(…)Continuem
8. Història Uns fets objectius
El que val és la voluntat present, lliure i pacífica d’una societat. Tampoc no cal fundar l’aspiració d’uns ciutadans en la història, centenars d’anys enrere.
Però si que cal conèixer els origens, per entendre el present.
Per exemple :
Del llibre Història de Catalunya (modèstia a part), Toni Soler, 1998
“La província Tarraconense -convertida en província eclesiàstica que encara perdura amb el mateix nom- va ser conquerida a finals dels segle V pel rei Euric, al capdavant d’uns 200.000 visigots, que es van instal·lar i es van fusionar amb la població autòctona. Euric tenia la seva capital a Tolosa, al sud de França, i sembla que la seva idea inicial no era fer un regne ibèric, sinó transpirinenc. Va ser el primer que va tenir aquesta idea, però no pas l’últim : com veurem més endavant, Catalunya sempre ha anat dubtant entre mirar cap al nord o cap al sud. Segles després, els comtes catalans també intentarien fer un únic regne català i occità, però els francs sempre ens ho van impedir.”
“Anys després els visigots estendrien la seva influència a tot Hispània i traslladarien el cap i casal a Toledo (554). L’an 673, el general Paulus es va aixecar en armes per formar un regne pirinenc escindit de la monarquia de Toledo. Aquest és el primer conflicte important entre centre i perifèria en la història d’Espanya. La revolta de Paulus va fracassar, però en aquells moments el regne visigot ja estava en hores baixes. Poc després arribarien els sarraïns, que ja eren els amos del nord d’Àfrica.”
“Els francs , amb Carles Martell al capdavant van aturar els àrabs a la batalla de Poitiers (732). Amb un exèrcit poderós i un estat sòlid (el que després s’anomenarà França) no van tarda en apoderar-se d’una part dels territoris catalans. El Rosselló, Cerdanya, l’Urgell, l’Osona…Barcelona (801). Aquestos comtats, sobretot amb Ramon II ja es van autogovernar (872). Anys més tard el comte Borrell II ja no va signar el document anual de vassallatge al rei franc. A partir d’aquell moment, de fet, els comtats catalans ja no depenien sinó d’ells mateixos.”
“Ramon Berenguer III expandí el territori ( entre 1080-1100) Ja rebia els impostos dels sarraïns de Tortosa i Lleida i incorporà Besalú, Cerdanya i la Provença. Va actuar com un autèntic rei, va obtenir la seu eclesiàstica per Tarragona, i va firmar tractats internacionals. Va desembarcar a Mallorca. En alguns documents de l’època ja apareixia el nom de Catalònia per designar les terres del comte de Barcelona. El català ja es parlava als carrers i als masos, i es coneix un fragment de la traducció al català adel Forum Iudicum, el vell codi penal visigòtic, al seu torn derivat del codi romà. ”
“El seu successor Ramon Berenguer IV es va casar amb Peronella, filla del monarca-monjo Ramir d’Aragó, i inicià i consolidà la Corona Catalano-Aragonesa (1137).”
Fem una el·lipsi i ens saltem Pere I, Jaume I, Pere III, que incrementaren i consolidaren els territoris amb jurisprudència catalana fins Grècia, passant per Nàpols. També els almogàvers ,que terroritzaren el mar i la costa mediterrània. L’imperi català en l’esplendor. Ens estalviem la fi del casal de Barcelona, amb la mort sense descendència de Martí I (1395-1410) , bé, el seu fill mort Martí el Jove.
Centrem-nos en la tradició catalana del pacte -de la noblesa catalana, no ens enganyem, que els pagesos i els artesans amb prou feines sobrevivien-. “Hi ha una mena de monarquia parlamentària en una època de reis dictadors, però les constitucions i els privilegis que invocaven les Corts eren l’eina per al manteniment de situacions socials injustes. A la guerra civil catalana (1462-1472) la Generalitat es va enfrontar a un rei poc respectuós amb les constitucions del país, però els pagesos i les classes baixes van fer costat al monarca, castellà, que apareixia com a únic aliat davant els abusos de les classes altes.”
Alfons el Benigne veia aquesta tradició pactista: ‘El nostre poble és franc i no subjugat com és lo de Castella, car ells tenen a nos com a senyor, e nos a ells com a bons vassalls i companyons.”
El rei Martí l’Humà ho va dir amb gran vehemència a les corts de Perpinyà (1403) : “Qual poble és en lo món que sia així de franc de franqueses e libertats e que sia així liberal com vosaltres?” Martí era un rei català i acceptava aquesta realitat, que provenia d’una herència secular. Després d’ell, es va entronitzar la dinastia castellana dels Trastàmara (Compromís de Casp, 1412), que havia begut d’una altra tradició : ‘Ley es lo que manda el rey’.
“El 1413, les Corts Catalanes van fer aprovar una norma bàsica que establia que ‘privilegi atorgat contra llei pactada no val’. Era una frase que no s’escoltaria a Anglaterra fins al segle XVII i a França fins al XVIII, com destaca Jaume Vicens Vives.”
“Ferran el Catòlic, com després l’emperador Carles, el seu fill Felip II i tots els següents, van manar a Catalunya com a comtes de Barcelona, previ jurament de les constitucions del país, igual que abans ho havien fet Jaume I o Ramon Berenguer IV. Catalunya va conservar institucions, moneda i duanes pròpies. Tenia finances pròpies, pagava al rei el que li convenia, i no reclutava soldats si no era per defensar el seu propi territori. Si Catalunya era un estat abans de Ferran el Catòlic, ho va continuar sent després.”
1640, Corpus de Sang. Mort de Pau Clarís, 1641 ; pèrdua de Rosselló i la Cerdanya 1652 ; 1701 Felip V vé a Barcelona per jurar les Constitucions i convocar les Corts !!!. ; 1705 El Principat s’incorporà a la guerra de Successió amb el compromís de rebre ajut militar d’Anglaterra !!! ; El 1713 les negociacions d’Utrecht el cinisme dels anglesos i ‘el cas dels catalans’. El 1714 el setge de Barcelona. En fi. Deixem-ho aquí.
Saltem-nos el segle XVIII, i el XIX i tots els intents regeneracionistes, i els fracassos subsegüents.
I passem de puntetes pel s.XX : el 1914 i la Mancomunitat de Catalunya de Prat de la Riba ; i el1923 amb la dictadura de Primo de Rivera ; la prohibició “de utilizar el catalán en las apotecas y en las escuelas”; i el 1931Companys i Macià ; i el 1936 amb el cop d’estat del general Franco -això sí que va ser trencar amb la legalitat vigent!- ; la Constitució espanyola “votada también por los catalanes” ; i el cop d’estat de 1981 i “l’actuació democràtica i exemplar del rei Joan Carles” ; i l’última oportunitat per l’entesa catalano-espanyola, quan la conjunció astral va permetre un president socialista a Espanya, Zapatero, i un president socialista a Catalunya, Maragall, i l’intent d’encaix amb l’Estatut de 2005, el ribot de Guerra i la sentència política del Tribunal Constitucional.
La deslleialtat : el dèficit fiscal que no minva, i la falta d’infraestructures al nostre país , mentre ens raspatllen amb la lloança sobre la “tradicional laboriosidad de los catalanes.” L’AVE Madrid-Sevilla 1992, Fresno, 2004. La recollida de firmes de Rajoy contra l’Estatut, 2006. El Plan Hidrológico Nacional 2009. Les Balances Fiscals ‘alternatives’ 2013/14. La persistència d’una única línia ferroviària entre trams indispensables pel Corredor Mediterrani, València-Tarragona, mentre presenten a la UE deliris Trans-Pirenaics que els són tombats per Brussel·les per la total falta de criteri econòmic .
Deixem-ho.
L’aigua i l’oli. Insolubles.
9.Present Actualitat .
Per entendre l’actualitat, anem uns anys enrere. En concret cap el 2011. L’època de les vaques magres havia començat el 2008, i ja es lamentava algunes de les males pràctiques espanyoles -i d’altres països europeus-. Hi ha un article de Josep Piqué, ministre d’exteriors amb Aznar, conseller de indústria amb Pujol, que escriu a LaVanguardia, el 12.11.2011 : ” [ …] vejam que ha succeït amb els nostres veïns amb els quals compartim moneda comuna. Tres d’ells ja han estat intervinguts -Grècia,Irlanda,Portugal- i un altre -Itàlia- està passant per una situació que a molts els sembla insostenible. ” [… les lliçons que se n’extreuen són… ] : “Cal ser transparents i dir la veritat, la resposta política ha de ser seriosa […] Cal ser molt acurat amb els mecanismes que es trïin per sanejar un sistema financer contaminat per crisis immobiliàries. Estic segur que a tots els espanyols aquest tema ens sona d’alguna cosa. […] Cal generar creixement econòmic, si no, no es pot generar confiança a l’hora de tornar el deute esmentat. Nosaltres a Espanya, no tenim un deute especialment preocupant en volum. El nostre problema, avui, és una perspectiva de creixement escàs. […] Les reformes estructurals profundíssimes que el Govern espanyol ha d’emprendre són més necessàries que mai. I l’èmfasi només en les retallades és letal. Cal oferir expectatives de futur i que siguin equitatives. Cal fer política. […] I permeteu-me un comentari addicional. En aquest escenari, és on Catalunya s’inscriu. En més Europa i no en menys. En més federalisme fiscal i no en menys. En més renúncia a sobirania i no en més reivindicació d’aquesta sobirania. Si Espanya perd amb menys Europa, Catalunya perd amb menys Espanya i amb menys Europa.”
El que vull destacar de l’article (és evident que discrepo del seu veredicte final, tot i coincideixo amb el diagnòstic del problema) és un parell de comentaris. El primer, que al 2011, Piqué lloa que Espanya no té un deute preocupant. En aquell moment devia estar sobre el 70%. Ara està al 100%, ara si és molt preocupant. I resulta que era l’as a la màniga de l’estat espanyol, ja que en altres apartats, bombolla immobiliària, baixa productivitat, poca transparència comptes públics, participava de les males pràctiques denunciades de Grècia, Irlanda, Portugal i Itàlia. Per tant, Espanya està en una situació molt, molt preocupant !!
El segon aspecte a comentar fa referència a la confusió entre la reclamació catalana de més sobirania, amb menys Europa. Aquí s’equivoca, o vol equivocar-se. La tradició catalana històricament ha estat de més Europa, i ja n’hem donat moltes proves en aquestes 20raonsdedesamor… Més europa, volem a Catalunya, per participar-hi com un actor més, amb els mateixos deures i drets que els altres estats. Catalunya perdria amb menys Europa, és clar, però recordem que Catalunya aporta 1.000M d’euros a Brussel·les. Però el que no és cert que Catalunya perdria amb menys Espanya. I no ho dic jo, sinó els números i la realitat.
Avui en dia, què està passant i com s’està gestionant? Què està passant aquest 2014?
Qualsevol observador mínimament neutral constataria que l’animadversió, el desencís, la intolerància, la desconfiança, la deslleialtat, continuen. Com en tot conflicte la raó no la té una part al 100% i l’altra al 0%. Entesos. Però com en tot conflicte militar, la culpa no és repartida al 50% entre les dues parts. Sempre hi ha una part agressora i una part agredida, encara que després les dues parts siguin culpables. Entesos. Deixem la cerca de remordiment, d’expiació, de culpabilitat. Però afrontem la realitat. Catalunya i Espanya tenen un sentit històric de procedència divergent, i malgrat els esforços -alguns regeneracionistes pacífics, i d’altres de beligerància militar- no han aconseguit viure harmònicament en la Península Ibèrica. (Portugal tampoc no s’ha sentit en harmonia amb Castella/Espanya, i també es va independitzar).
Per tant, conscients del fracàs, i avisats de la probable pèrdua de prosperitat i dignitat en cas que el futur continuï com el present, decidim de provar un camí, una via diferent per tal de gestionar el nostre país. Sols, però no aïllats. Sobirans però solidaris amb la Unió Europea. Val la pena provar-ho, es digne d’intentar-ho, serà magnífic aconseguir-ho.
10.Llei, Dret, Costums Codi Civil
Els codis, els usos, les costums, les tradicions. Quan han estat incorporades, assimilades, assumides i refrendades per llei o per repetició, esdevenen també marca indeleble que justifica una nació. Al mateix nivell que la llengua, la història, l’economia, i la voluntat d’ésser.
11. Model econòmic. Indústria. Petita i Mitjana empresa. Exportació
És el nostre, el que hem heretat, el que ens ha anat força bé, i el que dominem. Per tant, d’altres models econòmics, com ara el que predomina a la capital d’Espanya, ni són els nostres, ni ens van al nostre favor, ni els dominem. Si poguessin conviure els dos, potser es podria tirar endavant amb la “conllevancia”. Però la praxis demostra que quan va bé un l’altre no tant, i perquè vagi bé l’altre, els recursos del primer s’han de drenar.
Aquest octubre de 2014 hem conegut una actuació del govern espanyol “peculiar”. El consell de ministres ha decidit indemnitzar l’empresa Escal UGS, (participada en un 66,7 % per ACS), amb el 100% de l’import invertit en el projecte Castor, de prospeccions petrolieres i gasístiques, que va haver de paralitzar-se per ordre de l’estat, el 26 de setembre de 2013, arran dels sismes que van afectar la costa castellonenca i catalana. El total? 1.350M d’euros que ara les famílies espanyoles hauran de pagar a base d’un recàrrec en el seu rebut del gas. Tot legal? Sí, el govern espanyol va acceptar la claúsula en què la companyia extractora s’assegurava un possible fracàs del projecte.Tot just? No, en el sistema capitalista , l’inversor arrisca per treure’n un benefici, però assumeix el risc en la seva totalitat.
Fa pena quan un govern, un tribunal esgrimeix la llei per damunt de tot, quan no sempre la llei és justa ni ètica.
La llàstima és que malgrat la hipèrbole de la corrupció espanyola, al nostre país també hem conegut i patit la desgracia dels corruptes, dels incompetents i dels corruptes incompetents.
Esperem que en un futur estat català, no hi hagi mai una notícia com la que ha sortit als diaris aquests dies:
“Sis mesos després de la intervenció de Bankia, que requerirà 25.000 milions d’injecció de diners públics i provocarà el rescat bancari espanyol, Miguel Blesa, president de l’entitat des del 1996(CajaMadrid) fins al gener del 2010, compareix per explicar la seva gestió. Arrogant, defensa la seva executòria i es queda a les portes d’exigir felicitacions a ses senyories. I ho aconsegueix! El portaveu del PP Fernando López-Amor comença la seva intervenció amb retrets a la resta dels diputats de la comissió per les seves declaracions:”Aquí hi ha hagut de tota manera acusacions de tot tipus, i vull aprofitar per felicitar des d’aquí tots els professionals de Caja Madrid, no cal recordar el magnífic expedient que té el senyor Blesa. […] Fem un balanç més general del que ha passat a CajaMadrid-Bankia. Es tracta de la usurpació política d’una estitat d’estalvi propietat dels madrilenys -era de fundació pública-, per posar-la al servei d’un grup d’amics del poder. […] El 1996, quan Blesa accedix a la presidència executiva gràcies al cop de dit del president José María Aznar, no té cap experiència bancària. Aquell any, CajaMadrid tenia la millor qualificació de les caixes espanyoles. Una dècada després estava enfonsada, negada pel fang dels impagats i les operacions dubtoses. […] I va aparéixer Rodrigo Rato, el candidat sense aparell, l’home a qui el PP atribuïa el miracle econòmic de finals dels noranta. El projecte es va tornar a redefinir, aquesta vegada per crear la gran caixa del PP, el quilòmetre zero de les finances espanyoles. Caja Madrid va recollir els detritus financers del maó espanyol de l’òrbita popular. La resta va seguir igual, targetes incloses. El resultat és tristament conegut.” Manel Pérez. Felicitaciones, Sr. Blesa. La Vanguardia 12.12.2014
Al mateix dia, a LaVanguardia, la notícia “Els exdirectius de CajaMadrid afronten penes de 4 a 8 anys. Les quantitats defraudades a través de les targetes opaques , per despeses de directius són : Exvicepresidentsde Caja Madrid: Moral Santín, 457.288 euros, Rodríguez-Ponga, 255.400 ; expresidents de Bankia/CajaMadrid: Rato, 99.054 , Blesa,436.688. Sense comptar les despeses d’exdirectius i exconsellers (Díaz Ferran). Un espectacle lamentable, indecent que s’afegeix a les quantitats de diners públics afegits a CCM, a la plataforma CASTOR, a les ajudes financeres de l’estat a companyies de bandera espanyola com ara Telèfonica (denunciades a octubre de 2014 per la comissió europea com a il·legals, els escàndols del PP a València i a les Illes Balears, etc.)
Però la llàstima és que també ens esquitxa el fang de la corrupció amb alguns assumptes a Catalunya: Ajuts a la formació que es desvien a partits polítics, el cas del Palau de la Música , tràfic d’influències , incompliment de regularització fiscal de l’expresident del país.
Trist consol que les quantitats no siguin tan exorbitants. Si a un cas, el consol pot ser la gestió judicial dels afers.
Constatat això, la pressió social en aquest nou estat que es construeix, ha de significar una millora, una netedat i transparència en tot el que faci referència a la gestió dels diners públics, els dels ciutadans que els representants han de utilitzar per al bé comú, per a la redistribució de la prosperitat dels representats.
12. Model social Cohesió.Inclusió
Serà la geografia? Serà la història? Probablement seran les dues. El fet és que el model social català porta gravat en marbre , indeleble la virtut de la cohesió. Potser de la necessitat n’hem fet virtut, potser sí. Però a fe de Déu que l’hem feta bé.
Exemples : Des de la majoria de catalans de segona generació -i alguns de primera- que s’han tornat sobiranistes, fins al respecte als noms estrangers -difícilment traduirem un Johan, o un Bernd, o un Nikolai per anomenar-los Joan, Bernat o Nicolau- , passant per la simbiosi de música, literatura i cinema que s’han fusionat per formar la cultura catalana. I sense oblidar la immersió lingüística, acceptada pel 99’99% dels catalans d’origen forani.
Una carta a LaVanguardia, 4.10.2014
“Patriotismo es el sentimieno que tiene un ser humano por la tierra natal o adoptiva a la que se siente ligado por unos determinados valores, cultura, historia y afectos. Mis abuelos eran cántabro, aragonesa, catalán y alemana. En casa de mis padres se hablaba en castellano. Me eduqué en el Liceo Francés de Barcelona, lo que implica conocer a fondo no sólo una lengua, sino una cultura, diferentes de la tuya. Así llegué a la adolescencia y más tarde a la madurez. Mirando hacia atrás me doy cuenta de que nunca tuve ningún sentimiento hacia la bandera española. Siempre me fue indiferente, y siempre me sorprendió ese patriotismo de algunos pueblos hacia su tierra, como el que expresan los estadounidenses y los franceses por poner dos ejemplos.
Als 27 anys (ara en tinc 47) vaig venir a viure a Torredembarra. Vaig tenir dos fills que van anar a l’escola i ara a l’institut públics. El millor professor que han tingut a secundària i a batxillerat només s’expressa en castellà, tot i que fa assignatures de ciències i que el llibre és en català. Això mai ha suposat un problema. Els meus fills són bilingües, igual que la majoria d’adolescents d’aquest país.
Quan el PP va arribar al Govern, i amb la impugnació de l’Estatut, va haver-hi un punt d’inflexió. El PP va posar en marxa una maquinària de creació d’independentistes que treballava a marxes forçades. Al punt que estem ara no ens hi ha portat el president Mas, ni l’ANC, ni ERC. Ens hi han portat el senyor Rajoy i el seu Govern. Ara, al balcó de casa oneja la nostra estimada estelada. I mirant-la, m’adono que ara sé què és ser patriota. És un sentiment meravellós. I no hi haurà llei ni Govern que li pugui donar la volta.” Eva R.
Revisant l’hemeroteca es podren trobar declaracions reveladores. I paradoxals. Juan-José López Burniol, notari català i tertulià i col·laborador en mitjans de comunicació, escriu el 2011, al diari LaVanguardia el 12 de novembre : “[…] Javier Gomà, jove filòsof espanyol tracta en les seves obres -Ejemplaridad pública, Ingenuidad aprendida-, ofereix reflexions ben suggeridores sobre la qüestió sobre les actituds de les societats occidentals, vinculades a l’economia i la política. […] això ens ha dut , en l’etapa de ‘capitalisme tardà’ que vivim -Alejandro Llano hi posa l’etiqueta de ‘totalitarisme permissiu’- a que donar a cada ciutadà una àmplia quota de gratificacions sensibles, a condició que no interfereixi, amb les seves ocurrències arbitràries, en els processos públics, que gestionen els experts designats i avalats pels grups de pressió dominants.”
Paradoxals perquè, aquesta reflexió, que comparteixo, està feta per lamentar que a Espanya, i a d’altres societats occidentals el ciutadà mig no s’impliqui més en política i senzillament delegui la seva responsabilitat de la ‘res pública’ en els representants elegits. Ho escriu el 2011. I en canvi, aquest 2014, quan la ciutadania catalana dóna mostres d’una participació activíssima en la cosa pública -votacions populars, ANC, associacionisme, pluralitat en el Parlament- el mateix autor i d’altres intel·lectuals afins, semblen oblidar aquestes consideracions, i la pertinença identitària a l’espanyolisme, els pesa més, i els fa escorar cap a la prohibició, cap a la por, cap al manteniment de l’statu quo.
López-Burniol continua : “[…]És il·lusori l’intent d’establir la justícia en una societat en què la majoria de ciutadans no siguin justos per ells mateixos. La llei hi és per corregir les excepcions, però no pot -per si sola- imposar la justícia. Cal defensar la idea que les democràcies contemporànies no podran subsistir sense un canvi d’actitud dels seus ciutadans, que assumeixin la necessitat d’una exigència ètica que transcendeixi els seus interessos personals.”
Completament d’acord Sr. López-Burniol : Aquesta voluntat és la que està expressant la ciutadania de Catalunya – i la d’Escòcia- !!! Implicar els ciutadans lliures a votar per decidir el seu futur ; implicar la classe mitja perquè els seus afanys no siguin només conduïts pels polítics, sinó gestionats conjuntament per representants i representats !!!!! D’això es tracta la democràcia en el s.XXI !!!!
(Continuarà…)
.