Fites en el camí (5)
I vinga declaracions en favor de la monarquia per part de catalans acomodaticis. Raons dels botiflers -descripció, no insult- :
constitució, respecte a la llei, estabilitat, prevenció davant del caos, por al desconegut, a la turba revolucionària.
Raons dels anti-monàrquics:
De fet, potser amb una sola reflexió n’hi hauria prou. La voluntat d’una nació per escollir el seu cap d’estat passa per damunt de tots els riscos que això pugui comportar.
Un rei és un cap d’estat que aconsegueix aquesta responsabilitat per herència. Segur que tenia sentit fer-ho així en èpoques pretèrites. En el s.XXI, tothom, tothom que vulgui una alta responsabilitat ha hagut de demostrar una alta preparació, o mèrits o suport dels representats, sense tenir assegurat cap distinció prèvia.
Ni el príncep actual ha demostrat cap competència prèvia al seu coronament, ni el rei abdicat ha demostrat un balanç de la seva responsabilitat d’acord amb la seva altíssima retribució. Un rei que no ha fet bé la seva feina. Potser la va fer en un moment de la història.
Però des de fa anys ha perdut el contacte amb la veracitat : “nunca fue el castellano lengua de imposición” ; amb l’equitat: -no actuar com àrbitre neutral en favor del benestar de tots els ‘espanyols’ (en el procès de l’estatut, menyspreant per omissió, el 16% dels seus “súbdits” i el 20% de la seva riquesa) ; amb l’honestedat : és afirmació d’experts i historiadors, que va entrar a regnar en condicions econòmiques personals prècaries, i quaranta anys després té un patrimoni calculat d’algun miler de milions d’euros.”
Quina capacitat d’estalvi, noi!!!
Si els ciutadans som responsables per pagar un 20%, un 30% un 40% dels nostres guanys a la Hisenda Pública, també hem de ser responsables d’escollir qui ho gestionarà. Sense turbes revolucionàries, sense ruptura. Amb seny i coratge.
06.06.2014
Conmemoració 70è aniversari desembarcament d’aliats a Normandia.
Hi ha hagut una trobada dels presidents dels països implicats en la contesa. Gairebé els màxims dignataris mundials. Sembla que un cert esperit de concòrdia ha permès un cara a cara entre el president Putin i el president d’Ucraïna. Sembla que Obama,Hollande, -Merkel-,Cameron han tingut oportunitat d’emmirallar-se en els seus predecessors i compatriotes que van lluitar contra la barbàrie. A veure què han vist en el mirall, només xifres de macroeconomia, tàctica política. Esperem que no, que hagin vist persones, milions de ciutadans que els paguen el sou perquè treballin pel benestar de la societat. Que tinguin faiçó d’estadistes.
07.06.2014
Jueus i Palestins, Palestins i Jueus escenifiquen una altra actuació en favor de la pau. Abbas i Peres, juntament amb el papa Francesc es comprometen a treballar per a la fi de la violència a Terra Santa. Planten una olivera. Sembla un detall més. Però hi ha un punt de solemnitat, no civil, sinó religiosa, que podria fer més durador el compromís. Veurem.
Si aquestes dues tensions territorials, entre Rússia i Ucraïna, i entre Israel i Palestina entressin en vies de pacificació i reconeixement mutu, una certa pau mundial estaria força a prop. Posem un punt d’escepticisme i no invoquem només la bona voluntat. També hi ha un factor d’hegemonia econòmica, avui en dia la nova modalitat no-bèlica del poder. Sigui el que sigui, que tiri endavant la pau.
Cas a part de l’Àfrica, on malauradament la violència no cessarà durant dècades, ja només quedarien dos focus calents al món. Pakistàn-India, dues potències nuclears, però que tenen molt a perdre si esclata la tensió, i el segon, de moment latent, però segons alguns analistes el vertader problema bèlic del s.XXI, la hegemonia al Pacífic , és a dir, l’expansionisme de Xina i Japó, de Japó i Xina.
Seria d’agrair que cap d’aquests conflictes entrés en una fase de descontrol diplomàtic.
08.06.2014
UKIP, no entra al Parlament de Westminster. Si es confirma, convalida la idea que en les eleccions europees, arreu, el vot de càstig és freqüent, però a l’hora de votar en clau domèstica, no es fan tans ‘experiments’.
UPyD a ALDE. Les joventuts liberals europees intenten vetar que el partit espanyolista s’integri en una coalició europea liberal i tolerant. Ja veurem què pesa més, si els diputats que pugui aportar Rosa Díez a Juncker, si la coherència ideològica i programàtica.
L’enlairament de castells amb clam #CatalansWantToVote. Festivitat, compromís, força, equilibri, transversalitat, amb un lema insuperable. Els catalans volem votar. el fet de no reclamar una de les dues opcions, de no encaparrar-se pel sí, ans el contrari, limitar-se a sol·licitar l’exercici democràtic tan comprensible a Europa, és un marquèting guanyador.
Si a més a més, ambaixadors qualificats com Pep Guardiola, Paul Preston, Jordi Savall, Sergi López, en porten la batuta, l’èxit està assegurat.
09.06.2014
“La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha explicat avui que l’executiu prepara una resolució transitòria per desenvolupar aquells articles de la LOMCE que ‘per imperatiu legal s’han de desplegar’, però que es farà ‘de manera que s’assembli més al que ens havíem proposat a la LEC’.” Notícia Vilaweb
La consellera Rigau, i els funcionaris compromesos d’Ensenyament, veritables estructures d’estat. Tot el suport per a ells. L’èxit de la cohesió social catalana ve donat per l’escola. Ho sabem nosaltres i ho saben els espanyols.
Continuarem.
Avui no em ve de gust escriure cap divertiment amb paraules.
Ha passat que he llegit unes notícies. De les que produeixen ràbia, tristesa, incredulitat, calfreds. De les que encongeixen el cor.
Llegir-les m’ha provocat basques.
Escriure-les ara m’ha provocat tremolor als dits.
Assassinat , per lapidació, d’una dona pakistanesa, Farzana Iqbal, embarassada de tres mesos, en mans dels seus familiars. Un crim d’honor, linxament a la ciutat de Lahore, comès per una vintena de parents que esperaven la dona quan aquesta anava a prestar declaració.
Violació de dues cosides de 14 i 15 anys en mans de cinc homes a Katra, al nord de l’Índia. Els seus cossos, penjats d’un mango. Pertanyents a la casta pària, la polícia no va prendre denúncia quan els seus pares, hores abans n’havien denunciat la desaparició.
La Vanguardia, 30 de maig de 2014.
A Itàlia:
Anna Maria Scarfò, violada durant anys per un grup dels seus veïns, alguns lligats a la màfia, a Sant Martino di Taurianova, a Calàbria. La seva devastadora història: abril 1999, amb 13 anys coneix Domenico Cuciontta, de 21, qui amb l’excusa de parlar amb ella, la convenç perquè pugi al cotxe. La porta als afores del poble on l’esperen tres amics de Domenico. Per torns la violen, li peguen. Horrible? Només és el començament del calvari de la pobra noia.
Explica l’agressió al capellà del poble que li demana de no muntar un escàndol, que es calmi. “La vergonya , la venjança i l’honor són els pilars que permeten la reproducció del poder. I l’honor d’una família passa en primer lloc pel comportament de les dones”, explica Sabrina Garofalo, sociòloga calabresa experta en qüestions de gènere i màfia. Resultat, es sent desvalguda davant família i institucions.
Resultat: als quatre violadors de la primera nit s’hi van sumant altres amics, i després amics dels amics. En total dotze violadors fixos. Aviat se sap al poble. Resultat: els seus companys de clase la tracten de ‘la puta del poble’.
Així durant tres anys: “Més d’una vegada he tingut por de morir, he cridat i ningú m’ha sentit. He pregat a Déu i els he suplicat a ells, però no servia de res, eren unes bèsties”, explica.
Amb el suport de la seva germana, decideix entre 2002 i 2003 denunciar 12 homes del seu poble. Tant el pare,carrosser, com la mare, dona de fer feines es queden sense feina. Ningú les vol perquè eren els pares de la infame.
Avui en dia, Anna Maria té 28 anys, viu amb la seva germana en una localitat secreta. És la primera persona a Itàlia a rebre protecció per assetjament.
La seva història es coneix gràcies al llibre Malanova de Cristina Zagaria, periodista a La Repubblica.
(Dels onze condemnats per violència sexual de grup, cinc estan lliures a l’espera de l’últim recurs. Les condemnes definitives als altres sis, que no van superar els quatre anys de presó, les han complert en la seva gran majoria en arrest domiciliari.)
Ara, 08 de juny de 2014
A Catalunya:
De la província pobra de Galati , a Romania, prové la Luna, nom fictici, una noia de 19 anys comprada a Figueres per 1.500 euros, per una parella de proxenetes a finals de 2013, i sotmesa a vexacions, coaccions i agressions sexuals per part dels seus compradors, fins al punt de voler llevar-se la vida.
Els compradors, també romanesos l’obligaven a exercir la prostitució tant al club de Hostalets de Llers, com al pis de Figueres. Quan la dona del proxeneta va donar a llum i va marxar a Romania, ell va començar a violar-la analment, ‘com a entrenament’.
“Tant al pis com al club es va convertir en una esclava sexual les 24 hores del dia”, explica l’inspector Martínez, cap del grup primer d’UCRIF, de la Policia Nacional.
La Vanguardia, 4 de maig de 2014
Fa prou mal llegir que a milers de quilòmetres d’Europa l’horror entre les persones no cessa, la perversió, que l’home continua essent un llop per l’home, -i qui sigui pare entendrà encara més íntimament aquest encongiment del cor-.
Ara bé, la constatació del mal , d’aquest mal endimoniat a la vora de casa nostra, a la culta i civilitzada Europa, té un plus de devastació.
Mentre la classe mitjana europea té una feinada per sortir-se’n de la crisi quotidiana, mentre les classes dirigents europees es preocupen molt del creixement macroeconòmic i poc dels ciutadans que el produeixen ; mentre ens permetem tots plegats exercicis de lleure inofensius com ara el futbol, l’eurovisió, el turisme , distraccions que ens permeten ‘tirar endavant’ ; mentre això passa, subterràniament, nocturnament, insidiosament, hi ha una realitat terroríficament real que embolcalla els més desgraciats d’entre nosaltres.
Alguna cosa estem fent molt malament.
El problema ja el sabem. Té més d’un nom : cobdícia, egoïsme, falta d’empatia, individualització del benestar, retràs cultural.
La solució també deu ser múltiple.
Una engruna de la solució és a l’escola, educació i més educació. Educació ferma i amorosa, tolerant i estricte, de coneixement i d’humanitat.
Educació, educació i més educació.
Potser una notícia horrible com aquestes enmig de totes les polítiques, esportives, culturals, pot ser absorbida per la meva ment, i tot esgarrifant-me per la maldat humana, puc continuar llegint. Ja sabem de les desgràcies, gairebé medievals, en alguns llocs d’Àfrica, d’Indostàn, de llocs on encara l’educació en la tolerància no ha pogut fer el seu treball damunt dues o tres generacions. Ja tenim la pell endurida per llegir-ho, lamentar-ho, i continuar avançant.
Però si en poc temps de diferència en llegeixo una segona, i una tercera, la meva capacitat queda saturada. I aleshores, en les profunditats del meu cervell reptilià, sense les convencions socials, sense el bàlsam del còrtex prefontal, desitjo fermament que la roda de la vida sigui implacable (dieu-li venjança) contra els que han causat tant de dolor i els botxins pateixin una part d’aquest dolor en els seus propis cossos, i si pot ser, aviat.