Memorandum

Jaume Vall

Maridatges. De la temptació totalitària.

0
Publicat el 29 d'agost de 2014

Una temptació innata en el poder, sigui polític, econòmic, social. No es pot evitar, però sí es pot limitar i reconduir. La recepta ?   Educació i llibertat.

 

 

 Literatura :

1984    ;    Animal’s farm  ( Rebel·lió a la granja)  .  George Orwell,  1948 ;    George Orwell, 1945.  Totes dues obres serveixen. La primera, la crítica d’una societat totalitària, en què la persona no compta per a res. Serà feliç si no pensa. Bé, feliç no.  Tindrà benestar, si no pensa. Però si s’atreveix a reflexionar, si vol viure lliure, aleshores s’haurà d’enfrontar al poder del govern, del Gran Germà, que tot ho controla.  La segona, en clau de faula,  succeeix en una granja en què els animals prenen el poder als esclavitzants essers human. Tots els animals, lliures seran iguals. El que passa , que una vegada hi ha una estructura d’administració, de poder, alguns animals seran ‘més iguals’ que els altres. La injustícia que torna a girar, juntament amb la roda de molí.

Aquest llibre seria cronològicament el primer, a efectes a establir l’ordre en què succeeixen les coses. Primer revolució, després presa de poder i l’administració. Després els mecanismes per conservar-lo.  En el seu moment es va identificar les dues novel·les com una àcida crítica a la gestió soviètica de la revolució del proletariat.  Cal tenir en compte que Orwell va donar suport als republicans en la guerra civil espanyola, i era una persona situada en la banda progressista de la societat. Per tant la seva crítica esdevé una acceptació del fracàs d’uns ideals en el moment de portar-los en pràctica. Una decepció.

La rebel·lió a la granja  ;     George Orwell

 

 

Cinema:

The Truman Show Peter Weir, 1998  La vida impostada, artificial i programada d’un individu, inconscient d’aquest endemoniat joc,  perquè sigui vista i serveixi d’entreteniment a milions de telespectadors. Al 1998 sonava com a ciència-ficció, a 2014 hi ha programes de televisió que s’han apropat molt a aquesta pornografia.  Fins a l’edat adulta el protagonista no s’adona, gairebé per accident, que els que creia els seus familiars, els seus veïns, els seus amics, no són més que actors , figurants d’una gran posada en escena amoral, perquè ell sigui el conillet d’índies d’un experiment televisiu.

El show de Truman      http://www.imdb.com/title/tt0120382/?ref_=nv_sr_1                                                    Peter Weir                    http://ca.wikipedia.org/wiki/Peter_Weir

 

Altres referències:

The hunger games (Els jocs de la fam) de Gary Ross.   Altre cop una vida, i una mort, televisada en directe amb el doble objectiu, entretenir les masses amb un espectacle amoral i simultàniament, recordar qui mana, qui té el monopoli de la violència.

The secret life of Walter Mitty.   (La vida secreta de Walter Mitty) de  Ben Stiller, podria ser un contraexemple.   Aquí , com a típica comèdia nord-americana que acaba amb el triomf de l’heroi, busca el to  positiu. L’individu predestinat a una vida avorrida, a ser un engranatge de la societat , -d’una empresa periodística, que ara està en crisi, i que ‘experts salvadors’ sense escrúpols volen reflotar-, de repent té una inspiració, una voluntat de viure obrint la finestra i gaudint de la brisa i patint el vendaval, finalment una voluntat de viure lliure. El to de la pel·lícula és amable, amb voluntat comercial, fàcil de digerir. Però el fons és més consistent i més alliçonador, més vàlid, del que aparenta.

 

Música :

The Wall. Pink Floyd, 1982.  Pulsions totalitzadores en una societat. Aparentment lliure, democràtica. Però que elimina la individualitat al servei d’una societat passiva, uniformadora, anestesiada. Els nois no necessiten educació, al final només són una rajola més en el mur.  La paradoxa?  És que a l’època de la cançó, del videoclip, el grup Pink Floyd  criticava la falta de llibertat creadora,  volia sacsejar la societat adormida britànica endormiscada, i tenia possibilitat de fer-ho. La falta d’autocensura, i de censura permetia pujar un esgraó més en la excel·lència cultural del país teòricament repressiu i adormit. La segona paradoxa?  Aquells joves dels  setantes i vuitantes transgressors, i crítics amb la no-sensibilitat dels poders socials i econòmics, s’han convertit en pares/avis  d’uns anys 10’s en el nou segle, en què els seus fills estan anestessiats per jocs d’ordinador, telèfons mòbils i xarxes socials que aparentment els donen molta llibertat, però que en la majoria dels casos, senzillament els converteixen en una altra rajola en el mur.

“No necessitem educació, no necessitem autocontrol, de fet tot el que som és una rajola més en el mur”

 

Pink Floyd              https://www.youtube.com/watch?v=YR5ApYxkU-U                                                             The Wall                 http://ca.wikipedia.org/wiki/Pink_Floyd

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari