Maridatges. Del s.XVIII.
A més, no calia, ja hi havia la rècula de compositors de música clàssica amb tot el seu llegat immortal.
Victus, d’Albert Sánchez-Piñol i Senyoria, de Jaume Cabré. Les dues expliquen històries ocorregudes al s.XVIII. Victus narra la prèvia i els fets tràgics de la presa de Barcelona el 1714 per part de l’exèrcit borbònic.
Senyoria, l’ascens, l’èxit i la caiguda d’un fiscal barcelonès, Rafel Masó, que assegura “La llei és un conjunt d’arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pel costum de cada època. Cosa de professionals.” De tant en tant , temps de recordar l’Elvira, i don Rafel va perdre el somriure. De fet, va perdre molt més que el somriure, per culpa de la seva estimada. “Què passa, doncs, quan l’espatllem amb un error? Que hem de continuar vivint.[…] Don Rafel començava a adquirir mala consciència, ve’t’ho aquí; això que mai no havia perdut la son per les seves actuacions, llevat del cas de l’Elvira pobreta. Unes hores abans de perdre-ho tot, es distreia amb pensaments de culpabilitat. Segurament perquè no podia impedir que les coses passessin com estaven passant. Impotència absoluta. Orió, que tranquil que t’estàs aquí a dalt, presidint el fred de la nit. Qui pogués ser estrella.
[…] Don Rafel Massó formava part d’aquelles persones que se saben una excepció i a les quals, per tant, les regles del comú no els han d’afectar.
[…] Don Rafel Massó, des de la remor de la pluja, passà a comprendre de cop i volta el significat estricte del silenci.”
La roda de la vida, aventures en estat pur, ben explicades, ben contextualitzades. Dues petites, -o grans- obres d’art.
Podem maridar aquesta producció amb mitja dotzena de films en que es conten vides i fets de personatges de l’època.
Per exemple, La nuit de Varennes, d’ Ettore Scola, els que van viure, sense voler-ho els fets de juny de 1791, la Revolució Francesa, la fugida cap a Varennes, etcètera ; o també , Barry Lindon d’Stanley Kubrick, l’exemple de l’arribista, perquè cal viure i sobreviure, i ho fa guanyant-se el cor de la vídua d’un aristòcrata;
The draughtsman’s contract (El contracte del dibuixant), de Peter Greenaway, altre cop el talent per escapar de la miseria, medrar, i sobreviure enmig dels que ja han nascut en la família correcta.
Dangerous liaisons(Les amistats perilloses) de Stephen Frears, sobre l’enginy seductor posat al servei d’una aposta, o bé la posterior i millorada Valmont,de Milos Forman basada en la mateixa novel·la.
Casanova de Fellini, sobre el llibertí i seductor venecià en els seus darrers anys, viatjant per Europa, fent el que sabia fer.
Danton d’Andrzej Vajda, sobre la revolució que es menja els seus fills. Aquí Danton, el sanguini i relativament empàtic devorat per la fredor totalitzadora de Robespierre, a la França postmonàrquica de 1793.
Quan a música no he trobat tant on triar, però la música de les bandes sonores de Michael Nymann , la d’El contracte del dibuixant, i la de The Piano, són fascinants peces instrumentals que remeten dos-cents anys enrere.
Cabria completar la llista amb Queen, i el seu projecte d’òpera Bohemian Rhapsody, per alguna alusió que conté la lletra sobre Scaramouche, l’espadatxí noble francès.
Som-hi.
La proposta és:
Victus. Albert Sánchez-Piñol, 2013. La peripècia vital de Martí Zuviría, un noi que neix a Barcelona, en una família pobra, i que per sortir-se’n serà enviat a una escola on aprendre coses pràctiques, els coneixements sobre l’art bèlic d’assetjament i defensa d’una plaça militar o d’una població.
Segle XVIII. El marquès de Vauban, qui serà el seu mestre, excel·leix en la construcció de fortaleses en la seva França natal, i arreu de l’Europa en guerra. Estem en temps del conflicte per la successió espanyola, gairebé la primera de les conteses mundials, i que acabarà amb l’assalt i presa de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Entre els dos bàndols, Borbons i Austriacistes, en què Barcelona i Catalunya aposten pel bàndol de la coalició d’Austria-Anglaterra, contra l’aliança franco-espanyola, finalment vencedora. El setge de tretze mesos, inhumà, heroic, suportat pels barcelonins. I la figura d’Antonio de Villarroel, militar espanyol que en esclatar la guerra servia el bàndol borbònic. Al 1710, va canviar de bàndol i es va incorporar a l’exèrcit austriacista amb el grau de general. Al 1713 va ser elegit comandant de Barcelona pel govern català. Pocs dies abans de l’assalt de 1714 dimiteix del càrrec perquè considera que la resistència a ultrança comportaria una massacre. Tot i això, i en comptes d’embarcar-se, en última instància opta per continuar capitanejant la defensa de la ciutat. Durant els combats va ser greument ferit i poc després, incomplint-se les clàusules de capitulació, va ser arrestat i empresonat. Va sofrir presidi en condicions atroces i no va ser alliberat fins poc abans de la seva mort. Relata, en Martí Zuviría : “Els borbònics estaven perfectament formats a l’extrem oposat de la plaça. Les seves files denses i profundes, milers de fusells apuntant-nos als ulls. Ens cosien a trets. Una descàrrega darrere l’altra, perfectament coordinades.[…]Don Antonio anava al capdavant com els capitostos de l’antiguitat, quina bogeria, cavalcant amb el sabre enlaire. El van tocar, és clar.”
978-84-96735-80-4
http://www.victus1714.com/
Cinema:
Barry Lyndon, Stanley Kubrick, 1975 Una altra peripècia vital, d’un altre noi nascut pobre i que s’adona que per medrar a la vida, li caldrà tenir pocs escrúpols, rics companys de viatge, i molta sort. Sortirà del seu llogarret a la Irlanda natal, a corre-cuita després d’haver guanyat el duel amb un oficial. S’enrolarà a l’exèrcit britànic. Desertarà. Serà enrolat a l’exèrcit prussià. Salvarà la vida del seu superior. Tastarà la vida més fàcil i voldrà quedar-s’hi. La guerra entre dels set anys a l’Europa borbònica, prusiànica i pre-napoleònica. La narració en paratges naturals, amb il·luminació gens forçada, amb detallisme i perfecció en totes les escenes. La carnisseria de la guerra clàssica, amb soldats que caminen en formacions impassibles cap els canons de l’altre bàndol. La vida regalada, envoltat de luxe, en les corts europees, en els jardins anglesos.
Bellesa total al servei d’una història ben explicada.
Una altra classe magistral de cinema, i van… del mestre Kubrick. Talent transversal. Una pel·lícula en cadascun dels possibles gèneres cinematogràfics. I cadascuna d’elles, una obra mestra, referència immediata. The Killing, (lladres i serenos) Paths of Glory, (antimilitarisme IGuerraMundial) ; A clockwork orange,(futur assèptic,amb teràpies per a delinquents, ciència-ficció) ; The shining,(terror, a partir novel·la d’Stephen King); Espartacus,(una de romans); Lolita, (sobre la novel·la de Nabokov) ; 2001 a space odissey,(ciència-ficció i transcendència); Dr.Strangelove (la seva aportació a la bogeria de la Guerra Freda, còmica, traduïda per Telèfon vermell:volem cap a Moscou) ; Full metal jacket,(antimilitarisme GuerraVietnam); Eyes wide shut,(pulsions eròtiques a la societat actual), i la proposada avui, Barry Lyndon (supervivència i complot a l’Europa del s.XVIII, d’època).
http://www.imdb.com/title/tt0072684/?ref_=nv_sr_1
Música:
The draughtsman’s contract (El contracte del dibuixant) Banda Sonora Original de Michael Nyman, 1982, en aquesta pel·lícula del director P. Greenaway.
Música instrumental, amb piano, primer en utilitzar el terme minimalisme, amb una certa tirada cap a la repetició hipnòtica dels compassos, que s’ajusta, com un guant ben ajustat, a les imatges que ens ofereixen les diverses escenes, sovint d’èpoques passades, (s.XVIII en aquesta d’ El contracte del dibuixant ; s.XIX a El piano on ens deleita amb la música excelsa d’aquesta història sobre l’arribada a la feréstegaNova Zelanda dels 1850’s, d’una mare escocesa i la seva filla, a causa d’un matrimoni arranjat amb un propietari de l’illa).
Concretament en aquest film sobre un dibuixant talentós que rep el contracte per part de la dona d’un noble anglès de fer dotze quadres o dibuixos dins de les seves propietats. Aparentment per a major glòria de la família, però amb un rerefons obscur per poder servir de prova inculpatòria d’un crim. La música acompanya meravellosament aquestes escenes de la campinya anglesa, dels prats verds, els estanys artificials i d’edificis aristocràtics.
En aquesta pel·lícula que ha de reflectir l’època al voltant dels 1700’s , s’observen ressons del classicisme, es pot deduir que Nyman compòn sota una probable influència de Henry Purcell, compositor anglès del Barroc, mort el 1695 en la meitat de la trentena.
Però també ha musicat la filmografia sobre el l’època contemporània (Drawning by numbers; The Cook,the Thief,his Wife&her Lover) seguint un treball conjunt amb el director Peter Greenaway. Hi ha un parell de col·laboracions amb Hollywood, la més destacada per a la pel·lícula Gattaca, d’Andrew Niccol, 1997.
https://www.youtube.com/watch?v=XUMw5WZWYLo
http://ca.wikipedia.org/wiki/Michael_Nyman
BSO de The Piano
https://www.youtube.com/watch?v=jm-YYdNNmTg&list=PL06FD106E2966FA3B&index=16
https://www.youtube.com/watch?v=DXKWn538CQk&index=5&list=PL06FD106E2966FA3B