Maridatges. Del gaudi de les coses.
Actuen com els enzims, els biocatalitzadors que intervenen modificant, sovint accelerant, les reaccions químiques entre les cèl·lules.
Bé, el resultat d’aquesta seva interacció són les obres d’art. De ben segur, ha de resultar més fàcil plasmar la realitat amb una certa dosi de transcendència, ja que la majoria dels elements observats predisposen cap aquest reflex de seriositat.
Per tant, les infreqüents ocasions en que l’artista, amb un punt displicent, o bé amb una dosi d’energia proteica, es proposa i aconsegueix de ‘crear plaer’, de provocar gaudi, de convocar l’alegria de viure, sense oblidar la comunicació del seu missatge, han de ser celebrades a consciència. Sobretot si aconsegueixen l’objectiu d’esdevenir lleugeres sense resultar trivials.
Per exemple Cercamón de Lluís Racionero, una mostra de novel·la ben escrita, documentada, entretinguda, històrica, ambientada en l’època dels càtars i la derivada dels trobadors, el bon-amor, la transcendència, i que sembla evidenciar el plaer del l’escriptor per construir la història.
També Setta (Seda), d’Alessandro Barico. L’aventura d’un comerciant francès quan descobreix l’exòtic Japó.
També Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza. L’extraterrestre amb capacitat de adoptar l’aspecte de qualsevol humà, i amb la innocència de fer-ho en la persona inadequada en el lloc inadequat. En el seu moment, un llibre capaç de fer-me riure, tot obviant les probables mirades crítiques de l’entorn per l’ostentació sorollosa en llocs públics.
La ciudad de los prodigios, del mateix Eduardo Mendoza, fresc sobre Barcelona del tombant del segle XIX al XX, i l’auge d’alguns individus amb tendència innata a fer negocis, a la picaresca, i a prosperar, tot i el gruix i densitat de la novel·la, sembla indicar el plaer de la narració i de la creativitat de l’escriptor.
Hi ha pel·lícules que cerquen la comicitat, la satisfacció de l’espectador :
To be or not to be. E. Lubitsch
Els clàssics de Charlot. Totes les dels germans Marx.
Els musicals Un americà a París, de Vincent Minnelli , Cantant sota la pluja, de Stanley Donan.
Uf!, que lluny ens queden tots aquests!
Més recentment The young Frankenstein, Blazing saddles (Selles de muntar calentes) de Mel Brooks.
Però també Zelig, Bananas, La darrera nit de Boris Grushenko, i en general quasi totes les de Woody Allen. Com servir la tragèdia de tota relació humana, amb el punt de sal i pebre per fer-la ben digerible a l’espectador.
Avui en dia, les gamberrades dels joves que després d’una borratxera es desperten en llocs o en situacions inversemblants. O bé les peripècies dels postadolescents per descobrir l’espurna, i el sexe, de la vida.
Amb una mica més d’elegància, Crazy,stupid love , de Glenn Ficarra
Paul, de Greg Mottola, l’aventura d’un alien, amb poders extraterrestres, i una certa tendència a l’hedonisme.
Moulin Rouge, Baz Lurhmann, musical teatralitzat amb portes que s’obren i tanquen. La Nicole Kidman i l’Ewan McGregor , el seu l’amor bohemi i impossible.
Sunshine on Leith. El sol que brilla a Edimburg, la més recent. Dos exsoldats escocesos retornen a casa. I recomença la seva vida d’adults.
I, envidentment hi ha música per alliberar endorfines.
Bon dia, Els Pets. Exemple d’himne a l’alegria definitiu.
Alegria d’Antònia Font, la beatífica felicitat que ens ve de Ses Illes.
Inventari de Pau Alabajos, amb tot el que ha incendiat amb l’estimada.
Vinyes verdes vora el mar , Lluís Llach, musicant poema de Josep Maria de Sagarra.
Here comes the sun, una de les millors cançons de la història, F.Sinatra dixit.
Walking on the sunshine, Katrina and the Waves, la felicitat neta dels diletants.
Shining light, Annie Lennox, tot el barroquisme kitsch que es vulgui.
Je veux de l’emergent Zaz, a França.
Yellow submarine , The Beatles, no cal dir res més.
Hoy puede ser un gran dia, Joan M. Serrat, sempre la paraula precisa.
La isla bonita , Madonna.
Soul sister , Train, la joia de viure tot esperant/estimant l’ànima bessona
Human, The killers. Es pregunten si som persones lliures, o titelles d’algú altre.
Viva la vida, Coldplay, la nostàlgia pels dies de vi i roses.
Proposem el maridatge següent, deixant-nos portar pels autors cap a la festa dels sentits, per tal d’aconseguir uns minuts de benestar personal, -i de coneixement- altrament anomenat felicitat.
El cor del senglar. Baltasar Porcel,2000
No és exactament una novel·la d’humor, ans el contrari. La tragèdia familiar, les pulsions telúriques són un dels motors de la història. Però traspua gaudi personal en confeccionar la narrativa dels fets i dels personatges.
El cicle de la vida i la mort, com és habitual en l’autor. El narrador recorda la seva estirp. Prové d’Andratx, i van traslladar-se a Palma, a situar-se. Però la força de la terra, dels avantpassats, els vé del poble, del mar, vora l’illot de Sa Dagronera. Descriu la inclemència de la història, les lleis absurdes dels homes, les herències, les promiscuïtats, els moments heroics, la cruesa de les gents de l’illa, l’activitat conspiradora a l’illa, en temps de la postguerra espanyola. La vida, les vides, extrapolables al món sencer.
D’aquest microcosmos en sobresurt l’oncle, pletòric, Baltassar Guillem, geni i figura en aquesta roda vital. El recorda, a penes el va tractar, però és present la seva influència en visitar la masia pairal, a Les Cases Velles. S’entrevista amb personatges que el van conéixer bé. El descriuen com un home contradictori, reflexiu i al mateix temps visceral. l’activitat conspiradora a l’illa, en temps de la postguerra espanyola. Apunta la fatalitat amb sarcasme de la història: el 1492 els jueus de Palma, els xuetes, eren cremats o expulsats de l’illa, el 1942 els alemanys assassinen els jueus als camps de concentració.
Un torrent narratiu, amb descripcions dels indrets de l’illa, la vegetació, l’orografia, la fauna.
Com és costum en ell, hi ha uns personatges marcats amb un deix especial, de retorn, d’eternitat, perquè representen passions innates a l’home, amb vitalitat benefactora/cruel de la condició humana, entrelligada amb la influència de la geografia. Quan vol, també pot ser concís i explícit.
Fa aparéixer altres personatges reals, Llorenç Villalonga, Joan Miró, observats amb la mirada dels coetanis.
Adient per lectors que es deixin portar per la veu rotunda, detallista d’una illa que coneix bé; per compartir l’explicació sobre la natura de les persones, les atàviques passions que dominen l’home, que provoquen el domini per part d’uns, que persisteixen com una herència d’atzar gairebé inevitable.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Baltasar_Porcel_i_Pujol
Cinema:
Proposem dues pel·lícules. Amb música.
Sunshine on Leith (Sortida de sol a Edimburg). Dexter Fletcher, 2013. Sobre la classe mitja-baixa escocesa. Dos amics tornen del seu servei militar a Afganistan. S’acabat la guerra i en canvi, els comença la batalla per la vida, i per l’amor. La vida és complexa, l’estimada d’un dels dos amics és la germana de l’altre, però ella no té clar que ja sigui l’hora de comprometre’s. La vida és més que una família treballadora amb l’horitzó d’Edimburg i Glasgow. L’altre amic, i potser futur cunyat, trobarà la mitja parella. Però aquesta li plantejarà un dilema. Què pensa fer, què pensa sacrificar ell per tal d’aconseguir-la i retenir-la al seu costat?
En fi, la vida a la pantalla. Amb la sensació que tot parlant de coses serioses en format de comèdia musical, els artistes, i entre ells, el director, s’ho van passar força bé, van gaudir i aconsegueixen fer gaudir.
http://www.imdb.com/title/tt2481198/?ref_=nv_sr_6
Moulin Rouge. Baz Luhrmann, 2010
Només per gaudir de la versió de Your song, d’Elton John, cantada damunt la teulada a dues veus entre Nicole Kidman i Ewan McGregor, ja valdria la pena veure-la. Però hi ha més. La història d’amor entre un escriptor, que viu la bohèmia francesa de finals del s.XIX, i la ballarina principal de l’espectacle burlesc, gairebé sortida d’un quadre de Toulouse Lautrec. El Can-Can, l’impressionisme, la incipient burgesia, París que es boulevarditza, les malalties venèries, la insalubritat, la vida que vol aparèixer entre els intersticis, i la mort, que també ho fa.
No és una obra d’art cinematogràfica? D’acord. És un divertiment de factura impecable, sobre les tres o quatre qüestions de sempre: amor, desig, lluita vital, injustícia social i mort? També d’acord.
http://www.imdb.com/title/tt0203009/?ref_=nv_sr_1
Costa molt en la pantalla de provocar el riure, el somriure, o un cert benestar emocional, i aquests genis creatius ho han aconseguit.
Música:
Here comes the sun, George Harrison,1969. El tercer -si no el segon, o el primer- geni dels Beatles. Va manifestar, sobre la composició del tema: “Here comes the sun el vaig escriure quan Apple ens feia sentir com ser a l’institut o comportar-nos com un home de negocis: ‘firma això, firma allò’. D’altra banda, l’hivern a Anglaterra sembla que ha de ser etern, i en arribar la primavera, realment cadascú ja se la mereix. Per tant, un dia vaig decidir que passaria d’Apple i vaig visitar Eric Clapton. L’alleujament de no haver de veure tots aquells comptables carallots era meravellós, vaig passejar pel jardí de l’Eric, amb una de les seves guitarres acústiques, i vaig compondre Here comes the sun.”
Res, així de fàcil. Resulta que és una meravella, senzilla però no simple, considerada una de les millors melodies mai escrites. Amb una lletra que parla del passat hivernal que ja hem deixat enrere, i del sol que ens comença a escalfar el rostre i el cor. Lloada per Sinatra com una fita dins la música pop.
Juntament amb Something i While my guitar gently weeps, són les tres contribucions més reconegudes de Harrison als Beatles.
http://ca.wikipedia.org/wiki/George_Harrison
https://www.youtube.com/watch?v=n6j4TGqVl5g
Bon dia, Els Pets, 1997. Oda a l’alegria 2.0 en català.
Voltants de Nadal, 1985, uns joves volen fer música. Són i viuen prop de Tarragona. Comença el rock agrícola, en paraules de Pep Blay. El 1991 prenen part en el concert massiu de Sant Jordi, amb ‘quasi-tots’ del rock català en l’escenari. El 1997 surt Bondia. Gires i més gires, cançons i més cançons. El 2007 fan aparèixer Com anar al cel i tornar. Esdevenen referents. El 2014 encara juguen. Ja són uns clàssics.
https://www.youtube.com/watch?v=XgwnYXOfIkk