Memorandum

Jaume Vall

Publicat el 20 de juny de 2014

Maridatges. De ser artista.

Al llarg del temps tant de persones han esdevingut artistes.  Quin preu han pagat?
Aquesta no és la pregunta. La qüestió important és : Sabien quin preu pagarien? Sent-ne conscients, el volien pagar?
Una manera d’entendre la creació en les diverses formes de l’art està en les obres que parlen de l’artista. I n’hi ha força.  
N’hem recollit una mostra. En la majoria de llibres, pel·lícules,cançons, es repeteix una pauta. L’artista és lliure en la seva creativitat però és esclau de la mateixa. No és que l’artista tria ser-ne. Quasi sempre és l’art que ha triat la persona. Tant és. En el 99’99% dels casos no vol escollir. Vol expressar-se. Però tot té un preu.
Per això és molt significativa la conversa que tenen els dos protagonistes del darrer film de Jim Jarmusch, -ell un artista etern (per vampir) de la música- quan en veure i escoltar una cantant a Tanger, d’hipnòtica recreació, estant ambdós d’acord que l’espectacle és excepcional, ella diu: “aviat serà famosa” i ell que replica: “millor li anirà si no ho és”. 
En tot cas, avís per a navegants:  Dalí, amb la seva Vida secreta de Salvador Dalí ; Thomas Mann, amb Tónio Kröger ;  Rainer M. Rilke amb les Cartes a un jove poeta ;  Henry James amb La lliçó del mestre, per no anomenar la patum Goethe amb Faust.  En cinema entre d’altres,  els germans Coen, amb la seva darrera  Inside Lewyn Davis , i Aronofsky amb  Black Swan (Cigne negre). També, indirectament Claude Lelouch amb  Les uns et les autres.
En música es pot triar,  The best, Tina Turner ;  We are the Champions, amb Queen ; Aquarel·la, Toquinho ;  Souvenir, Orquestral Manoeuvres in the Dark, Basket Case de Greenday; Lemon Tree, de  Fool’s Garden ; i el santcristo gros Frank Sinatra amb  My way. Tots ells  ja s’han pronunciat al respecte: Si ho agafes, prens tot el ‘paquet’.
 
La meva proposta de maridatge:
 

Literatura:

Vida secreta de Salvador Dalí. Salvador Dalí, 1942.  Té la gosadia, la imprudència i la vanitat d’exhibir-se al lector. En fer-ho, exposa tota la seva capacitat intel·lectual conscient del seu do, de la seva diferència, del context del que prové i del context on es troba, de la seva voluntat de transcendir.
Però també es despulla davant nostre, explicant anècdotes de la infantesa / juventud i de la majoria d’edat com artista, amb els moments de fracàs rotund -i vergonyós- que la gran majoria de nosaltres intentaríem d’amagar. Ell els exhibeix, potser com a teràpia, potser com a esgraons de la seva evolució, potser perquè li’n dóna la gana.
En tot cas moltes ombres en la seva peripècia vital com a persona, per assolir molta llum en la seva condició d’artista.
Recomanable lectura, tot i l’atracció-repulsió que pot exercir el personatge, tot i un cert estil passat de moda (es va publicar el 1942).
Sabia pintar bé, sabia escriure bé. Hi ha alguns moments delirants, per riure a gust, i d’altres estrafolaris, que defineixen la mentalitat del personatge. Per exemple, quan a dos dies de tenir la seva primera exposició, a París!, com tant havia desitjat, va i marxa amb la seva Gala de vacances: ” I jo, el més ambiciós de tots els pintors contemporanis, vaig decidir emprendre amb Gala, un viatge d’amor dos dies abans d’inagurar-se la meva primera exposició de pintura a París, capital artística del món. Així, ni tan sols vaig veure com es penjaven les pintures en aquesta primera exposició de la meva obra, i confesso que en el nostre viatge, Gala i jo, estàvem tan enfeinats amb els nostres cossos, que a penes vam tenir un moment per pensar en la meva exposició, que ho considerava ja com a ‘nostra’.”

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Dal%C3%AD_i_Dom%C3%A8nech

Cinema:

Black Swan (Cigne negre). Darren Aronofsky, 2010.  Tota una vida per arribar a la sublimació de la dansa. Tota la vida.
Natalie Portman ens ofereix un recital d’interpretació. Va guanyar tot el que l’any 2011 es podia guanyar, Globus d’Or, BAFTA, Oscar. La ballarina que ha de lluitar contra el seu propi físic, contra el temps, contra les rivals, per esdevenir la primera dama del ballet. Costi el que costi. L’art i la vida real, un joc de miralls. Tràgica i bella.
El director també va ser nominat al millor realitzador en els Oscars.

http://www.imdb.com/title/tt0947798/?ref_=nv_sr_1

Però també Les uns et les autres. Claude Lelouch, 1981. Pel·lícula coral, amb molts protagonistes que viuen la prèvia de la segona guerra mundial, els anys del conflicte, i el temps de la recuperació. Com a film, va passar força desapercebut. Vol ser cinema històric, drama, d’amor, i musical. Potser no excel·leix en cap dels propòsits, però és un retrat transversal d’històries humanes diverses, i potser repetides eternament, amb matisos. I també hi ha el sacrifici de l’artista. El ballarí que gràcies al seu esforç assoleix la perfecció i …la llibertat. 
The draughtsman’s contract (El contracte del dibuixant). Peter Greenaway, 1982, amb música preciosa de Michael Nymman (The piano).  Faula sobre els avantatges del talent, que després de fer el cim, quan ve la baixada del pendent es poden tornar tràgics desavantatges, si s’havien fet massa enemics pel camí.

També  Inside Lewyn Davis, Germans Coen, 2013. Disecció sobre la estupidesa humana, aquí encarnada en un artista talentós, que no sap discernir quan és moment d’agafar les oportunitats de la vida, i quan és millor deixar-les passar.

Música:

Help ! The Beatles, 1965.  Són una colla de joves de vint-i-pocs, acabats de sortir de l’ou a Liverpool però s’atreveixen a cantar : “quan era jove, molt més jove del que sóc avui, aleshores….”
com si ja haguessin viscut prou per explicar-nos les seves experiències.
Bé, a part d’això, la qüestió és que Help,-ajut-, a part d’una molt bona i alegre melodia, es pot llegir en clau del famós que demana ajut, perquè des de la torre d’ivori on ara està, no viu la vida a ran de terra, a flor de pell, que recorda haver viscut. De fet la peça es titula Help! I’m Down -Ajuda’m, estic enfonsat-.
Un dels desavantatges del triomf i de l’exposició constant en públic. Per tant, sí, eren molt joves, però ja havien viscut/intuït, de què va això de la vida del famós.

Però també , Queen, The Beatles, Turner, Abba, OMD, Llach,Sabina,Serrat. Aquestos han cantat sobre el fet artístic.  Després hi ha els que l’han ‘viscut’ en tota la seva cruesa : Jim Morrison, J.Hendrix,James Dean, F.Mercury, Amy Winehouse, -tots els del club dels ’27- ; i els encara vius, sense posar-ne noms, que estan pagant un preu molt alt, excessiu personalment, per tenir els seus dies de glòria.
Lady Gaga potser entraria en un altre club. Els que posen distància en les seves pròpies extravagàncies, i de moment, suren.
I després hi hauria uns contraexemples, Adèle, entre molts d’altres, que s’han limitat a ser excel·lents en el seu art, sense cultivar el personatge, i respectant  la seva pròpia vida privada.
Tenir èxit sense ser malaltissament famosos.  

https://www.youtube.com/watch?v=yWP6Qki8mWc
http://ca.wikipedia.org/wiki/The_Beatles 

                                     – – – – – – – – – – – – –
 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent