més enllà del seu afany i la seva prosperitat personal. 
Per no dir  que  titllaven  d’ idealistes, en el pitjor sentit del terme,  els qui  en els 90’s ja ens associàvem per un COC ;  ja passàvem fred a finals de desembre per la  “inútil” exhibició de la selecció catalana  de futbol ;  ja gastàvem més en cultura en català ; ja miràvem les etiquetes dels envasos ; o ja votàvem partits minoritaris, “bohemis i ingenus”.
Evidentment no posarem pas noms. Segur que cadascú en té alguns en ment. I evidentment també, no critico la conversió al sobiranisme ;  tothom té dret a canviar d’opinió, és més, goso dir que tothom hauria de canviar d’opinió alguna vegada:  intel·lectualment és saludable , i ens serveix per evolucionar, si més no. No, la meva incomoditat  ve per  l’exposició pública , gairebé exagerada, amb un punt impostat , d’aquesta fe de convers.  Si es fa un procés de modificació d’un pensament, ha d’anar acompanyat d’una humilitat colossal, crec jo.

La paradoxa. Com bé diu un familiar meu:  “qui més parla, és qui més hauria de callar.”   Amén. 

P.S. El dia 18.3.2014, segons el CEO  60% dels ciutadans catalans votarien afirmativament per a la indepèndencia de Catalunya. Un 87% acceptaria el resultat del referèndum.  Si això és una mostra estadística ben feta, i reflecteix la realitat,  que cal dir?  Estic orgullós dels meus paisans.
Més si combinem aquestos percentatges amb una dada significativa:  els deu cognoms més freqüents a Catalunya són  :  García + els 9 acabats en -ez.  És una realitat brutal, estratosfèrica d’integració, de pacificació, de solidaritat, de projecció comuna, en fi, del que s’ha batejat com  “un sol poble”.
  
Però és que això ve de lluny. Recordem una enquesta de 2004:  “El 67,2% creuen que Catalunya ha de decidir el model de relació que ha de tenir amb l’Estat, una clara manifestació autodeterminista.”   Estudi d’opinió del govern tripartit, enquestes Instituto DYM, 19.10.2004 / 02.11.2004.     És a dir, l’imaginari català ja trobava insuficient l’autogovern català ,   abans de l’Estatut de Miravet, de 2005, raspallat pel Congreso, votat i ratificat el 2006 , i qüestionat pel TC el 2010.  Després de la sentència, la sal a la ferida ha fet desbocar la dignitat i l’orgull d’un poble.

I ara unes entrades més.

Dicciorari:

Autodeterminació : Tossuderia a l’hora d’adquirir un auto que ens permeti circular lliurement, i anar ben lluny.

Sobrianista :  Favorable a la independència que no li agrada anar begut.

Sopiranista :  Favorable a la independència, que li agrada menjar amb cullera.

Sopianista :   Favorable a la independència que  toca un instrument musical (i no és la gralla).