Memorandum

Què és l’art sinó un diàleg de l’artista amb el món, i amb més enllà del món ?

Aleshores res d’estrany que l’artista s’hagi preguntat per què?
Per què , què?
Per què , tot!!
 Dins d’aquesta voluntat inquisidora sobre la nostra condició, si som titelles o som homes lliures, hi ha la derivada religiosa i també la derivada científica. No sé si hi cap una ‘tercera via’ que pugui casar i cosir les dues anteriors.
Per tant, s’han produït escrits, música, films, en que la qüestió de la consciència sobre el paper de l’home, -i del déu- és la important, és LA QÜESTIÓ.
Per exemple: S’han escrit novel·les que contenien preguntes i possibles respostes a l’angoixa vital. Què hem de fer? Per què ho hem de fer? Què no podem fer? 
Exemples:
Moby Dick, de H. Melville, quina força, , natural o sobrenatural ens empeny a fer el que fem, tot i saber-ne el risc i la perdició?

La trilogia de La Fundació d’Isaac Asimov es pregunta, amb l’aparent lleugeresa de la ciència-ficció, per què ho fem d’aquesta manera, i en termes socials massius, és tan fàcil de predir. La psicohistòria que explica, i que ens explica. També Jo,robot.
En un context més modern, de dubtes existencials sota uns Los Angels futurista, sempre de nit, sempre plovent, sempre massificat, la referència  Blade Runner, de Ridley Scott, en el ja llunyà  1982 , basat en un llibre de Philip K. Dick  Somien els androids en ovelles electròniques? 

Més recent i més propera,  Eva, de Kike Maillo, 2010  incursió catalana en ciència-ficció, amb els humans que arriben a ‘produir’ humanoides amb diversos nivells de comprensió/empatia.
Arthur C.Clarke, també en novel·les de ficció, amb tota la seva base científica, al·ludeix a la capacitat tècnica de l’home, i a la seva condició lliure/no lliure respecte de les màquines. Per exemple, Cita amb Rama, o bé Fonts del Paradís, amb l’alineació ciència/ficció/SriLanka.

El joc dels abaloris. Herman Hesse, sense tecnologia futurista, senzillament  com acceptar el destí immediat, per què la llibertat d’haver de triar l’obligació, enlloc de la devoció. Haver de fer el que cal,  tot i tenir intimament altres interessos.

En cinema, potser sense tanta proliferació, però també hi ha hagut directors obsedits amb l’interrogant més profund, com ara Terrence Malick, i el seu The tree of life, L’arbre de la vida.  O bé, S.Kubrick, el geni transversal, amb la pel·lícula de l’el·lipsi sublim de centenars de milers d’anys, 2001 a space odissey.

En música tenim on triar.
Knockin’ on heavens door, Bob Dylan. Si a Like a rolling stone, exposava la crucifixió moral d’una dona entrada en anys que ha anat de més a menys , fins a trobar-se al carrer, sense direcció, ni casa, ni res, a Knockin’ on heaven’s door, -trucant a la porta del cel-, és ell mateix que explica com se sent. “Mare, eixuga’m la sang de la cara, no puc veure res, em trobo vençut,  el tren vell del paradís, sembla que està arribant, em sento com picant a la porta del cel.”
Let it be, on McCartney cantava que ‘when I’m trouble, Mother Mary comes to me’ (quan tinc problemes, Maria, mare de Déu, està al meu costat).
El lleó de Belfast, Van Morrison, canta  Whenever God shines his light on me, (sempre que Déu m’il·lumina amb la seva llum), el  desig de constatar el suport diví.
U2, la banda de la catòlica Irlanda tampoc podia faltar, I still haven’t found what I’m looking for (Encara no he trobat el que estic buscant)
This  little light of mine amb el Boss, Bruce Springsteen, especialment quan s’ajunta amb la Seeger Sessions Band, per cantar peces de gospel.
Dire Straits, amb el disc Brothers in arms, -el primer CD que va arribar a un milió de còpies venudes-, la meravella del videoclip amb dibuixos de traç simple , a llapis. Per què estan en guerra, els germans?. Per què ha de ser així?  Per què no trenquen les cadenes, i amb les restes es fan instruments musicals?
També dels mateixos  Why worry (Per què preocupar-nos). D’acord, són esquemàtiques, ingènues. Però també compten. 
Recentment els Mumford and Sons, amb la seva encomanadissa  I’ll wait, semblen voler dialogar amb la deïtat.
Més propers a nosaltres, Lluis Llach, Com un arbre nu : ‘Tanco els ulls som l’esperit/ obre els ulls som el cos […]/ Som el món sencer/ i també el no-res’. Per cert , amb una versió telúrica de Gerard Quintana amb silencis, veu i cadència, d’hipnotisme carnal, físic.
Raimon, Al vent : ‘…i tots buscant la llum/ buscant la pau/ buscant a Déu…’

Proposem:
 

Literatura:

The Foundation. (La trilogia).  Isaac Asimov,1951 . Segona Fundació, Fundació i Imperi. Després vindrien dues obres finals, Els límits de la Fundació, Més enllà de la Fundació. 
Novel·la amb voluntat total. És a dir, explicar la progressió de la humanitat amb una nova ciència, la psicohistòria, coneguda per una minoria, amb prediccions tant acurades, sempre que es tracti de masses de gent immenses, que centenars d’anys a posteriori, gravacions en format d’holografia, poden servir per guiar els seguidors, amb la certesa del que ha passat i del que passarà. Però…un mutant imprevist i imprevisible destarota els plans d’aquesta planificació.
Ciència-ficció lleugera, potser per a joves, però amb la solvència d’un científic ‘racional’ i superdotat intel·lectualment.  Va guanyar diversos premis Hugo, que premien les obres literàries d’aquest gènere.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Isaac_Asimov

Cinema:

The tree of life.  Terrence Malik , 2011. Fascinant , i algunes vegades desorientadora experiència amb una línia argumental al servei de la festa visual. Una família tipus a l’Amèrica profunda de 1950’s. Un fill, el seus pares arquetips tradicionals, pare patriarcal, mare maternal. La seva evolució objectiva i la subjectiva. La relació no superada del fill respecte al pare, i la recerca de respostes sobre el sentit de l’existència, sobre la fe.
I aquest relat, coartada d’una  multiplicitat d’imatges extraordinàries sobre la natura, la prehistòria, el cosmos, els somnis. Amb música preciosa, clàssica, inspiradora.
Cal tastar-la. I si es pot aguantar el ritme i el relat, veure-la tota.

http://www.imdb.com/title/tt0478304/?ref_=nv_sr_1

Música :

I still haven’t found what I’m looking for.  U2 , 1987.  Del seu àlbum  The Joshua tree, un dels dos singles més coneguts, juntament amb With or without you.
Aquí, confessa que encara no ha trobat el que està buscant. Cal tenir fe, perquè empíricament li costarà de trobar-ho. Però, l’exposició de la qüestió ja porta implícita la resposta: som més que únicament matèria evolucionada. Què més?
Ah!, caldrà continuar buscant, caldrà continuar tenint fe. 
La primera de les versions, ben acompanyats d’un cor gospel: ‘a tal senyor, tal honor’
La segona, amb els riffs ja tradicionals d’aquests irlandesos.

A gaudir-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=M8Wt3dhF4fU

http://www.youtube.com/watch?v=EabB55IYyOg