Memorandum

“Senyor, perdona’ls que no saben el que es fan !!!”

En principi la gent d’Iniciativa-elsVerds-EsquerraUnida són gent agnòstica/atea, però com que darrerament creuen en coses i en sensibilitats  que ningú ha vist, com ara la possibilitat-de-reforma-constitucional- espanyola-per-permetre-un-encaix-millor-de-Catalunya, o bé , el tarannà-progressista-de-Podemos-que-permetrà-el-dret-radical-i-amb-totes-les-conseqüències-dels-ciutadans-catalans-a-decidir-el-seu-futur, aleshores ,  a tal señor , tal honor,  la imprecació també pot ser religiosa i entesa pels seus destinataris. Com a bons crèduls que són.

Ara bé, compte amb les creences. Perquè fa més de mig segle, els comunistes també van creure en l’home nou, i en un paradís terrenal, a futur,  que per a molts significà l’infern present.  Calia fer neteja dels individus massa individualistes.

Per tant, i tot  acceptant el contrapès tan útil que significà el comunisme per equilibrar el capitalisme salvatge, i en definitiva per provocar l’aparició i la consolidació de la socialdemocràcia europea, tot i això, compte amb les creences ingènues que la vida ens va posant a l’abast. Sovint deixen un rastre de devastació. Tampoc ens permeten de veure racionalment els fets.

I els fets són els següents. Som-hi.

Una majoria de ciutadans d’una nació, Catalunya, políticament transversals, impolutament democràtics, sincerament -la majoria- de conviccions regeneradores, i radicalment lliures han iniciat una rebel·lió, una revolució social i política.  Força inèdita. Espectacular. I amb una il·lusió al rostre ben evident.
Any 2010, ciutadans i associacions, sense especial protagonisme partidista omplen els carrers de Barcelona per protestar contra el veredicte del Tribunal Constitucional espanyol que nega el text de l’Estatut aprovat democràticament. Iniciativa ciutadana.
Any 2010. Simultàniament es van fent rondes de consultes populars , iniciades el setembre de 2009 a Arenys de Munt, per tal de votar sobre la independència de Catalunya. Altre cop sense major implicació partidista. Més de 800.000 vots favorables a la independència. Iniciativa, força iniciativa.
Any 2012, manifestació gegantina a Barcelona, ara ja sí sense consignes a la contra, reactives, sinó plenament propositives: Catalunya nou estat d’Europa. Xifres que oscil·len entre 1,0M i 1,5M de ciutadans lliures. Molta iniciativa.
2013, Via Catalana cap a la independència, organitzada i gestionada per la societat civil, ANC i Omnium, i amb una mobilització aclaparadora, il·lusionada, creativa i altre cop transversal, políticament i geogràfica. D’ 1,2M a 1,4M de ciutadans lliures. Més iniciativa.
Any 2014, la V de la Diagonal i la Gran Via.  Sobre els 1,3M de ciutadans lliures. Cal dir-ho? Societat civil organitzada, i dins d’ella votants de CDC,ERC,CUP, segurament d’UDC,d’ICV, fins i tot de PSC. Cal repetir-ho?  Tota la iniciativa.
9/N, la mare de dotes les desobediències. 40.000 voluntaris, 2.300.000 valents, amb INICIATIVA.
Una revolució ciutadana político-social. Una nova societat menys jeràrquicament partidista, més participativa, més implicada, menys sectària,  és possible. Amb molta INICIATIVA.
2015. El president Mas, el campió de les retallades socials, a ulls de ICV, l’statu quo, el liberal-conservador, el privatitzador, el que va rebre suport del PP, gairebé l’innombrable, resulta que Artur Mas, destinatari de les querelles de l’estat espanyol per haver tingut INICIATIVA, per haver captat els aires que bufen, per haver mantingut la  paraula donada, resulta que amb el suport d’ERC, d’ANC, d’Omnium i de la AMI, s’atreveix a implosionar l’oasi català,-i l’estat espanyol-  s’arrisca personalment i política, convoca per jugar el partit encara que ell només sigui un dels jugadors, cedeix el braçal de capità  a Raül Romeva (crec que  a ICV-elsVerds el coneixen), i dona un cop de puny damunt la taula tan immobilista de la política catalana i espanyola. Una rebel·lió, una revolució, una transgressió, al servei dels ciutadans catalans. Interessada?  Bé de la necessitat, virtut.  Qui no ho ha fet ?
Resulta que els hereus del PSUC, dels valents i rebels comunistes que es van jugar la pell per liderar i/o acompanyar els seus conciutadans, resulta que ara no s’hi apunten. Aquesta no és la seva guerra. No es pot col·laborar amb la dreta catalana, no es poden embrutar les mans en el fang d’un procés arriscat. No.
Cediran la INICIATIVA, a un altre partit, nominalment revolucionari i d’esquerres com ells. Espanyol. Contra la casta. Ehem, ehem, ehem. I a veure què passa. I mentretant, tirem de prejudicis, de sectarismes.

Què Déu els perdoni, perquè no saben, -o no tenen ni idea- del que fan!!

I , eventualment, que també els perdonin els seus predecessors que s’apuntaven a qualsevol moviment ciutadà que suposés la possibilitat d’una revolució. Eventualment, que també els perdonin els seus successors pel llegat tan conservador, que els cedeixen.
I finalment, una vegada aconseguida la República Catalana independent, també els haurem de perdonar nosaltres, els seus coetanis, els que haurem trobat a faltar el seu suport en el fragor de la batalla.  Perquè, encara que els que  remenen les cireres, l’aparell de partit, els que no-són-casta-però-s’hi-assemblen-una-miquetona-, no col·laborin,  resulta que alguns dels seus votants, alguns dels seus afiliats, potser molts, treballen a les territorials, a les sectorials, a peu de carrer, colze amb colze amb la resta de ciutadans lliures que sí, que volem una revolució catalana, democràtica, pacífica, transgressora, legítima, (i també esquerrana i ecològica).

Jorge Semprún, intel·lectual d’acció, presoner en camps nazis, escriptor i ministre de cultura espanyol, acusava individus com Alfonso Guerra de ser uns  “revolucionaris  -boltxevics, en deia,-  de saló.”  Dels que han pogut ser rebels a través de  declaracions, però quasi mai s’han vist en la tesitura d’haver de vetllar vitalment per les llibertats humanes i defensar-les físicament dels que les volen eliminar. Cadascú ha de fer el que pot, això sempre. Ara bé, acceptant les limitacions personals, també cal evitar l’impostura de pretendre ser el que no ets.

I , sentint les declaracions de persones com Herrera, Camats, Nuet,  parlant de conceptes elevats com ara sostenibilitat, progressisme, equitat, anti-liberal, suport als més necessitats. Criticant les retallades salarials als treballadors -i les treballadores-,   la privatització sanitària, el diferencial economico-social entre rics i pobres, la falta de beques i d’ajuts financers, el desballestament de l’estat del benestar.  Sentint aquestes bones, boníssimes intencions sempre penso que conseqüentment començaran a arremangar-se, a delimitar clarament on és l’adversari  que provoca aquestes desigualtats, i a treballar al costat de qui es posa a primera línia per evitar tants desajustos. Que, dignes hereus del comunistes catalans, es posaran a participar del que volen els treballadors –i les treballadores- d’aquest país.

I resulta que la tàctica per aconseguir aquests nobles objectius  és “evitar que el sr.Mas sigui altre cop president dels catalans”,  enlloc d’evitar que l’estat espanyol  faci altre cop una extracció de 16.000M d’euros anuals dels impostos dels catalans.

Ah, que amb els 16.000M d’euros anuals l’estat espanyol no  construeix infraestructures ruïnoses, ni gratifica capitalistes que viuen del BOE, ni subvenciona entitats franquistes o espectacles de tortura d’animals?  Tampoc no beneficia els actius culturals de la capital en detriment de la perifèria, ni fabrica ni comercialitza, ni compra productes militars?  No,  els 16.000M d’euros dels catalans són utilitzats per l’estat espanyol per reequilibrar diferències socials, lluitar contra l’abandonament escolar, invertir en I+D, i construir infraestructures amb criteris racionals.  Ah, d’acord, si es així, retiro tot el que he escrit abans.

Però si malaraudament l’estat espanyol malbarata, any rere any els recursos que es produeixen a Catalunya, i té el cinisme d’impugnar les lleis del Parlament que serveixen per paliar els efectes de la crisi entre els més desafavorits, que porta al Constitucional les lleis i els decrets que estableixen taxes als bancs, que protegeixen de l’impagament de factures energètiques, que prohibeixen la tortura a les places de toros. I si per collar encara més la Generalitat, deixa en préstec al nostre govern, diners produïts per nosaltres . Si tot això és cert, aleshores la  poca iniciativa d’Iniciativa  és , al meu entendre, menyspreable.

Hi ha davant  nostre la possibilitat de trucar a les portes de la Utopia, així, en majúscules. De crear i anar construint un nou estat, i posar-ne les regles i les normes, perquè sigui un estat més just, solidari, equitatiu, progressista, democràtic , més saludable per viure-hi en plenitud.  I encarant  tot això, els eco-socialistes s’espanten, com si no tinguessin iniciativa pròpia?  Per por a tornar a tenir governs conservadors, de dretes?  Coratge, nois, coratge.  Que lluitin des de dins de la República Catalana contra les injustícies, però que lluitin inserits entre els seus conciutadans.

L’alternativa és permetre que el PP, o el PSOE,  continuin prenent les regnes per decidir què faran amb els diners guanyats pel poble català. Que tinguin ells la iniciativa.  I per perpetuar que el President  de Catalunya, sigui qui sigui, hagi d’ajustar el benestar dels nostres ciutadans als criteris que vinguin legislats des de Madrid.

“NO, mai de la vida. MAI  farem president un català de dretes.  ESPERAREM que a Espanya, tot i les declaracions de Rajoy i de Sánchez (i de FG, i de Zapatero, i d’Aznar, i…) en el sentit que no canviarà res quant al dret a decidir català, esperarem fins que això pugui canviar. I que uns futurs líders espanyols acceptin que els catalans puguin decidir el seu futur lliurement, pel que fa a la política i a les finances de la nació catalana.”

Caram, això se’n diu tenir fe !   Però, no eren ateus?