Dectrimal
De l’1 al 10 de desembre
Migdia immòbil, suau d’eternitat,
al cel esquitxos de blanc borrissol,
fantasia llisa, meravella d’honors
l’ànima levita, la ment de felicitat;
traspuen de lila les oliveres,
a penes una glopada de vent,
escàs càstig a pagès ; quarteres al tros,
collita a pleret, però , ai las ! : botí
massa minso al rebost, per a tant de gent.
I amb tot, ara és sobrer cap mot de queixa,
ni cal remoure el passat adolescent,
l’ofici i el sou prou menen venjança,
freda, dolça i sensible, i ascendent.
Repensar cançons que m’acompanyaren,
crits del pare, la tarda a flor de pell,
reviure l’arbre , l’escorça , la mare,
el pa amb tomàquet, i llonza calent.
Sentir només, respirar, penetrar,
absort, la fredor i la llum, absent,
meditant, afuat per transmigrar,
pletòric, blau i net el firmament.