Maridatges. De la vida -i de la mort- explicada als infants i als joves.
Avui toca recollir la producció creada per explicar la vida -i la mort- a nois i joves. Deixem per una altra ocasió la proposta dirigida a adults.
Proposem:
Literatura:
El món de Sofia, Jostein Gaarder, Tom Sawyer de Mark Twain , i tots els centenars més de llibres d’aventures que vam llegir en format novel·la per adults, novel·la adaptada d’editorial Bruguera, còmic, etcètera: 20.000 llegües de viatge submarí, La volta al món en 80 dies, Cinc setmanes en globus, Viatge al centre de la Terra, tot de J.Verne. L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson. Capitans intrèpids, de Rudyard Kipling. I més, i més, i més.
Perquè tots aquests llibres, parlant de l’aventura, també parlaven de la vida, de la lleialtat, de l’amistat, del sacrifici (del que ara en diem postposar la recompensa), i amb més o menys el·lipsis, de la mort.
Centrem-nos en el primer.
El món de Sofia. Jostein Gaarder, 1991. L’autor noruec ens proposa saber la història de Sofie Amundsen, una noia de 14 anys que viu amb la seva mare, un gat i altres mascotes. El seu pare passa molt de temps fora de casa per la professió que té. Un dia rep una correspondència en què se li proposa entrar en un joc, laberíntic, de coneixement. Algú anomenat Alberto Knox, un filòsof en la cinquantena, li va fent trameses d’escrits i llibres on se li parla des dels pre-socràtics fins a Sartre. Les postals que acompanyen dits escrits estan escrits per Albert Knag, un oficial dels cascs blaus a Líban.
Accepta l’envit, i així, anirà informant-se i coneixent la història de la filosofia, del llegat que les anteriors generacions li han fet en forma de saviesa.
Llibre sobre la curiositat, la voluntat de saber, de voler entendre. Que no ens farà més feliços, però si més conscients de la nostra capacitat/incapacitat de ser feliços.
El 1994 va guanyar el premi de literatura per a joves, concedit a Alemanya. Es va traduir a més de cinquanta idiomes, i va vendre aproximadament trenta milions d’exemplars arreu del món.
Va saber combinar divulgació per a joves amb un argument que seguia un fil de personalitats amagades que s’anaven descobrint al llarg de la trama.
Professor universitari de les idees fins a 1992. Escriptor publicat des de 1984, fins a 2008.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jostein_Gaarder
Cinema :
The book thief. (La lladre de llibres). Brian Percival, 2013. Curiosa, elegant i reexida adaptació cinematogràfia de la novel·la amb el mateix títol. A l’Alemanya prebèlica de 1938, una noia fuig amb la seva mare i el seu germà. El petit morirà, i ella , la Liesel, serà donada en adopció a una parella d’alemanys d’una certa edat. Aprendrà a viure estoicament i pobre, però amb l’ajut de Hans, el nou pare, continuarà conreant la curiositat i les ganes de saber, de llegir. Fins al punt que la lectura de llibres agafats de la biblioteca d’una burgesa que els dóna feina, serà una vàlvula d’escapament dels rigors de la guerra, i una manera d’accedir a la maduresa com a persona. La parella, arriscant la pròpia vida, també acollirà d’amagat Max, un jueu fugitiu, fill d’una família amb estrets vincles i favors mutus amb aquests pares encobridors.
Coratge més enllà de les paraules. Dignitat enfront l’horror. Vitalitat enmig de la destrucció.
La mort, però, és qui ens fa la narració interessada de la història, amb el regust agredolç de la vida.
http://www.imdb.com/title/tt0816442/?ref_=nv_sr_1
També són molt interessants : Els descendants , d’Alexander Payne, endolcida i acídula mostra de com viure el dol per la mort de la mare, això sí, en un indret paradisíac, ben acompanyat i sense problemes econòmics. Però dol per la mare, finalment. En G.Clooney interpreta un marit i pare, en aparença superat per les circumstàncies, però que gestionarà de manera progressivament impecable els afers familiars. Conflictes exposats amb bona dosi de credibilitat, de sinceritat, d’espontaneïtat ; en altres paraules, de guió ben fet.
Beginners , de Mike Mills, petita joia de cinema quasi independent. Morta l’esposa, el marit, i pare d’un jove encara insegur, surt de l’armari. Decideix que el compromís marital que va establir per constituir-se en una parella socialment normal, i en un pare adequat, ja ha prescrit. I,per tant, planificarà els darrers anys de la seva vida per viure-la en llibertat, en la seva condició d’homosexual. La situació hagués pogut suposar un drama per al fill, -i per a l’espectador-, i en canvi es converteix en una deliciosa elegia a la vida, a la sinceritat, i a l’amor paternal. Basada en aspectes biogràfics del director.
Moonrise Kingdom, de Wes Anderson, una pel·licula de nois i adolescents, de boy-scouts i d’adults, tots ells en permanent efervescència. Es podria dir que és un film fet per a joves, per joves amb esperit infantil, en el bon sentit de la paraula. Un univers Anderson, en el qual no s’hi entra a la primera. Esbojarrat en les formes, força serè en el fons de la qüestió.
Labor day, de Jason Reitman. Aquesta està en el límit de les recomanables per a joves, o bé ja directament per adults tot i el respecte formal per a la situació explicada sobre el fugitiu que troba en una mare separada, depressiva i el seu fill, sense la figura paterna, l’ajut que necessita per escapar de la policia.. Contra tota evidència, el fugitiu esdevindrà acompanyant per a tots dos, fins que finalment torni a ser conduït a la presó. Amb mitja sorpresa final inclosa. Sobre la vida, les segones oportunitats, la rugositat de l’existència.
Vivir es fácil con los ojos cerrados. La darrera de D.Trueba. Basada en la història real d’un professor d’anglès fan dels Beatles, en l’Espanya post-autàrquica. Viatge iniciàtic, -d’ell mateix, però també d’un noi i una noia amb situacions familiars conflictives- cap a les terres d’Almeria on s’està rodant un film amb la presència de John Lennon, i l’hora de glòria que tindrà el professor, en poder conversar amb el cantant. Origen de la cançó beatliana Strawberry fields forever.
An education, de Lone Scherfig, que mostra la inexistència de dreceres fàcils cap a la pròpia maduresa.
Easy A , de Will Gluck, esbojarrada, simpàtica comèdia estudiantil amb la protagonista havent de demostrar, el que no necessita demostrar ; amb uns pares ideals que saben posar distància, perquè ningú no s’ofegui en un got d’aigua.
Música:
All together now (in no man’s land). The Farm, 1994 . Fa posar la pell de gallina, el record dels besavis morts i dels que van sobreviure a Bèlgica. Quan? A la nit de Nadal de 1914. Per què? Perquè van establir una treva improvisada en els camps de trinxeres i mines de la línia Maginot, a la primera guerra mundial. Confraternització entre exèrcits enemics -entre éssers humans-. Per a desesperació posterior, en saber-ho, dels alts comandaments que no podien tolerar el lliure pensament dels soldats que tenien en exclussiva, com a carn de canyó.
All together now, ara tots junts, i l’himne, durant l’Eurocopa del 2004 de la selecció anglesa de futbol.
La seva història, les seves paraules, la cançó, haurien de ser de visió, d’oïda, de lectura, de comentari obligatori en totes les escoles d’Europa.
Això, i no tants discursos burocràtics de Barroso i associats.
Tot just en aquests dies en què es commemoren els fets de la gran guerra el 1914, i fa poc el desembarcament aliat el 1944. Els discursos honoren els soldats morts defensant la llibertat. Molt bé. Però i els que van defensar la humanitat de les persones, amb menys patriotisme i amb igual dignitat?
A més a més de lamentar els morts caiguts en honor de la pàtria, -això és fàcil de fer-, ¿no hi va haver, hi havia d’haver un honor també pels joves que van posar una mica d’humanitat, -tot contravenint les regles imposades- durant el conflicte?
Soldats confraternitzant amb els enemics, seria motiu suficient per part dels representants actuals, d’homenatjar els que prioritzaren la civilitat al belicisme?
Hem avançat?
https://www.youtube.com/watch?v=F7MwXniOD44
Canten també a la vida, i ens prevenen dels alts i baixos de la mateixa : Go Gentle, Robbie Williams, All you need is love, The Beatles, Viva la vida, Coldplay, You’re still young, Cat Stevens, Maggie May,Rod Stewart.
I més propers a nosaltres, A la taverna del mar, Lluís Llach sobre poema de Kavafis, revisió del ‘banc del si no fós’ i vacuna contra el comformisme i la covardia, Roc, dels Whiskin’s o bé Inventari de Pau Alabajos.