Tant de bo el 27/S ratifiqui a les urnes, amb vots i diputats, la sensació que tinc després de la Diada d’ahir. Hem guanyat. Gairebé diria que independentment del recompte final de les urnes. El país, la relació de forces intra-nacionals, l’hegemonia social, el pacte no escrit entre governant i governat, i evidentment la comunicació inter-nacional : la paritat jeràrquica amb l’estat espanyol, i la identificació de Catalonia com a actor polític propi, ja estan en fase de cristal·lització. Per tant, hem guanyat. Hem superat el repte. Avui, 12 de setembre ja es pot afirmar -meridianament– que serem amos del nostre destí. Que no és poc !
Ens hem guanyat el dret a merèixer el que aconseguim a les urnes. I, posteriorment, als despatxos dels serveis diplomàtics internacionals. Aquests darrers anys hem calentat músculs, hem millorat la tàctica i la tècnica, les jugades d’estratègia. I aquest estiu, hem guanyat el partit d’anada -la llista quasi-unitària- i ahir hem guanyat el partit de tornada, -la manifestació de la Meridiana-. Hem guanyat a la fase prèvia de classificació. Ara jugarem els propers partits a la lliga de prestigi, la Champions. El primer, el juguem a casa, el 27/S, després n’hi haurà alguns que jugarem fora, a Brussel·les, a Madrid. Mirem de no perdre’ls. D’aquesta manera podrem avançar fins els quarts, semifinals, i la final : un seient a la UE, i a la ONU.
I com es diu, el nostre equip?
X6Team : és a dir Per-sis-tim. L’equip de la persistència.
I paradoxa de les paradoxes. Canviem el símil futbolístic per un símil més beligerant. Aquesta contesa tan revolucionària com és trencar la legalitat de l’estat matriu present , per crear-ne una altra amb un estat nou (una legalitat més propera, i més justa, i més inclusiva, i més solidària, i més progressista, i més equitativa, i més…) aquesta batalla la guanyarem gràcies a les persones més pacífiques que hi ha: les àvies Maria, i els avis Josep. Ahir ho vaig tenir encara més clar. Què més rupturista que la secessió? Què més agosarat que independitzar-se? Què més difícil que canviar fronteres? I resulta que la resposta és : Què més fàcil que fer-ho pacíficament. Un poble unit, alegre, combatiu.
“Quantes divisions cuirassades té , el Vaticà?” Sembla ser que Stalin va preguntar als seus assessors quan aquests li explicaven que la Santa Seu presentava queixes formals per la seva política de terror.
“Quants batallons té, la Generalitat?” es podrà preguntar a partir d’ara qui pretengui entendre aquesta confrontació en termes tradicionals.
Doncs, bé, l’única manera de no perdre una confrontació bèlica, és afrontar-la en termes no-bèlics.
Com es pot lluitar contra les velles iaies que s’han portat la cadireta plegable perquè es cansen massa aviat, però que ferrenyes, s’han posat un any més una samarreta meridianament rídicula, i obeiran uns voluntaris per a realitzar un any més coreografies meridianament ridícules?
I com es pot lluitar contra les famílies que acompanyen aquestes senyores velles, els fills, néts, gendres i joves, nebots i nebodes, que també s’han posat les mateixes samarretes de disseny impossible, que també es mouran -un any més- al ritme que marquin els organitzadors?
I com es pot lluitar si a més s’ho passen bé amb les actuacions d’entreteniment, siguin bastoners, castellers, timbalers, música-disco, o caps-grossos, siguin cultura popular catalana, siguin danses ancestrals basques, per acabar ballant “La presó del rei de França” i una rumba gitana que ens diu que “Catalunya té molt poder”?
Atrapat en un tram que no em corresponia, per haver-me mogut amunt i avall prenent fotos durant el matí, i per tant, a les 17:14 envoltat de persones que no coneixia, he vist coses que no creuríeu: senyors de temples canoses i arreglades, on fàcilment pot imaginar-se un càrrec directiu; nois adolescents amb ulleres pre-flirteig que no recomanaria com amics als meus fills; noies adolescents de les que n’admires el cos i en blasmes el cervell; senyores menopàusiques de bon veure; senyors prostàtics que van aguantant; pells molt brunes i ulls molt obliqus; hípsters de barba poblada i suposadament interessos cosmopolites, alguns johnatans/jennifers, encara que tot això no s’hauria de dir així. I famílies, moltes famílies de pares motivats i criatures més o menys dòcils.
Però i els independentistes-d’aspecte-d’independentista-de-tota-la-vida, on eren? Bé , també n’he vist uns quants.
Paradoxa de les paradoxes. Si hem de guanyar aquesta guerra (pacífica, però potser no incruenta), resulta que els millors efectius que tenim són una colla de ciutadans diversos, diferents, inofensius. I només són aquests els que ens permetran de guanyar, si el 27/S voten amb entusiasme tal, que les coalicions independentistes aconsegueixen 70/75 diputats -o més- al Parlament, amb el mandat clar de desafiar un ordre estatal i configurar-ne un altre amb una nova Constitució.
I resulta que sí, que es podrà fer, perquè tota aquesta colla de gent que he vist, precisament són ciutadans de la classe mitjana, de la majoria silenciosa, dels que no són pioners en albirar un canvi, però que quan li donen suport, quan perden la por i el fan seu, aleshores esdevé imparable. Resulta que aquests ciutadans que ahir omplien i acolorien l’avinguda Meridiana, són els que formen un poble unit, alegre, i combatiu. El nostre.
Durant una generació ens ha faltat una part de l’equació. En sabíem el poble combatiu, aquells a qui ens emocionava “L’estaca” , “Viatge a Ítaca”, “Venim del nord, venim del sud”. La derivada èpica, vaja. I resulta que hem necessitat uns anys per involucrar-hi la lírica, els que s’animen amb la rumba, “Barcelona/Catalunya té molt poder , en Peret i els Manolos. I en Pepet i la Maria. El poble alegre. Ara ja hem “despejat” la incògnita, ja tenim la fòrmula completa. El poble unit : l’alegre i el combatiu. Hem guanyat.
Vaja, vaja amb aquest equip nostre que ens fa sentir els colors tan intensament.
Vaja, vaja amb aquest X6Team. I tant, que persistim !!
I aquesta persistència, ara ja ben inclusiva, ens ha fet guanyar.
