Memorandum

Continuem recull de dites i fets, sobre el procès. Sobre aquests anys interessants que ens toquen viure, amb l’esperança que per una vegada, els temps de la història bufin a favor nostre.

De totes maneres, aviat caldrà començar a plantejar-nos si s’ha de  parlar i només parlar, sobre les notícies ; analitzar i més analitzar les declaracions. Potser cal reduir tant de soroll, especialment per part dels que ja comencem a repetir-nos.
I posar-nos a treballar, parafrasejant la frase cèlebre de Kennedy, en el que cadascú pot fer pel seu país, per la seva gent.
En el meu cas, modestament estic compilant una base de dades de llibres, cançons i pel·lícules, en una franja temporal de mitjan 60’s  fins a mitjan 2010’s, mig segle més o menys. Per incloure les obres que ens defineixen culturalment, que val la pena llegar a la nova generació. Dels analògics del tombant de segle per als nadius digitals del XXI. Proposant-ne un maridatge més o menys temàtic. Una mirada catalana, mediterrània, europea. Amb voluntat de persistir perquè sigui una referència.
Així, els posts dels divendres es focalitzaran a revisitar llibre,cançó,pel·lícula, per gaudir-ne, per pensar-hi.    
Avui continuem amb frases, declaracions i actuacions que van fitant els límits del nostre procès d’autogestió nacional.

A mitjan de maig:
“Hem pogut llegir com una de les capçaleres de referència de les cancelleries de mig món, el Financial Times, reconeixia Catalunya com una realitat política diferenciada d’Espanya. En paral·lel, un Margallo orgullós dels raonaments mononeuronals repetia que la independència de Catalunya és impossible, i que la consulta no es farà mai.” Francesc de Dalmases.

Segona quinzena de maig:
L’agència de notícies francesa  ‘France-Press’, destaca la figura de l’expresident de la Generalitat  Jordi Pujol com el símbol del gir independentista a Catalunya. Veu en el canvi d’ideologia de Pujol, del pactisme a l’independentisme, el signe que demostra
“el profund canvi que viu Catalunya.”

Finals de maig
El secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Ma.Pelegrí, no descarta la reforma de la Constitució, però diu que primer han de ser els catalans els que escullin el camí que volen seguir en la consulta del proper 9 de novembre. “No descarto res, el que demano és que el poble de Catalunya pugui dir quin ha de ser el seu futur, i això es fa a través del vot i les urnes.” , ha assenyalat Pelegrí.
 
31.05.2014  Rajoy a Sitges, cercle d’economia.
Aquests empresaris i professionals plens d’èxits i de màsters que rodegen el president espanyol. Alguna cosa no quadra. Se suposa que són gent emprenedora, competent, viatjada. Exigent i exigida. Decidida en els projectes malgrat els riscos inherents. Valenta. Liberal en el sentit de confiar en les seves pròpies forces i en els clústers que puguin provocar, sense repenjar-se massa en el papà estat.
Fins aquí, la descripció d’un empresari tipus.
A veure hi ha dos presidents de govern. Un del govern català, un del govern espanyol.  Un dels dos presidents sap parlar en anglès, -també en francès, que haguem comprovat-,  l’altre no sap parlar en altra llengua que no sigui la seva materna. Seguim. Un president l’hem sentit en altres països amb un to solemne i cosmopolita dignificant el càrrec, i per tant dignificant el país. (per exemple a Itàlia, a França, a Bèlgica, amb els diaris importants reflectint l’endemà el seu discurs. L’altre ha anat a visitar el govern de l’estat més poderós del món, i al costat del president Obama ha balbucejat,en castellà,respostes òbvies i mitges veritats sobre tot en general i sobre Catalunya en particular. Amb una mediocritat que feia avorrir el cap d’estat de ‘l’imperi’.  
Un dels dos presidents ha demostrat que sap acceptar l’envit de ser preguntat per periodistes de caire polític divers, no defugir les qüestions incòmodes i se’n sap sortir raonablement bé. L’altre necessita sempre unes notes escrites, i se l’ha vist fugint de la premsa. Un president ha estat conseller d’economia. No se li retreu massa actuacions. L’altre ha estat ministre d’interior. No s’oblida la seva  gestió del Prestige.
En fi, vull arribar al punt següent. Crec que és objectiu dir que hi ha un dels dos presidents que està molt millor preparat per liderar un govern. En canvi, aquells empresaris als que ens referíem al començament, segueixen d’una manera acrítica i aduladora,-si més no públicament- l’actuació del ‘menys dotat’.
On és l’esperit emprenedor d’apostar per l’òptim encara que s’hagin de córrer riscos?
On és l’esperit inconformista de no conformar-se amb l’statu quo conegut i mediocre, i aspirar a l’excel·lència que tot sovint en les reunions internes / externes proclamen?
Ah, que el diner i l’empresari és conservador de mena i no li agraden les incerteses!!.
Aleshores el discurs de la valentia, de la innovació, del gust pel risc, sempre que es vagi a la recerca de progresar…,  on queda tot això?
No m’agrada. No m’agrada un discurs incoherent amb els fets.
I en el meu entorn professional he vist i viscut aquesta incoherència entre les pressions que rebien els empleats per treballar en l’excel·lència, l’eficàcia, l’eficiència. Es rebia de boca d’uns dirigents que finalment, malgrat aquests discursos d’oratòria lloable, però contradictoris amb la gestió efectuada, malgrat tots els títols i tota la parafernàlia de poder executiu, resulta que només van ser uns aprenents de bruixot, que van recollir empreses centenàries, solvents, sanejades, amb experiència de servei al client, per convertir-les en empreses fallides, i la major part d’elles absorbides per la competència. I no vull detallar més, perquè la prudència em reté. I no vull dir que em fan fàstic, perquè millor lliscar suaument cap a la indiferència que encetar-se la pell sobre un ressentiment inútil. 
En tot cas, relligant aquesta contradicció entre el discurs empresarial de suposada valentia en el risc, de lideratges des d’una autoritat guanyada amb fets, amb el seguidisme a un líder polític que no lidera, que té poder però no té autoritat, i que únicament garanteix un repartiment tranquil del pastís econòmic, continuo afirmant:
No vull ser súbdit d’un estat en què les proclames oficials no es corresponen amb la realitat.
No vull un estat en què un barroquisme d’exhibició mediàtica complau la poca educació dels súbdits. 
No vull un estat, una societat, que permet que uns jugadors de futbol, ni que sigui per guanyar tot un mundial, s’embutxaquin 700.000 euros de diner públic,  en època de sofriment pressupostari general. I que un possible triomf i l’eufòria posterior faci emmudir l’escàndol.
Refuso exuberància en les formes i mediocritat en el fons.
Rebutjo un estat en què es menysprea la comunicació de qualitat -penso amb tancament repetidors TV3 perquè no es pugui sentir català al País Valencià-,  i en canvi en una televisió pública TV1, en ple 2014 un dissabte en horari infantil, retransmeten un programa de toros.
Considero que un proper estat català, imperfecte, tindrà una societat acostumada a ser exigent, que procurarà resoldre les propies imperfeccions del sistema.
Vull apostar per tenir un  estat català, en exigència constant cap al progrés, que vetlli pel benestar dels ciutadans, i que aquestos participin, no tan sols cada quatre anys, sinó de manera quotidiana en els afers públics.
Admiro modestia en les formes, excel·lència en el fons.
Tampoc no siguem ingenus, està clar que tots els empresaris arribistes ho fan perquè el líder, encara que no lideri, té el BOE del seu costat; però tot i així, mostren una falta de coherència esfereïdora, -encara no he fet servir el terme cinisme-,  entre el que reclamen als seus executius, als seus treballadors, al seu esperit corporatiu,  i el que accepten del seu governant polític.
No siguem ingenus, també en la nostra propera Catalunya independent hi haurà un reducte de persones i societats que, ostentant el poder, intentaran no amollar-lo fàcilment. D’acord. Però hi haurà un control social,polític i judicial que decidirà si és legal i/o legítim. No cal inventar res. Només cal imitar qui ho fa millor,com sempre.
Hi ha prou països, –quina casualitat, els que mantenen una classe mitjana pròspera i un estat de benestar- que ens poden ensenyar a fer-ho.

03.06.2014
Sobre l’abdicació del rei espanyol en data 2 de juny, article a LaVanguardia de l’Enric Juliana, periodista contemporitzador, amb facilitat per metàfores i conceptes aclaridors, fi analista. La seva tesi és que Madrid, Rajoy estan esperant que Mas s’esfonsi, i aleshores la maquinària estatal tindrà fàcil cruspir-se  ERC. 
Estiguem o no  d’acord amb el diagnòstic que aporta, l’anàlisi és bona.  El govern de Rajoy, i les estructures que realment manen a Espanya, anhelen una esquerda entre CiU i ERC, entre Mas i Junqueras. Ell ho anomena la tàctica del ragoût (guisat,sofregit). En el sentit que els aconteixements aniran ‘cuinant’, cremant el president Mas.
Estic convençut que la unió de tots dos partits és la garantia, l’única garantia de que ens en sortim. L’un hi posa l’experiència de govern, i una certa imatge institucional. L’altre hi posa la força emergent dels ciutadans, la força tranquil·la, per cert, eslògan de Miterrand quan guanyà la presidència francesa.
Tots dos hi posen molt de seny i un punt de rauxa. També hi posen  1.140.000 vots, el 45’50% dels que van exercir el dret aquest darrer 25-M.
La meva conclusió. Si no es trenca el pacte CiU-ERC, Mas-Junqueras, el referèndum és una realitat, i una realitat engrescadora. Si es trenca aquest pacte, no hi haurà consulta, i l’estat espanyol ens farà pagar molt car l’envit que hem protagonitzat.

03.06.2014
Desmond Tutu recull el Premi Internacional Catalunya. L’arquebisbe sudafricà, figura icònica de la lluita anti-apartheid, juntament amb el president Nelson Mandela. Tota l’autoritat moral del món.
Avisa de la necessitat de dialogar amb el contrincant. Exposa l’experiència sudafricana, molt dura, d’un racisme odiós i d’alguna revenja igualment odiosa. Però d’una actuació global admirable, molt ben conduïda, amb un propòsit: Si el vençut quan venç oprimeix l’antic opressor, és qüestió de temps que torni el conflicte i la revenja. Si el vençut quan venç trenca el cercle viciós de la represàlia i busca l’entesa, és més probable que la estabilitat social es consolidi.
Aposta per una consulta pactada, a l’escocesa com a millor opció. Accepta la segona millor opció, la DUI, si l’altra part no vol asseure’s a pactar.
Paraula d’arquebisbe. Amén.
Per cert, més enllà de la foto puntual i dels quinze minuts de glòria que suposi tenir aquest herald de pau entre nosaltres, intueixo que la seva  positiva influència en favor del nostre dret a decidir, en els àmbits on ha de produir-se, serà com pluja fina i duradora, discreta, fèrtil.
 
04.06.2014
Pablo Iglesias, líder del partit Podemos, emergent formació amb quatre mesos de vida i 1,250 milions de vots a Espanya (8%): “Yo no soy nadie para decir a los catalanes que no pueden votar.”  Evidentment vol Catalunya i País Basc dintre d’Espanya, però se’n pot parlar. Bé, no mana, però té autoritat.

06.06.2013
Si la notícia és certa,  un jugador de… !! l’Espanyol ¡¡  declara que el poble té dret a ser consultat.  
El que dèiem, una pluja fina de fets, de dades, que fan convèncer una societat que el moment és aquí, a tocar. Què depèn de nosaltres.

I ara, greixem les neurones un poc i engreixem el diccionari rar un xic.

Dicciorari:

Anècdota: Petit fet particular, més o menys curiós, d’història o de la vida íntima d’algú. Veure Malparit.

Drets a Decidir :  Moviment que dempeus, amb gent de filiació política transversal, planta cara a les dificultats, per tal de poder votar ben aviat i poder  escollir lliurement el propi futur.

Duraçao:  Polític de raça que dura molt. Pel seu aspecte alguns l’anomenen ‘cerillo’ tot i que es manté com un ‘pinzell’, per tant no deu abusar d’un licor fet a base de pell de taronja amarga, aiguardent i sucre.
 No val fer-ne broma perquè la setmana que ve s’haurà d’empassar un ‘sapo’ remugant, fent-li un petonet perquè esdevingui príncep, ui, vull dir rei, tot votant , abstenint-se de ser sincer.

Final de Tapa:  S’ha acabat el bròquil : Menú amb plats més saludables: Abdicació rei ; Dimissió diferida Rubalcaba; Encongiment ¿definitiu? del bipartidisme ; Diàleg entre institucions i okupes ; Revolució electoral europea ; Declaracions favorables d’UDC a favor del Dret a Decidir, de posar urnes a Catalunya abans d’ocupar-se de la reforma constitucional; Declaracions favorables a la consulta per part de Pablo Iglesias, líder emergent de Podemos ; Justícia que comença a reclamar ‘accountability’ als gerents de les Caixes Catalanes arruïnades ; BCE  que rebaixa el preu del diner fins a 0,15% i que aportarà liquiditat per 400.000Meuros  reactivant l’economia.   Mare de Déu!!
Què està passant?  Tenien raó els maies/asteques, amb allò de l’era Aquarius? Entrem en una nova era?  Què va detallar-ne en Nostradamus?
Pot ser tant de bones notícies en tan poc temps?  Ho resistirem?
En fi, ja ho diuen els francesos: “Qui vivra, verra” , el que viurà, veurà.
(ens hem de fer els simpàtics amb els gavatxos, ui perdó, amb els veïns-del-nord-una-miqueta-jacobins-però-no-és-tan-greu-si-ens-reconeixen-com-a-estat-independent  per si el Barça ha de jugar La Ligue i , per suposat, perquè l’Elisi mogui fitxa a favor ‘des voisins catalans du sud’)

FutuR(e)ible : Príncep amb moltes probabilitats de ser coronat rei, que enlloc de dedicar la seva primera intervenció a arbitrar la classe política perquè resolguin els problemes -molt greus- dels seus súbdits, ‘avisa’ en les seves primeres paraules que li preocupa molt la unitat del seu regne. “Facilitats, noi” -que deuen pensar les castes extractives de la seva cort-, “benvingut a bord, borbó”.
Que ningú vulgui llegir bribó, on està escrit borbó. Bribó no existeix en català, si un cas, brivall. En tot cas, el futur no fa gens de riure. 

Majestàtic: Que posseeix o mostra majestat. Que posseeix o mostra dignitat o autoritat , grandesa que inspira respecte o veneració.
D’aquí vindria Inmajestàtic: que no posseeix ni mostra dignitat ni autoritat, ni posseeix grandesa i no inspira ni respecte ni veneració. (Com a conseqüència, en el moment d’abdicar, els mitjans de comunicació s’afanyen a informar sobre reglamentació que els mantingui aforats i protegits de possibles acusacions en seu judicial.) 

Malparit: Vulgarment, malnat.
Malnat: 1.Despectivament dit d’una persona de mala índole. 2.En castellà malnacido, dit d’una persona desagraïda: “Es de mal nacidos, el no ser agradecidos.”   Veure Valentia i Dignitat.

PSCaldat: Partit polític curull de peixos bullits, que s’han cremat. 

Robalacalba: Dirigent que s’apodera d’allò que fins ara gestionava el calb.

Rosario de improperios: 1. ¿Llista de rius impropis que passen per una ciutat argentina futbolera?
2. ¡¡ Ppoppularment, llista de ‘xorrades’ dites per un ministre d’exteriors, suposadament el més llegit del govern, que fan referència al ‘problema catalán.’ !!

Terratrèmul:  Sacsejada de la superfície de la Terra perceptibles en grau variable, i que fan tremolar tothom, també les monarquies poc consolidades socialment a causa de les seves ‘opacitats subterrànies’.

Tron: Seient, generalment amb grades i dosser, en què seuen els sobirans i altres persones d’alta dignitat. 
Tronat : Gastat, deteriorat , per l’ús. 

Valentia i dignitat: Virtuts destacables que tenen la qualitat de coratge, de respectabilitat, de correcció. Vé a tomb amb l’anècdota que darrerament s’està escoltant i llegint.
‘Hi havia una vegada un príncep hereu que  havent-se fet mal esquiant, va ser visitat per una eminència mèdica en traumatologia en un hospital prop d’Oxford, Anglaterra. Després de ser curat, el príncep, coneixedor de que la regió oriunda del traumatòleg era desafecta amb el règim dictatorial, i tal vegada amb la subsegüent monarquia, va demanar-li un consell per tal de fer-se una mica més amic d’aquells habitants, per tal d’agrair-li el seu bon servei mèdic.
El doctor, amb valentia i dignitat, va respondre-li: “Majestat, us diré una cosa que mai, mai, heu de fer si voleu apropar-vos als habitants de la meva nació, si voleu ser agraït amb qui us ha curat: No poseu mai al vostre fill, quan el tingueu, el mateix nom que el que tenia el vostre avantpassat, fa tres-cents anys, qui va esdevenir un rei odiós i odiat per la seva animadversió contra el nostre poble.”
La llegenda diu que molts anys més tard, el doctor traumàtoleg va tenir honors sincers, per tota la seva trajectòria vital plena de valentia i dignitat, al servei dels ciutadans.
La llegenda afegeix que el príncep hereu va esdevenir rei, i alternant d’inici actuacions en favor del poble, amb altres que no tant, va anar lliscant cap a la injustícia reial de qui es sap irresponsable i inviolable davant la llei. La seva trajectòria vital de covardia i indignitat envers els seus súbdits acabà en la seva abdicació’.