Memorandum

Jaume Vall

20 raons de desamor i una declaració esperançada (primera part)

Cadascú tindrà les raons que vulgui, o que pugui,  per estar en favor de  la sobirania de Catalunya i la plena llibertat nacional.

Poques, moltes, una única, qualitativament denses, incoherentment clares, privadament confessables, llargament resilients, sobtadament recents, etcètera. Benvingudes totes. Ens ajudaran a fer  un nou, millor, lliure país.

Jo he volgut parafrasejar el títol vint poemes d’amor i una cançó desesperada del poeta i diplomàtic xilè Neruda. I així explicar les meves.

 

Som-hi:

 

1a.  Llibertat.                                                                                                                                                     Innegociable.

Al segle XXI, a Occident, a Europa, dins la UE, en la nostra societat moderna, civilitzada i pròspera (sí pròspera malgrat els darrers anys)  en la qual vivim, la llibertat ha de ser al capdamunt de l’escala de valors.  També la justícia, la seguretat, la equitat, el benestar. També. Però per damunt de tot, la llibertat.

Ho diu Carles Riba  a la seva Elegia de Bierville, Glòria de Salamina vermella :  “El que fou necessari i bastava, és que  / uns homes sentissin  / com no hi ha fast més dolç que ésser i / gustar-se un mateix: / simplement, subtilment, sabessin com / no hi ha inútil / cap esperit, si creix lliure en la seva / virtut.”   ;   i també ho diu  la llegenda pintada en gòtic a les parets del mur, al pati interior del  Basel Rathaus           ( Ajuntament de Basilea) :   “Freiheit is hoher als gold und silber.” (La llibertat és en un lloc més elevat que l’or i la plata)

El nostre passat, el nostre present, ens ratifiquen en la idea  de que una quantitat considerable de ciutadans catalans no són lliures plenament, no poden viure en llibertat en molts àmbits del dia a dia, si romanen políticament, administrativament dependents de l’estat espanyol.

Henry David Thoreau (1817-1862) va ser un escriptor, filòsof que va viure a Massachussetts que és conegut, entre altres actuacions, per ser dels primers que va escriure  que anar a la presor per una causa justa era un honor. I ho va practicar. Es va negar a pagar per mantenir un capellà als sermons del qual no anava. Va passar unes hores empresonat. Poc després va escriure :”Sapigueu que jo, Henry Thoreau, no vull que se’m consideri membre de cap societat a la qual no m’hagi unit.” Va ser el pioner del concepte i la realització de la “desobediència civil”. Fou inspiració intel·lectual  de Tolstoi, Gandhi i Martin Luther King.  I la seva coherència ressona en l’acte de la senyora Rosa Parks, la qual, el 1955 va refusar de cedir el seu seient a un home blanc, quan viatjava en un autobús en una ciutat del sud d’EUA.

Amb el seu paper Rosa Parks va fer que molts altres estatunidencs fossin conscients de la lluita pels drets civils.  La comunitat negra va iniciar un boicot que va durar més d’un any  contra aquella empresa d’autobus , fins que finalment la llei Jim Crow que ordenava on havien de seure els negres va ser abolida.  Martin Luther King va escriure al seu llibre  Stride toward freedom:

“L’arrest de la senyora Parks va ser el factor desencadenant més que la raó de la protesta. La raó es troba profundament implícita en el recompte d’injustícies similars. De fet, ningú pot entendre l’acció de la senyora Parks si no és adonant-se que hi ha un moment en què s’ha de dir prou, en el qual la personalitat humana crida ‘Ja no puc més’.”

Tal com escriu Jordi Serrano, director de Memòria del Futur, al seu article Desobediència civil, a l’ARA, 13.09.2014 : “¿La llibertat es pot exercir? ¿O només és una paraula per embellir els discursos?                     El Tribunal Constitucional va cometre una sentència el 28 de juny de l’any 2010 a conseqüència de la qual va perdre la seva legitimitat […] Després de la manifestació de 10 de juliol de 2010 , el govern central no només no va fer res per dotar de legitimitat el TC, sinó que a més va nomenar un president, Francisco Pérez de los Cobos, del PP.

Els que creiem que Catalunya és una nació pensem, per tant, que la sobirania rau en el poble català. I si volem ‘no deixar el món pitjor de com el vam trobar’, com deia Thoreau, el millor serà desobeir. No ens deixen cap més remei, cap més camí, cap més sortida. Sense homes, dones i sobretot sense les idees de Thoreau encara tots seríem esclaus o remences.”

Així doncs, per la innegociable llibertat de decidir què ser, què fer, com fer-ho.

 

2. Democràcia.                                                                                                                                           Exemple escocès.

A l’Europa del s.XXI, la democràcia, la voluntat pacífica, justa, majoritària de la ciutadania ha de prevaldre sobre qualsevol reglament, sobre qualsevol altre consideració política. El moviment de fronteres, tot i provocar incerteses, ha de ser acceptat si així ho desitja una majoria d’un estat que ho reclama de forma pacífica i organitzada. Les molèsties , la dificultat en la gestió, danys col·laterals que en derivin, han de ser un mal menor en relació al respecte pel que decideix una ciutadania responsable.

També la decisió sobre el divorci, l’avortament, la pertenència a una organització supranacional, i d’altres consultes realitzades, no han estat innòcues, també han suposat un trasbals econòmic, administratiu, social, i també han pogut dividir la societat. Tot i això no es posa en dubte que el fet d’escoltar la veu dels ciutadans informats sobre els pros i els contres d’un assumpte és una actuació prioritària d’un govern.

Més. El professor universitari Xavier Sala i Martin, en la conferència de Davos d’aquest any, es va encarar a Durão Barroso , en aquell moment representant de la UE, per recriminar-li la seva defensa de l’statu quo actual, com si aquest fos la situació perfecta, com si vingués d’un mandat diví.  Ha estat el contrari, li recordà.  Els estats actuals provenen de guerres i descendències històriques. Per tant, han estat constituïts per mitjà de la sang, o del semen.  En qualsevol dels dos casos no hi ha hagut la voluntat del poble per entremig, sinó la violència o l’atzar genètic.  Ha de ser així en el  s.XXI?  No resulta arcaic aquest fundament a l’hora d’establir un model d’organització social? Si a uns extraterrestres se’ls expliqués que als països civilitzats es fa servir la democràcia i els vots per a qualsevol consulta, incloent canvis de govern, excepte per canviar les fronteres dels estats, en què s’utilitza la guerra, no seria una explicació incoherentment  sagnant ?

Més.  En els darrers anys, la democràcia , el parlamentarisme, la negociació s’han  fet  servir per decidir la independència d’Estonia, Letonia, Lituania, i no va suposar cap conflicte bèlic.   També la secessió d’Eslovàquia respecte de la república Txeca, el divorci de vellut, s’anomenà.

En canvi, per decidir la constitució de Kosova,  de Bosnia-Herzegovina, d’Ucraïna (amb tot el conflicte a l’est,  i a Crimea),   – i ja no dir fora d’Europa, amb el Sudan, Líban,Iraq –  s’ha utilitzat la força de les armes, amb resultat de morts i devastació.

Què ens convé més?  Què és èticament i socialment més convenient?  Està molt clar, no ?  Què pot significar una secessió democràticament votada, en termes d’exemplaritat pacífica davant de la comunitat internacional?

Hi ha una editorial amb data 18.9.2014,  Vicent Partal que ho explica perfectament, d’una manera clara, visionària,  amb contundència :  “[…]Si avui Escòcia ho aconsegueix, si aconsegueix la independència, no serà el primer país del món que s’estableix en pau i des del diàleg i el respecte a la democràcia. N’hi ha hagut fins ara precedents, però molt pocs, i tots ells tenen explicacions concretes. El referèndum escocès en canvi pot inaugurar un nou món, marcar un model on les fronteres formen també part de la democràcia i on tenir un estat no és una batalla contra l’altre, sinó només una afirmació d’un mateix.

I ho pot fer perquè en aquest segon decenni del segle XXI hi ha unes condicions úniques. Hi ha grans unitats d’estats que desfan el sentit del vell estat nació, hi ha noves xarxes descentralitzades que l’acaben fent, l’estat nació, ben poc útil, gairebé un ròssec. Hi ha una consolidació dels drets democràtics, que fa difícil d’acceptar que hi haja límits a la sobirania popular. Hi ha la informació circul·lant a tota velocitat i creant unes consciències difícils de comparar amb res en el passat.

Però per sobre de tot hi ha, finalment, uns pobles, velles nacions que han defensat durant segles la identitat pròpia i que ara han decidit que era l’hora d’aconseguir allò que la història els havia negat. Que decidim que ara és l’hora de ser, simplement, un país normal.

Per això avui, des d’aquest racó de la Mediterrània, tanta i tanta gent saludem el poble escocès i li desitgem tota la sort del món. ‘Saorsa don Alba!’, amics d’Escòcia. Que la vostra terra siga lliure!”

 

 

Tornem a la nostra situació :   ” A més, tant Moratinos (PSOE) com García-Margallo (PP) han obviat l’opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo que, definitivament, desmuntà el 2010 els arguments de Concepción Escobar Hernández, representant llavors del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol a La Haia. Així doncs, en termes d’obediència, caldria respectar un axioma fonamental: la democràcia es troba per damunt del principi d’integritat territorial.”  Agustí Bordas, 16.09.2014, conseller del Govern Federal de Canadà.

Així doncs, per la democràcia, per la prevalença de la voluntat del poble, de  la llibertat i dels drets humans respecte a la legislació.

 

 

3. Dignitat                                                                                                                                                     Irrenunciable.                                                                                                                                                                    Si una societat es considera autònoma, i té consciència nacional, vol dotar-se d’estructures d’estat, ha de poder escollir no estar subordinada a una altra amb diferent consciencia nacional.  Mereix esdevenir inter-dependent, associar-se en llibertat, en dignitat, amb veu i vot propi en altres  organitzacions supra-nacionals, com ara la ONU, la UE, la OTAN.

Tan senzill com això. Tan difícil com això. Com els cantons suïssos el 1291 en què va iniciar-se la coalició de tres cantons,  per constituir-se en confederació. I la incorporació progressiva fins arribar al nombre de 24 cantons actuals.  Al Ticino parlen italià, a Ginebra i Lausanne en francès, a Berna i a Zurich en alemany. Però a tot arreu he vist la bandera blanca i vermella de la confederació plantada als jardins de les famílies.  Això sí que és unitat en la diversitat, com resa la llegenda de la UE.

Així, voluntàriament, respectant la diversitat.

A Espanya , la diversitat es penalitza.  Hi ha casos que han suposat malestar , desànim i/o amenaces pels artistes, esportistes, professionals que han fet públic el seu sentiment nacional.

Recordem els casos dels esportistes que ha problemes, per fer explícit el seu suport a les seleccions catalanes:  futbolista del FCB  Oleguer Presas , la gimnasta Mélodie Pulgam,  el waterpolista Jordi García (CNMataró) , la nadadora Clàudia Dasca, olímpica Londres2012, els ciclistes Dani Comas i  Anna Ramírez,  els   corredors de muntanya Kilian Jornet i Núria Picas.

Recordem les traves, les pressions i els boicots per part de les federacions espanyoles de hockei sobre patins , a Fresno 2004, de soccervolley 2009, de rugbi a París 2014, de rugbi-touch a Gal·les 2014, El 1940 la dictadura franquista va obligar a la Federació Internacional de Rugbi a expulsar la Federació Catalana,  una de les fundacionals i més antiga que l’espanyola.  Ara, 75 anys més tard, la Federació Espanyola de RugbiTouch obliga a expulsar  de la FIT  la Federació Catalana, també fundacional i més antiga en aquesta varietat del rugbi.  Han passat setanta-cinc anys, hi ha hagut transició a la democràcia, però els tics centralistes, excloents es mantenen a l’estat espanyol.

Tinguem present les clàusules que han de signar els pilots catalans de motociclisme per fer onejar només la bandera espanyola. Tot plegat resulta força indignant, humiliant.

Així doncs, la dignitat ha de prevaldre en les relacions humanes i socials.

 

4. Prosperitat nacional i ciutadana                                                                                                                     La raó de ser d’un estat

Ha d’estar garantida un mínim de benestar econòmic, de prosperitat, tenint en compte els impostos que paguem. Sigui Renda Mínima, sigui una xarxa social de protecció. Cal un govern seriós i eficient. Empreses solvents i productives. Ciutadans responsables i qualificats.

Anem sobrats?  No ho sé. En tot cas en tenim malgrat totes les dificultats. Tenim ciutadans, un bon percentatge, que simultàniament a part de preocupar-se del seu dia a dia quotidià, dels seus afanys laborals, empresarials, professionals, familiars, també s’involucren en el teixit social, en l’entorn. Quantes entrevistes a la Contra de LaVanguardia no hem llegit sobre metges que part del seu temps de vacances el destinen a viatjar a un país subdesenvolupat per operar o curar gratuïtament els desafavorits?                                                                                                                                                Quantes ONG’s, Associacions no hi ha a Catalunya que directament o indirecta ajuden i integren qualsevol persona que s’apunti o que ho necessiti?

Són dos exemples, per no mencionar la meravellosa capacitat de convocatòria i d’organització demostrada per Omnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana. I amb les associacions que donen suport al treball per anar bastint una millor societat: El País que Volem, Justícia i Pau, Sobirania i Justícia, Plataforma per la Llengua, Fundació Progrés de la Cultura Catalana, Universitat Catalana d’Estiu, Fundació Carta de la Pau, etcètera.

Tenim bona gent, i no hem de patir -excessivament- pel nostre futur.

 

 

Així doncs,  per aconseguir una prosperitat, un benestar integral per a tota la societat.

 

 

 

 

 

 

5. Declaracions  i actuacions espanyoles. S.XVII fins a s.XIX.                                                                      Vé de lluny, això

Del llibre  El gran llibre per la independència. Francesc Ferrer i Gironès.  Columna, 2005

“Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda.”     Francisco de Quevedo a   Rebelión de Barcelona(1640-1643)

“Els castellans, per la seva banda, senten una aversió insuperable cap als catalans. Es creuen que són els únics bons súbdits del rei d’Espanya i s’imaginen que si sa Majestat està contenta amb els altres serà en perjudici seu, perquè volen ser els únics posseïdors de tots els càrrecs i dignitats dels país que dependen de la monarquia hispànica.”       Comte de Marcin en passar informació a Lluís XIV, 6 d’octubre de 1701.

“Hace acalorado más el ardor de mantenerse en la obediencia del Archiduque con motivo de la defensa de la patria y de la libertad de sus fueros y Constituciones, dando por infalible que volviendo a la obediencia de Nuestro Rey Felipe Quinto serán los catalanes peores que esclavos, y nunca más han de gozar de privilegios.”        Informe secret de 1706 a favor del bàndol borbònic. M.Fernández a ‘Espionatge borbònic en la Barcelona austriacista. Actes del I Congrés d’Història Moderna de Catalunya, 1984.’

“El rey los quiere dejar más esclavos que no están en Castilla, que a más del quinto de los hombres quiere el rey quedar-se con todos los derechos y entradas de ciudades y villas de Cataluña, extinguir la Diputación, las casas consulares y la Audiencia con introducir chancillerías, corregidores y alcaides como la Castilla.”       Carta d’Antonio Gandolfo, brigadier  de les dues Corones i governador de Puigcerdà. Informe de 14 juliol de 1713 al secretari d’estat José de Grimaldo, a Madrid. (Archivo Histórico Nacional)

“En cuanto a España, conviene tener presente como punto de suma importancia, que de ninguna manera se den oídos a propósito de pacto que mire a que los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros (…) no es la conveniencia ni decoro de la paz general salga garante de tan vergonzante condición, ni que por ella quedase la habitual propensión de los catalanes a la rebelión.”  Instruccions de Felip V que va trametre als seus plenipontenciaris a Utrech quan estava negociant amb els anglesos . Archivo Histórico Nacional.

“El rei, el meu nét,  [Felip V] declara que vol reduir els catalans per la força, assetjar Barcelona, castigar els pobles rebels. Rebutja les instàncies que hom ha fet a favor seu, i tot just ha declarat la seva resolució, sense esperar ni tan sols si li puc donar el socors que m’ha demanat, es veurà obligat a mantenir el bloqueig d’aquesta plaça,  (…) hauria estat prudent mostrar que tenia presents les instàncies de la Reina d’Anglaterra i buscar un pretext honorable per retornar suaument els catalans a llur deure. Era millor tenir-los per súbdits respectant-los els privilegis, que tenir-los per enemics i estar exposat als moviments que poden néixer d’un dia a l’altre a les províncies veïnes.”    Carta del rei de França Lluís XIV al marquès de Bonnac datada l’11 de setembre de 1713 (Ministeri d’Afers Exteriors, París, Correspondencia Política, Espanya).

“Dos condiciones innatas tiene la nación catalana, que van cobrando fuerzas según la edad, y están contra S.M. en esta ocasión. Digo que están contra V.M. porque hay imposibilidad para destruirlas por haberse hecho segunda naturaleza ; pero para vencerlas, cuando esté de parte de V.M. la más acertada prudencia. Es la primera que los catalanes mantienen con constancia el afecto que reciben. La segunda el ser idólatras de sus privilegios, con unos como visos de República en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido.”     Carta del militar José de Carrillo, comte de Montemar a Felip V de Castella, després del Tractat d’Utrecht.

“El genio de los naturales por lo general es, como siempre ha sido, amante de la libertad, (…) Son también apasionados a su Patria en tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua materna, y ningún común hasta ahora escribía si no es en catalán, sin practicarse el uso de la lengua española.”     Informe que va passar l’intendent José Patiño des de Catalunya, el 1715, als membres del Real y Supremo Consejo de Castilla, els quals l’hi van demanar per poder elaborar el Decret de Nova Planta . Archivo Histórico Nacional, Madrid.

“La porfiada tenacidad de los catalanes en esta última ciega rebelión suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las armas y castigada con ellas su inobediencia y osada resistencia, sujete sin violencia sus inquietos, belicosos ánimos, rinda su dureza y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y aborrecimientgo conque siempre han mirado la sujección a otra ley que la de sus usáticos, costumbres, constituciones, privilegios y fueros, cuya práctica e inteligencia y la vana presumpción de conservarlos , con la temeridad de sacrificar su vida y honor , por no ver perdida ni disminuida su nociva libertad.”    Reflexions del plenari del Real y Supremo Consejo de Castilla, en el moment d’elaborar el Decret de Nova Planta, 13 juny de 1715. Archivo Histórico Nacional, Madrid.

I finalment, la famosa providència adreçada als representants espanyols que havien de governar Catalunya:

“Ha de observar con cuidado si hacen juntas o salen a los montes vecinos de los lugares.  Ha de hacer guardar puntualmente no se junten gremios, ni consejos sin su asistencia, o la de la persona que diputase.  Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto , sin que se note el cuidado.”     Instruccions secretes redactades des de Madrid per José Rodrigo Vilalpando, i lliurades als corregidors que havien de venir a Catalunya. Archivo Histórico Nacional, Madrid.

 

Així doncs,  per no oblidar qui no ens vol bé.

 

(continuarà…)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per jaumevall | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent