Memorandum

Què és l’art sinó un diàleg de l’artista amb el món, i amb més enllà del món ?

Aleshores res d’estrany que l’artista s’hagi preguntat per què?
Per què , què?
Per què , tot!!
 Dins d’aquesta voluntat inquisidora sobre la nostra condició, si som titelles o som homes lliures, hi ha la derivada religiosa i també la derivada científica. No sé si hi cap una ‘tercera via’ que pugui casar i cosir les dues anteriors.
Per tant, s’han produït escrits, música, films, en que la qüestió de la consciència sobre el paper de l’home, -i del déu- és la important, és LA QÜESTIÓ.
Per exemple: S’han escrit novel·les que contenien preguntes i possibles respostes a l’angoixa vital. Què hem de fer? Per què ho hem de fer? Què no podem fer? 
Exemples:
Moby Dick, de H. Melville, quina força, , natural o sobrenatural ens empeny a fer el que fem, tot i saber-ne el risc i la perdició?

La trilogia de La Fundació d’Isaac Asimov es pregunta, amb l’aparent lleugeresa de la ciència-ficció, per què ho fem d’aquesta manera, i en termes socials massius, és tan fàcil de predir. La psicohistòria que explica, i que ens explica. També Jo,robot.
En un context més modern, de dubtes existencials sota uns Los Angels futurista, sempre de nit, sempre plovent, sempre massificat, la referència  Blade Runner, de Ridley Scott, en el ja llunyà  1982 , basat en un llibre de Philip K. Dick  Somien els androids en ovelles electròniques? 

Més recent i més propera,  Eva, de Kike Maillo, 2010  incursió catalana en ciència-ficció, amb els humans que arriben a ‘produir’ humanoides amb diversos nivells de comprensió/empatia.
Arthur C.Clarke, també en novel·les de ficció, amb tota la seva base científica, al·ludeix a la capacitat tècnica de l’home, i a la seva condició lliure/no lliure respecte de les màquines. Per exemple, Cita amb Rama, o bé Fonts del Paradís, amb l’alineació ciència/ficció/SriLanka.

El joc dels abaloris. Herman Hesse, sense tecnologia futurista, senzillament  com acceptar el destí immediat, per què la llibertat d’haver de triar l’obligació, enlloc de la devoció. Haver de fer el que cal,  tot i tenir intimament altres interessos.

En cinema, potser sense tanta proliferació, però també hi ha hagut directors obsedits amb l’interrogant més profund, com ara Terrence Malick, i el seu The tree of life, L’arbre de la vida.  O bé, S.Kubrick, el geni transversal, amb la pel·lícula de l’el·lipsi sublim de centenars de milers d’anys, 2001 a space odissey.

En música tenim on triar.
Knockin’ on heavens door, Bob Dylan. Si a Like a rolling stone, exposava la crucifixió moral d’una dona entrada en anys que ha anat de més a menys , fins a trobar-se al carrer, sense direcció, ni casa, ni res, a Knockin’ on heaven’s door, -trucant a la porta del cel-, és ell mateix que explica com se sent. “Mare, eixuga’m la sang de la cara, no puc veure res, em trobo vençut,  el tren vell del paradís, sembla que està arribant, em sento com picant a la porta del cel.”
Let it be, on McCartney cantava que ‘when I’m trouble, Mother Mary comes to me’ (quan tinc problemes, Maria, mare de Déu, està al meu costat).
El lleó de Belfast, Van Morrison, canta  Whenever God shines his light on me, (sempre que Déu m’il·lumina amb la seva llum), el  desig de constatar el suport diví.
U2, la banda de la catòlica Irlanda tampoc podia faltar, I still haven’t found what I’m looking for (Encara no he trobat el que estic buscant)
This  little light of mine amb el Boss, Bruce Springsteen, especialment quan s’ajunta amb la Seeger Sessions Band, per cantar peces de gospel.
Dire Straits, amb el disc Brothers in arms, -el primer CD que va arribar a un milió de còpies venudes-, la meravella del videoclip amb dibuixos de traç simple , a llapis. Per què estan en guerra, els germans?. Per què ha de ser així?  Per què no trenquen les cadenes, i amb les restes es fan instruments musicals?
També dels mateixos  Why worry (Per què preocupar-nos). D’acord, són esquemàtiques, ingènues. Però també compten. 
Recentment els Mumford and Sons, amb la seva encomanadissa  I’ll wait, semblen voler dialogar amb la deïtat.
Més propers a nosaltres, Lluis Llach, Com un arbre nu : ‘Tanco els ulls som l’esperit/ obre els ulls som el cos […]/ Som el món sencer/ i també el no-res’. Per cert , amb una versió telúrica de Gerard Quintana amb silencis, veu i cadència, d’hipnotisme carnal, físic.
Raimon, Al vent : ‘…i tots buscant la llum/ buscant la pau/ buscant a Déu…’

Proposem:
 

Literatura:

The Foundation. (La trilogia).  Isaac Asimov,1951 . Segona Fundació, Fundació i Imperi. Després vindrien dues obres finals, Els límits de la Fundació, Més enllà de la Fundació. 
Novel·la amb voluntat total. És a dir, explicar la progressió de la humanitat amb una nova ciència, la psicohistòria, coneguda per una minoria, amb prediccions tant acurades, sempre que es tracti de masses de gent immenses, que centenars d’anys a posteriori, gravacions en format d’holografia, poden servir per guiar els seguidors, amb la certesa del que ha passat i del que passarà. Però…un mutant imprevist i imprevisible destarota els plans d’aquesta planificació.
Ciència-ficció lleugera, potser per a joves, però amb la solvència d’un científic ‘racional’ i superdotat intel·lectualment.  Va guanyar diversos premis Hugo, que premien les obres literàries d’aquest gènere.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Isaac_Asimov

Cinema:

The tree of life.  Terrence Malik , 2011. Fascinant , i algunes vegades desorientadora experiència amb una línia argumental al servei de la festa visual. Una família tipus a l’Amèrica profunda de 1950’s. Un fill, el seus pares arquetips tradicionals, pare patriarcal, mare maternal. La seva evolució objectiva i la subjectiva. La relació no superada del fill respecte al pare, i la recerca de respostes sobre el sentit de l’existència, sobre la fe.
I aquest relat, coartada d’una  multiplicitat d’imatges extraordinàries sobre la natura, la prehistòria, el cosmos, els somnis. Amb música preciosa, clàssica, inspiradora.
Cal tastar-la. I si es pot aguantar el ritme i el relat, veure-la tota.

http://www.imdb.com/title/tt0478304/?ref_=nv_sr_1

Música :

I still haven’t found what I’m looking for.  U2 , 1987.  Del seu àlbum  The Joshua tree, un dels dos singles més coneguts, juntament amb With or without you.
Aquí, confessa que encara no ha trobat el que està buscant. Cal tenir fe, perquè empíricament li costarà de trobar-ho. Però, l’exposició de la qüestió ja porta implícita la resposta: som més que únicament matèria evolucionada. Què més?
Ah!, caldrà continuar buscant, caldrà continuar tenint fe. 
La primera de les versions, ben acompanyats d’un cor gospel: ‘a tal senyor, tal honor’
La segona, amb els riffs ja tradicionals d’aquests irlandesos.

A gaudir-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=M8Wt3dhF4fU

http://www.youtube.com/watch?v=EabB55IYyOg
 

El segle de les llums, de la Revolució Francesa, de l’Enciclopèdia, de la Revolució Nordamericana, de les guerres europees, i de les idees que abocaran al segle següent, de la tecnologia. Molt s’ha rodat sobre aquests anys turbulents. També s’ha escrit en quantitat. Evidentment menys cançons s’han compost sobre dos-cents cinquanta anys enrere.
A més, no calia, ja hi havia la rècula de compositors de música clàssica amb tot el seu llegat immortal.
Victus, d’Albert Sánchez-Piñol i Senyoria, de Jaume Cabré. Les dues expliquen històries ocorregudes al s.XVIII. Victus narra la prèvia i els fets tràgics de la presa de Barcelona el 1714 per part de l’exèrcit borbònic.  
Senyoria, l’ascens, l’èxit i la caiguda d’un fiscal barcelonès, Rafel Masó, que assegura “La llei és un conjunt d’arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pel costum de cada època. Cosa de professionals.” De tant en tant , temps  de recordar l’Elvira, i don Rafel va perdre el somriure. De fet, va perdre molt més que el somriure, per culpa de la seva estimada. “Què passa, doncs, quan l’espatllem amb un error? Que hem de continuar vivint.[…] Don Rafel començava a adquirir mala consciència, ve’t’ho aquí; això que mai no havia perdut la son per les seves actuacions, llevat del cas de l’Elvira pobreta. Unes hores abans de perdre-ho tot, es distreia amb pensaments de culpabilitat. Segurament perquè no podia impedir que les coses passessin com estaven passant. Impotència absoluta. Orió, que tranquil que t’estàs aquí a dalt, presidint el fred de la nit. Qui pogués ser estrella.
[…] Don Rafel Massó formava part d’aquelles persones que se saben una excepció i a les quals, per tant, les regles del comú no els han d’afectar.
[…] Don Rafel Massó, des de la remor de la pluja, passà a comprendre de cop i volta el significat estricte del silenci.”
La roda de la vida, aventures en estat pur, ben explicades, ben contextualitzades. Dues petites, -o grans- obres d’art.
Podem maridar aquesta producció amb mitja dotzena de  films en que es conten vides i fets de personatges de l’època.
Per exemple, La nuit de Varennes, d’ Ettore Scola, els que van viure,  sense voler-ho els fets de juny de 1791, la Revolució Francesa, la fugida cap a Varennes, etcètera ;   o també , Barry Lindon d’Stanley Kubrick, l’exemple de l’arribista, perquè cal viure i sobreviure, i ho fa guanyant-se el cor de la vídua d’un aristòcrata;  
The draughtsman’s contract  (El contracte del dibuixant), de Peter Greenaway, altre cop el talent per escapar de la miseria, medrar, i sobreviure enmig dels que ja han nascut en la família correcta.
Dangerous liaisons(Les amistats perilloses) de Stephen Frears, sobre l’enginy seductor posat al servei d’una aposta, o bé la posterior i millorada Valmont,de Milos Forman basada en la mateixa novel·la.
Casanova de Fellini, sobre el llibertí i seductor venecià en els seus darrers anys, viatjant per Europa, fent el que sabia fer.
Danton d’Andrzej Vajda, sobre la revolució que es menja els seus fills. Aquí Danton, el sanguini i relativament empàtic devorat per la fredor totalitzadora de Robespierre, a la França postmonàrquica de 1793.
Quan a música no he trobat tant on triar, però la música  de les bandes sonores de Michael Nymann , la d’El contracte del dibuixant, i la de The Piano, són fascinants peces instrumentals que remeten dos-cents anys enrere.
Cabria completar la llista amb Queen, i el seu projecte d’òpera Bohemian Rhapsody, per alguna alusió que conté la lletra sobre Scaramouche, l’espadatxí noble francès.

Som-hi. 
La proposta és: 

Literatura:
Victus. Albert Sánchez-Piñol, 2013. La peripècia vital de Martí Zuviría, un noi que neix a Barcelona, en una família pobra, i que per sortir-se’n serà enviat a una escola on aprendre coses pràctiques, els coneixements sobre l’art bèlic d’assetjament i defensa d’una plaça militar o d’una població.
Segle XVIII. El marquès de Vauban, qui serà el seu mestre, excel·leix en la construcció de fortaleses en la seva França natal, i arreu de l’Europa en guerra. Estem en temps del conflicte per la successió espanyola, gairebé la primera de les conteses mundials, i que acabarà amb l’assalt i presa de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Entre els dos bàndols, Borbons i Austriacistes, en què Barcelona i Catalunya aposten pel bàndol de la coalició d’Austria-Anglaterra, contra l’aliança franco-espanyola, finalment vencedora. El setge  de tretze mesos, inhumà, heroic, suportat pels barcelonins. I la figura d’Antonio de Villarroel, militar espanyol que en esclatar la guerra servia el bàndol borbònic. Al 1710, va canviar de bàndol i es va incorporar a l’exèrcit austriacista amb el grau de general. Al 1713 va ser elegit comandant de Barcelona pel govern català. Pocs dies abans de l’assalt de 1714 dimiteix del càrrec perquè considera que la resistència a ultrança comportaria una massacre. Tot i això, i en comptes d’embarcar-se, en última instància opta per continuar capitanejant la defensa de la ciutat. Durant els combats va ser greument ferit i poc després, incomplint-se les clàusules de capitulació, va ser arrestat i empresonat. Va sofrir presidi en condicions atroces i no va ser alliberat fins poc abans de la seva mort. Relata, en Martí Zuviría : “Els borbònics estaven  perfectament formats a l’extrem oposat de la plaça. Les seves files denses i profundes, milers de fusells apuntant-nos als ulls. Ens cosien a trets. Una descàrrega darrere l’altra, perfectament coordinades.[…]Don Antonio anava al capdavant com els capitostos de l’antiguitat, quina bogeria, cavalcant amb el sabre enlaire. El van tocar, és clar.”

978-84-96735-80-4
http://www.victus1714.com/

Cinema:
Barry Lyndon, Stanley Kubrick, 1975  Una altra peripècia vital, d’un altre noi nascut pobre i que s’adona que per medrar a la vida, li caldrà tenir pocs escrúpols, rics companys de viatge, i molta sort. Sortirà del seu llogarret a la Irlanda natal, a corre-cuita després d’haver guanyat el duel amb un oficial. S’enrolarà a l’exèrcit britànic. Desertarà. Serà enrolat a l’exèrcit prussià. Salvarà la vida del seu superior. Tastarà la vida més fàcil i voldrà quedar-s’hi.  La guerra entre dels set anys  a l’Europa borbònica, prusiànica i pre-napoleònica. La narració en paratges naturals, amb il·luminació gens forçada, amb detallisme i perfecció en totes les escenes. La carnisseria de la guerra clàssica, amb soldats que caminen en formacions impassibles cap els canons de l’altre bàndol. La vida regalada, envoltat de luxe, en les corts europees, en els jardins anglesos.
Bellesa total al servei d’una història ben explicada.
Una altra classe magistral de cinema, i van… del mestre Kubrick. Talent transversal. Una pel·lícula en cadascun dels possibles gèneres cinematogràfics. I cadascuna d’elles, una obra mestra, referència immediata. The Killing, (lladres i serenos)  Paths of Glory, (antimilitarisme IGuerraMundial) ;  A clockwork orange,(futur assèptic,amb teràpies per a delinquents, ciència-ficció) ; The shining,(terror, a partir novel·la d’Stephen King);  Espartacus,(una de romans); Lolita, (sobre la novel·la de Nabokov) ; 2001 a space odissey,(ciència-ficció i transcendència);  Dr.Strangelove (la seva aportació a la bogeria de la Guerra Freda, còmica, traduïda per Telèfon vermell:volem cap a Moscou) ;  Full metal jacket,(antimilitarisme GuerraVietnam); Eyes wide shut,(pulsions eròtiques a la societat actual), i la proposada avui,  Barry Lyndon (supervivència i complot a l’Europa del s.XVIII, d’època).

http://www.imdb.com/title/tt0072684/?ref_=nv_sr_1

Música: 
The draughtsman’s contract  (El contracte del dibuixant) Banda Sonora Original de Michael Nyman, 1982, en aquesta pel·lícula del director P. Greenaway.  
Música instrumental, amb piano, primer en utilitzar el terme minimalisme,  amb una certa tirada cap a la repetició hipnòtica dels compassos, que s’ajusta, com un guant ben ajustat, a les imatges que ens ofereixen les diverses escenes, sovint d’èpoques passades, (s.XVIII en aquesta d’ El contracte del dibuixant ; s.XIX a El piano on ens deleita amb la música excelsa d’aquesta història sobre l’arribada a la feréstegaNova Zelanda dels 1850’s, d’una mare escocesa i la seva filla, a causa d’un matrimoni arranjat amb un propietari de l’illa).  
Concretament en aquest film sobre un dibuixant talentós que rep el contracte per part de la dona d’un noble anglès de fer dotze quadres o dibuixos dins de les seves propietats. Aparentment per a major glòria de la família, però amb un rerefons obscur per poder servir de prova inculpatòria d’un crim. La música acompanya meravellosament aquestes escenes de la campinya anglesa, dels prats verds, els estanys artificials  i d’edificis aristocràtics.
En aquesta pel·lícula que ha de reflectir l’època al voltant dels 1700’s , s’observen ressons del classicisme, es pot deduir que Nyman compòn sota una probable influència  de Henry Purcell, compositor anglès del Barroc, mort el 1695 en la meitat de la trentena.
Però també ha musicat la filmografia sobre el l’època contemporània (Drawning by numbers;  The Cook,the Thief,his Wife&her Lover) seguint un treball conjunt amb el director Peter Greenaway. Hi ha un parell de col·laboracions amb Hollywood, la més destacada per a la pel·lícula Gattaca, d’Andrew Niccol, 1997.

https://www.youtube.com/watch?v=XUMw5WZWYLo
http://ca.wikipedia.org/wiki/Michael_Nyman

BSO de The Piano
https://www.youtube.com/watch?v=jm-YYdNNmTg&list=PL06FD106E2966FA3B&index=16

https://www.youtube.com/watch?v=DXKWn538CQk&index=5&list=PL06FD106E2966FA3B
                           

Anem tancant la recopilació.

Gener 2013
Ferran Sáez Mateu. Ara 16.01.2013. ‘Frases fetes i preguntes sense fer’
[sobre la “deriva sobiranista” que alguns detecten avui en dia]: “[…] Pel cap baix, fa 120 anys que dura. Potser no han sentit a parlar d’Almirall, Francesc Macià o Joan Fuster. De quina deriva parlem, doncs? […] La principal objecció a aquesta sobtada ‘deriva’ que va començar fa més d’un segle és que pot acabar vulnerant la legislació vigent. Tota una altra novetat, escolti. El dia 14 d’abril del 1931 unes simples eleccions municipals van enderrocar, de facto però no de iure, de manera absolutament il·legal, la monarquia encarnada en Alfons XIII: allò no era cap referèndum. El 18 de juliol del 1936 el general Franco es va alçar en armes contra la República, cometent uns il·legalíssims delictes de sedició militar i d’alta traició. El 15 de desembre de 1976 es va aprovar en referèndum una estafa jurídica anomenada ley para la reforma política, que anul·lava la legislació franquista vigent, tot i que alhora en formava part en tant que vuitena llei fonamental de l’Estat, i generava milers i milers de perjurs: tots els que havien jurat lleialtat al Movimiento, entre ells el successor de Franco ‘a títol de rei’ Joan Carles de Borbó. Un any abans, el 18 de novembre del 1975, la província espanyola del Sàhara Occidental fou abandonada gràcies a un patètic frau de llei que afirmava que aquelles terres ‘mai havien format part d’Espanya’ i que, en conseqüència, aquella flagrant il·legalitat deixava de ser-ho màgicament. D’aquestes vergonyoses i, en general, sanguinolentes derives de la història d’Espanya se’n parla ben poc, fins i tot ara. Tampoc es parla de certes coses que va fer Martin Villa quan era ministre de Governació, i per això últimament es dedica a donar lliçons de democràcia als catalans. 
Doncs, sí: resulta que la història es mou a còpia de saltar la paret. Si no fos així, els Estats Units d’Amèrica serien avui territori de Sa Majestat la Reina d’Anglaterra, Madagascar continuaria sent francès, Califòrnia formaria part de Castella i Atenes seria una ciutat més de la Corona d’Aragó. […]”

Any 2014:

26.06.2014
Ramón Jáuregui 26.06.2014 a Els Matins de TV3
En aquesta entrevista, Jáuregui ha explicat una conversa que va tenir amb l’expresident Jordi Pujol arran d’uns articles en els que defensava que Espanya ha de ser conscient de la singularitat catalana. “Va ser una conversa molt grata i reconeguda”, ha compartit, “però em vaig quedar amb la sensació de que la voluntat conciliadora de CiU en aquest procés de conviure durant anys s’ha acabat.” “Em va fer molta pena adornar-me que el procés ja no el dirigia CiU”, ha conclòs.

30.06.2014
Els futuribles , candidats a Secretari General de  PSOE, Sánchez i Madina. Tots dos parlen clar: el poble català no té personalitat jurídica per a consultar pel seu futur en llibertat.
Val. Consta en acta.
Quanta volta lingüística per no acceptar la idea que la societat catalana ha canviat de parer !  Legítimament, democràticament i inexorablement.
Quanta volta semàntica per no acceptar la idea que si la UE, una estructura superior, fes amb Espanya,  el que Espanya fa amb Catalunya, Jáuregui mateix i tot l’estat espanyol es queixaria amargament, i ben probablement hi hauria un acabament de la voluntat conciliadora de PSOE i PP , una desafecció espanyola cap a Europa, vaja.

Ferran Mascarell, Ramon Espadaler. Al govern de Catalunya, l’un provinent de PSC, l’altre d’UDC.  Gent d’ordre. Els consideraríem transgressors, malparlats, arrauxats?
Jo tampoc. Bé, tot i això aquests darrers dies de juny han dit el següent, avaluant les actuacions del govern espanyol:
Ferran Mascarell: “El comportament del govern espanyol en l’afer del retorn, ara aturat, dels papers de Salamanca, està sent indigne.”
Ramon Espadaler: “Les declaracions del ministre Fernández Díaz, sobre l’increment terrorista en una futura Catalunya independent són immorals.” 
Afegim també Santi Vila, conseller de Territori. En assabentar-se del projecte del ministeri espanyol de Foment, de gravar el 50% dels beneficis del Port de Barcelona per finançar els altres ports deficitaris, ha parlat de “despropòsit”, i de “segrest dels beneficis”.  
Si tres consellers assenyats, equilibrats, conciliadors estan saturats de les actuacions dels seus homòlegs espanyols, imaginem-nos quines altres ofenses arriben periòdicament de les estructures extractores del govern de Madrid?
Què més estem disposats a entomar?
Quant de temps més aguantarem?
Quanta indignitat més? Quanta immoralitat més? Quin segrest més?
Què en diuen d’això, els partidaris de la tercera via, de l’entesa, del pacte amb Espanya?

Per cert, parlant dels folletsfederalistes, recanvi al capdavant del PSC.
Abans, al març, un article ‘renovador’  a l’Ara.
Col·lectiu En Canvi Permanent PSC  (Juli Fernàndez,Núria Parlon,Alícia Romero,Xavier Sabaté)
02.03.2014 al diari ARA
“Canvi per una nova Catalunya social. Les catalanes i els catalans ens enfrontem a dos grans reptes: la gravíssima crisi econòmica i social per una banda i la relació de Catalunya amb Espanya. […] Pel que fa a les relacions de Catalunya partim de la base que es farà la consulta que desitja la majoria del poble. Nosaltres també la volem i treballarem per dur-la a terme. La nostra opció és la de dotar-nos d’una nova Constitució que ha de consagrar una Espanya federal en què la personalitat nacional de Catalunya ha de quedar plenament reconeguda i respectada.Catalunya necessita un PSC fort, amb veu pròpia també a les Corts, generós, que sumi i eixampli, sensible als moviments socials més progressistes i transformadors[…] Un PSC amb alternatives valentes i clarament transformadores, catalanistes -que vol dir que afavoreixin les catalanes i catalans-, i que contribueixi a capgirar una Catalunya i un món injustos que requereixen d’una voluntat i actitud en canvi permanent.”

Déu n’hi dó amb el resultat d’aquesta valentia transformadora en canvi permanent: Nou líder polític PSC, Miquel Iceta. Molt nou.
Per cert, parlant del nou líder del PSC, de ben segur que sap qui va ser Rafael de Campalans. Segur que ho sap, perquè n’és el president de la fundació. Ho recordem:
Rafael de Campalans, enginyer, polític, professor universitari. En honor del qual, la fundació de les idees, el think tank, del PSC porta el seu nom.
El dia 11.02.1923 Rafael de Campalans va pronunciar una conferència, El socialisme i el problema de Catalunya, i va dir:
“Per sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per redreçar-nos davant les vergassades de l’Estat espanyol, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d’homes lliures i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual[….] Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ell!!”
(dediquem aquesta cita al nou líder del PSC, Miquel Iceta, que suposem tant de respecte i honor deu professar a un dels mestres ideològics del seu partit) 

Juliol 2014
James Ostos, ambaixador dels EUA a Espanya.
Declaració sobre el procès sobiranista a Catalunya, 01.07.2014, fetes a Madrid!!!, esmorçar a Nueva Economia Fórum :
“Les coses canvien, i qualsevol empresa ha de pensar en el futur. Les empreses s’adaptaran a una Catalunya independent.”

Hem començat el desembre del 2013 i hem arribat a juliol de 2014.
Per acabar, viatgem en el temps. Una el·lipsi cap enrere.

Segle XVIII
Montesquieu: filòsof francès, -i polític : president del parlament de Bordeus-
Considerat precursor del liberalisme, i promotor de la teoria de separació de poders.
Escriptor, ingressa a l’Académie Française, 1727 i a la Royal Society d’Anglaterra el 1731.
Persona d’ordre, vaja. Doncs bé, va escriure:
“Una cosa no és justa pel fet que sigui llei. Ha de ser llei perquè és justa.”

Segle XIX
Victor Hugo, novel·lista, poeta, dramaturg francès. Va dir:
“Hi ha una cosa més forta i poderosa que tots els exèrcits del món, i aquesta cosa és una idea duta a terme a temps.”

Dicciorari: 
Avui també aportacions  de : El club de la comedia, (española) 

Títular de ElPuntAvui :  “Artilleria verbal. Rajoy i els seus ministres han intensificat des de principi d’any els atacs contra Catalunya. Negacionisme i amenaça, principals arguments.” 31.1.14

Abracadabrant: 1.Sorprenent en grau superlatiu.  2.Tan sorprenent com la xerrameca de dirigents polítics que, enlloc de gestionar bé  els recursos que administren en el seu ministeri, parlen.

‘Hi ha famílies que no s’han reunit per Nadal com feien sempre perquè els procés els ha dividit.’ Jorge Fernández Díaz,03.01.2014

‘Demanar el que és possible és sensat, demanar el que és impossible [la consulta] és altament perillós.’ J.M.García-Margallo , 08.01.2014

‘Als militars els preocupa que alguns partits catalans puguin posar en qüestió la unitat d’Espanya’ Pedro Morenés, 09.01.2014

‘Mentre jo sigui president, no hi haurà ni consulta ni independència.’ Mariano Rajoy,20.01.2014

‘Les balances han provocat enfrontament i se n’ha fet un ús indegut.’ Cristobal Montoro , 28.01.2014

‘[El procés català] No és un tema especialment important [per als mercats], perquè no hi haurà referèndum ni independència.’ Luis de Guindos, 30.01.2014

Xerrameca: 1.  Fet de parlar sense substància.  Per exemples, els anteriors. 2. Veure Abracadabrant.

i
Zeta : Miquel, epígon del cardenal Richelieu, matèria gris, cervell a l’ombra dels presidents, que finalment ha donat un pas endavant per posar-se sota els focus. Amb la seva capacitat, esperem que no li falti voluntat per honorar els seus antecessors, entre els quals en  Rafael de Campalans, i ser digne del seu llegat.
                                             – – – – – – – – – – –  

Hi ha una munió d’artistes que s’han près la molèstia de transformar part del que han deglutit a la vida, bo i dolent, en peces de gaudi per a l’espectador, l’oient, el lector. El mecanisme ha consistit a utilitzar l’eina, -la seva habilitat sobre imatge, so, i paraula-, per influir en el medi dins el qual viuen, -la realitat-, alterant la percepció que la societat pugui tenir sobre el que està/ens està passant.
Actuen com els enzims, els biocatalitzadors que intervenen modificant, sovint accelerant, les reaccions químiques entre les cèl·lules.  

Bé, el resultat d’aquesta seva interacció són les obres d’art. De ben segur, ha de resultar més fàcil plasmar la realitat amb una certa dosi de transcendència, ja que la majoria dels elements observats predisposen cap aquest reflex de seriositat.
Per tant, les infreqüents ocasions en que l’artista, amb un punt displicent, o bé amb una dosi d’energia proteica, es proposa i aconsegueix de ‘crear plaer’, de provocar gaudi, de convocar l’alegria de viure, sense oblidar la comunicació del seu missatge, han de ser celebrades a consciència. Sobretot si aconsegueixen l’objectiu d’esdevenir lleugeres sense resultar trivials.

Hi ha llibres que provoquen aquesta sensació que l’autor s’ho ha passat força bé escrivint i recreant el seu món. No sempre el resultat ha estat una obra còmica.
Per exemple Cercamón de Lluís Racionero, una mostra de novel·la ben escrita, documentada, entretinguda, històrica, ambientada en l’època dels càtars i la derivada dels trobadors, el bon-amor, la transcendència, i que sembla evidenciar el plaer del l’escriptor per construir la història.
També Setta (Seda), d’Alessandro Barico. L’aventura d’un comerciant francès quan descobreix l’exòtic Japó.
També Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza. L’extraterrestre amb capacitat de adoptar l’aspecte de qualsevol humà, i amb la innocència de fer-ho en la persona inadequada en el lloc inadequat. En el seu moment, un llibre capaç de fer-me riure, tot obviant les probables mirades crítiques de l’entorn per l’ostentació sorollosa en llocs públics.
La ciudad de los prodigios, del mateix Eduardo Mendoza, fresc sobre Barcelona del tombant del segle XIX al XX, i l’auge d’alguns individus amb tendència innata a fer negocis, a la picaresca, i a prosperar, tot i el gruix i densitat de la novel·la, sembla indicar el plaer de la narració i de la creativitat de l’escriptor.
Hi ha pel·lícules que cerquen la comicitat, la satisfacció de l’espectador :
To be or not to be. E. Lubitsch
Els clàssics de Charlot. Totes les dels germans Marx.
Els musicals Un americà a París, de Vincent Minnelli ,  Cantant sota la pluja, de Stanley Donan.
Uf!, que lluny ens queden tots aquests!
Més recentment  The young Frankenstein,  Blazing saddles (Selles de muntar calentes) de Mel Brooks.
Però també Zelig, Bananas, La darrera nit de Boris Grushenko, i en general quasi totes les de Woody Allen. Com servir la tragèdia de tota relació humana, amb el punt de sal i pebre per fer-la ben digerible a l’espectador.
Avui en dia, les gamberrades dels joves que després d’una borratxera es desperten en llocs o en situacions inversemblants. O bé les peripècies dels postadolescents per descobrir l’espurna, i el sexe, de la vida.
Amb una mica més d’elegància, Crazy,stupid love ,  de Glenn Ficarra 
Paul, de Greg Mottola,  l’aventura d’un alien, amb poders extraterrestres, i una certa tendència a l’hedonisme.
Moulin Rouge, Baz Lurhmann, musical teatralitzat amb portes que s’obren i tanquen. La Nicole Kidman i l’Ewan McGregor , el seu  l’amor bohemi i impossible.
Sunshine on Leith. El sol que brilla a Edimburg, la més recent. Dos exsoldats escocesos retornen a casa. I recomença la seva vida d’adults.
I, envidentment hi ha música per alliberar endorfines.
Bon dia, Els Pets. Exemple d’himne a l’alegria definitiu.
Alegria d’Antònia Font, la beatífica felicitat que ens ve de Ses Illes.
Inventari de Pau Alabajos, amb tot el que ha incendiat amb l’estimada.
Vinyes verdes vora el mar , Lluís Llach, musicant poema de Josep Maria de Sagarra.
Here comes the sun, una de les millors cançons de la història, F.Sinatra dixit.
Walking on the sunshine, Katrina and the Waves, la felicitat neta dels diletants.
Shining light, Annie Lennox, tot el barroquisme kitsch que es vulgui.
Je veux  de l’emergent Zaz, a França.
Yellow submarine , The Beatles, no cal dir res més.
Hoy puede ser un gran dia, Joan M. Serrat, sempre la paraula precisa.
La isla bonita , Madonna.
Soul sister , Train, la joia de viure tot esperant/estimant  l’ànima bessona
Human, The killers. Es pregunten si som persones lliures, o titelles d’algú altre.
Viva la vida, Coldplay, la nostàlgia pels dies de vi i roses.
Proposem el maridatge següent, deixant-nos portar pels autors cap a la festa dels sentits,  per tal d’aconseguir uns minuts de benestar personal, -i de coneixement- altrament anomenat felicitat.

 

Literatura:
El cor del senglar. Baltasar Porcel,2000
No és exactament una novel·la d’humor, ans el contrari. La tragèdia familiar, les pulsions telúriques són un dels motors de la història. Però traspua gaudi personal en confeccionar la narrativa dels fets i dels personatges.
El cicle de la vida i la mort, com és habitual en l’autor. El narrador recorda la seva estirp. Prové d’Andratx, i van traslladar-se a Palma, a situar-se. Però la força de la terra, dels avantpassats, els vé del poble,  del mar, vora l’illot de Sa Dagronera.  Descriu la inclemència de la història, les lleis absurdes dels homes, les herències, les promiscuïtats, els moments heroics, la cruesa de les gents de l’illa, l’activitat conspiradora a l’illa, en temps de la postguerra espanyola. La vida, les vides, extrapolables al món sencer.
D’aquest microcosmos en sobresurt l’oncle, pletòric, Baltassar Guillem, geni i figura  en aquesta roda vital. El recorda, a penes  el va tractar, però és present la seva influència  en visitar la masia pairal, a Les Cases Velles.                                             S’entrevista amb personatges que el van conéixer bé. El descriuen com un home contradictori, reflexiu i al mateix temps visceral. l’activitat conspiradora a l’illa, en temps de la postguerra espanyola. Apunta la fatalitat amb sarcasme de la història: el 1492 els jueus de Palma, els xuetes, eren cremats o expulsats de l’illa, el 1942 els alemanys  assassinen  els jueus als camps de concentració.
Un torrent narratiu, amb descripcions dels indrets de l’illa, la vegetació, l’orografia, la fauna.
Com és costum en ell,  hi ha uns personatges marcats amb un deix especial, de retorn, d’eternitat, perquè representen passions innates a l’home, amb vitalitat  benefactora/cruel de la condició humana, entrelligada amb la influència de la geografia. Quan vol, també pot ser concís i explícit.
Fa aparéixer altres personatges reals, Llorenç Villalonga, Joan Miró, observats amb la mirada  dels coetanis.
Adient per lectors que es deixin portar per la veu rotunda, detallista d’una illa que coneix bé; per compartir l’explicació sobre  la natura de les persones, les  atàviques passions que dominen l’home, que provoquen el domini per part d’uns, que persisteixen com una herència  d’atzar gairebé inevitable. 

Gaudi pel lector, per tota la riuada de sentiments, emocions i pulsions que va llegint.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Baltasar_Porcel_i_Pujol

Cinema:
Proposem dues pel·lícules. Amb música.
Sunshine on Leith (Sortida de sol a Edimburg).  Dexter Fletcher, 2013.           Sobre la classe mitja-baixa escocesa. Dos amics tornen del seu servei militar a Afganistan. S’acabat la guerra i en canvi, els comença la batalla per la vida, i per l’amor. La vida és complexa, l’estimada d’un dels dos amics és la germana de l’altre, però ella no té clar que ja sigui l’hora de comprometre’s. La vida és més que una família treballadora amb l’horitzó d’Edimburg i Glasgow. L’altre amic, i potser futur cunyat, trobarà la mitja parella. Però aquesta li plantejarà un dilema. Què pensa fer, què pensa sacrificar ell per tal d’aconseguir-la i retenir-la al seu costat? 
En fi, la vida a la pantalla. Amb la sensació que tot parlant de coses serioses en format de comèdia musical, els artistes, i entre ells, el director, s’ho van passar força bé, van gaudir i aconsegueixen fer gaudir.
http://www.imdb.com/title/tt2481198/?ref_=nv_sr_6

Moulin Rouge. Baz Luhrmann, 2010
Només per gaudir de  la versió de Your song, d’Elton John, cantada damunt la teulada a dues veus entre Nicole Kidman i Ewan McGregor, ja valdria la pena veure-la. Però hi ha més. La història d’amor entre un escriptor, que viu la bohèmia francesa de finals del s.XIX, i la ballarina principal de l’espectacle burlesc, gairebé sortida d’un quadre de Toulouse Lautrec. El Can-Can, l’impressionisme, la incipient burgesia, París que es boulevarditza, les malalties venèries, la insalubritat, la vida que vol aparèixer entre els intersticis, i la mort, que també ho fa.
No és una obra d’art cinematogràfica? D’acord.  És un divertiment de factura impecable, sobre les tres o quatre qüestions de sempre: amor, desig, lluita vital, injustícia social  i mort? També d’acord.
http://www.imdb.com/title/tt0203009/?ref_=nv_sr_1

Costa molt en la pantalla de provocar el riure, el somriure, o un cert benestar emocional,  i aquests genis creatius ho han aconseguit.

Música:
Here comes the sun, George Harrison,1969. El tercer -si no el segon, o el primer- geni dels Beatles. Va manifestar, sobre la composició del tema: “Here comes the sun el vaig escriure quan Apple ens feia sentir com ser  a l’institut o comportar-nos com un home de negocis: ‘firma això, firma allò’. D’altra banda, l’hivern a Anglaterra sembla que ha de ser etern, i en arribar la primavera, realment cadascú ja se la mereix. Per tant, un dia vaig decidir que passaria d’Apple i vaig visitar  Eric Clapton. L’alleujament de no haver de veure tots aquells comptables carallots era meravellós, vaig passejar pel jardí de l’Eric, amb una de les seves guitarres acústiques, i vaig compondre Here comes the sun.”
Res, així de fàcil. Resulta que és una meravella, senzilla però no simple, considerada una de les millors melodies mai escrites. Amb una lletra que parla del passat hivernal que ja hem deixat enrere, i del sol que ens comença a escalfar el rostre i el cor. Lloada per Sinatra com una fita dins la música pop.
Juntament amb Something  i  While my guitar gently weeps, són les tres contribucions més reconegudes de Harrison als Beatles.
http://ca.wikipedia.org/wiki/George_Harrison
https://www.youtube.com/watch?v=n6j4TGqVl5g

Bon dia, Els Pets, 1997.   Oda a l’alegria 2.0 en català.
Voltants de Nadal, 1985, uns joves volen fer música. Són i viuen prop de Tarragona. Comença el rock agrícola, en paraules de Pep Blay. El 1991 prenen part en el concert massiu de Sant Jordi, amb ‘quasi-tots’ del rock català en l’escenari.  El 1997 surt Bondia. Gires i més gires, cançons  i més cançons. El 2007 fan  aparèixer Com anar al cel i tornar. Esdevenen referents.  El 2014 encara juguen. Ja són uns clàssics.

https://www.youtube.com/watch?v=XgwnYXOfIkk

 

Continuem amb frases intenses que concentren saviesa. Com haikús, però sense la voluntat de bellesa formal, sinó de perfecció essencial.
Som-hi:
 
(Les cites  han estat publicades el 23.04.2013, al diari ARA, i estan dedicades a la lectura)
 

P.S.  Aquesta primera desena de juliol fa tres mesos que vaig començar a llistar coses per recordar, Memorandum.  El primer, si no recordo malament, es va publicar el 2 d’abril. Un trimestre, una trentena d’aportacions, una mica més de 4.000 visites, una invitació a la trobada dels 10 anys de blocs de Vilaweb, un sentiment de pertànyer a un grup de persones que val la pena.
No està gens malament el balanç. Gràcies als qui em llegiu, i al mateix temps enhorabona a tots. Gràcies, Vicent.
Aquesta setmana enlloc de dos dies, publicaré cada dia fins divendres, quan m’agafaré unes setmanes de vacances. Per reemprendre el Memoradum durant la segona quinzena d’agost, si Déu vol.
Ens espera un final d’estiu i una tardor força apassionants. Aquest temps que ens toca, caldrà veure’l, viure’l i guanyar-nos-el.
 
 

“Quan resem parlem amb Déu, però quan llegim és Déu qui parla amb nosaltres.”
Sant Agustí

“Aprendre a llegir és el més important que m’ha passat a la vida”
Mario Vargas Llosa

“L’art de la lectura requereix temps, silenci i una certa disposició interior.”
Pedro Salinas

“No cal cremar llibres per destruir una cultura, n’hi ha prou fent que la gent deixi de llegir-los.”
Ray Bradbury

“Moltes vegades la lectura d’un llibre ha fet la fortuna d’un home, i ha decidit el curs de la seva vida.”
Ralph W. Emerson

“Llegiu molt, però no moltes coses.”
Plini el Jove

“Els llibres són molt més barats que la factura dels metges, dels psicòlegs i dels psicoanalistes, i fan molt més bon servei.”
Joseph Brodsky

“Interessar-se per un escriptor perquè ens agrada un llibre seu és com interessar-se pels ànecs perquè ens agrada el foie gras.”
Margaret Atwood

“He robat idees de tots els llibres que he llegit.”
Philip Pullman

“Estimar la lectura és canviar hores d’avorriment per hores d’inefable i deliciosa companyia.”
John F.Kennedy

“Senzillament, tu escrius com et sembla i els altres tenen el dret de llegir-te a la seva manera, de tantes maneres diferents com lectors.”
Josep M. Espinàs

“El plaer de llegir és doble quan vius amb algú amb qui pots compartir els llibres.”
Katherine Mansfield

“Escoltar o llegir sense reflexionar és una ocupació inútil.”
Confuci

“Un bon llibre ens ensenya molt més que parlar amb l’autor, perquè l’autor, quan escriu un llibre, hi ha posat els seus millors pensaments.”
René Descartes

“En la lectura cal tenir cura de dues coses: triar bé els llibres, i llegir-los bé.”
Jaume Balmes

“Llegiu Bertrand Russell. No és un filòsof, és un desinfectant.”
Joan Fuster

“La millor definició de pàtria és una biblioteca.”
Elias Canetti

“La lectura fa a l’home complet; la conversa, àgil, i l’escriptura, precís.”
Francis Bacon

“La lectura és a la intel·ligència el que l’exercici és al cos.”
Enrique Rojas

“Per viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre.”
Emily Dikinson

“Llegim per saber que no estem sols.”
William Nicholson

“Els llibres tenen moltes qualitats agradables als qui saben triar-los.”
Michel de Montaigne

“Els llibres ens donen consells que els nostres amics no s’atrevirien a donar-nos.”
Numa Pompili

“Qui llegeix molt i camina molt, veu molt i sap molt.”
Miguel de Cervantes

“Uns presumeixen de les pàgines que han escrit, jo em sento orgullós de les que he
llegit.”
Jorge Luis Borges

“Llegir sense reflexionar és com menjar sense digerir.”
Edmund Burke

“Tot escriptor sap que la veritat es troba en la ficció.”
Martin Amis

“Sabem que un imbècil ha entrat a casa quan, després de mirar les prestatgeries de llibres, ens demana si els hem llegit tots.”
Valentí Puig

“Fins i tot els llibres dolents són llibres i, per tant, sagrats.”
Günter Grass

Dicciorari:

Doblet: Somni impossible del president d’un important club de la capital espanyola, caracteritzat per tenir sort i ull, (flor n’ tino). Ni el seu equip de futbol, ni el seu equip de bàsquet , de valor comptable estratosfèrics, han pogut guanyar dos títols el mateix any.

Xema & Neia: Parella que s’avé molt bé, a qui els agrada quedar-se a casa, els dies tardorencs, hivernals, ben a prop de la llar de foc, potser rellegint alguna cosa, o ‘incandescents’, traient fum pels seus cossos.

Mondial: El meu dial de ràdio preferit, que em permet escoltar la millor música de tot el món.

Muntdial: El dial superior de la ràdio, especialitzat en retransmetre partits de fútbol.

PSCessió: Acció de separar-se d’una agrupació, per constituir-se en un corrent més favorable a la majoria sobiranista d’un poble. Fer-ho en una proporció tan alta que els que quedin del nucli antic siguin ja només una banda. De la A fins a la X, Y grega, Izeta.
                                              – – – – – –

Àfrica.El continent salvatge. La fascinació per la vida en estat primitiu. Tant per conèixer-lo, com per viatjar-hi. El paisatge imaginat al cor de les tenebres, on hi ha el nucli de l’horror, de la deshumanització, en la novel·la de J.Conrad.

S’ha escrit, filmat i cantat  força sobre aquest continent  que representa el passat, l’origen de la humanitat, i a la vegada, segons algunes veus, també significarà el futur de l’ésser humà. 

D’entre la producció, proposem:

 

                                                 – – – – – – – –

No cal afegir res a les frases. Cap comentari. Són sentències de validesa universal, saviesa comprimida en unes poques paraules ben escrites, amb l’afegit de la bellesa de l’exposició o bé de l’autoritat moral de qui les ha dites. Són cites. Les compilem per fer-ne una llar. Casa de cites.
Són tesis. Amb una idea comprimida en poques paraules, amb la força de la brevetat. Per omplir-ne un bon sac. Saca de tesis.
Bé, moderem les expectatives : Cases de citetes. Casettes de cintenetes.
O bé , saques de tesines, millor  saquetes de tesinetes.
En tot cas, cintes i tesis , tesis i cintes, -perdó pel joc de paraules , a vegades me’ls faig a sobre- netes de pols i palla, que van a l’essència.
Som-hi.
 

Nota:
(La mala notícia, la majoria de sentències i la seva autoria,  no les he pogut comprovar personalment. La bona notícia, o bé me les han fet arribar  gent de confiança, o les he llegit publicades.)

 

“Pots arribar a tot arreu, sempre que estiguis disposat a caminar prou.“  Lewis Carroll

“Pots cometre molts errors, però mentre siguis generós, honest i valent no faràs cap mal al món, ni tan sols trasbalsar-lo” . Winston Churchill

“El que fou necessari i bastava, és que / uns homes sentissin  /  com no hi ha fast més dolç que ésser i  /  gustar-se un mateix :   /  simplement, subtilment, sabessin com / no hi ha inútil  /   cap esperit, si creix lliure en la seva /  virtut.”
Elegies de Bierville, Glòria de Salamina Vermella. Carles Riba

“La felicitat  consisteix a tenir alguna cosa a fer, alguna cosa a esperar , alguna persona a qui estimar.”  (No he trobat la referència de l’autor)

“La cultura és un adornament en la prosperitat i un refugi en l’adversitat.”
Diògenes Laerci

“La llibertat no és simplement un privilegi que s’atorga: és un hàbit que s’ha d’adquirir.”  David Lloyd George

Philip K. Dick

No hi ha cap absurditat tan òbvia que no pugui ser fermament plantada en el cap d’un home si simplement es comença a imposar-se-la abans dels cinc anys d’edat, repetint-se-la constantment amb una aparença de gran solemnitat. Artur Schopenhauer

Ubi dubium ibi libertas (“On hi ha dubte hi ha llibertat”)
Proverbi Llatí
 

Thomas Henry Huxel

Qui viu amb més tranquil·litat no és qui té més, sinó qui administra bé el molt o el poc que té. Angel Ganivet
  

Voltaire
 

John Stuard Mill
 

Umberto Eco
 

John Morley

Si allò que vas a dir no millora la bellesa del silenci, no ho diguis.
Proverbi àrab.

Aristòtil
 

Michel de Montaigne

George Santayana
 

Voltaire

Buda

 

Quan desitges aferrissadament una cosa, tot l’Univers conspira per ajudar-te a assolir-la.
Paulo Coelho.

Martin Seligman

Victor Frankl