(…)
16. Responsabilitat. Ciutadania Punició. Educació
Arribarem a una societat tipus nòrdica, en el sentit civilitzat del terme. Com Suïssa, com Dinamarca, com Suècia. Hi ha presons, i escàndols, i corrupció. Però la societat es protegeix, captura, aïlla la minoria que comet un delicte. La pressió social és alta per fer les coses en benefici de la comunitat. Potser la paradoxa és que al Nord han posat en pràctica la dita que ve del Sud : “Es necessita tota la tribu per educar un nen”. (Aquest agost va ser significatiu de veure en un bosc del cantó de Basel, dins la ruta d’uns camins forestals, tipus camí de ronda nostres, la senyalització d’unes petites clarianes , on fer foc, amb rotllanes de pedres ja preparades. La gent sur els dies festius, camina , s’atura i rosteix els Bratwurst, els Klopfer, les hamburgueses, o bé petites masses de pizza. Doncs, al costat d’alguna d’aquestes pedres hi havia troncs de fusta apilats, ja tallats a mida per ser utilitzats per cremar, així com algun estri de ferro per manipular la foguera!!!.
L’administrador compta amb la responsabilitat personal de l’administrat, que farà bon ús del que se li ofereix. L’administrat compta amb la responsabilitat personal de l’administrador, que farà bon ús dels impostos que gestiona.
Però abans d’arribar en aquesta pseudo Arcàdia , en aquesta Icària, en aquesta societat ideal en què l’ensenyament a l’escola i la pràctica fora d’ella permetrà viure en un país més net, menys sorollós, més educat, més respectuós, menys demagògic, més pròsper, més equitatiu, abans d’això caldrà vigilar i punir els elements que s’aprofitin del civisme social. No és casualitat que el nombre d’inspectors tributaris també sigui en proporció més elevat en aquests estats centre i nord europeus.
Com diu el professor Jordi Graupera, responsabilitat personal. Què diem quan diem que volem votar? “Dir no a la independència és acceptar que el teu model econòmic, social, territorial o cultural pot ser derrotat si així ho volen els electors espanyols.Dir sí a la independència és acceptar que el teu model pot ser derrotat si els electors catalans no el volen. És la possibilitat de pensar lliurement quin cost estàs disposat a pagar per fer avançar les teves prioritats.Tu manes. Si no vols Espanya, responsabilitza’t de la independència. Sin no vols la independència, responsabilitza’t d’Espanya.”
17. Realitat Som on som.
S’ha de saber reconèixer un fracàs. La transició espanyola ha estat complexa. D’un costat ha tingut resultats positius. Després d’una dictadura de quaranta anys, que heretava la tradició dictatorial castellano/espanyola, que ratificava l’excepcionalitat dels períodes liberals en la governació estatal, se li ha de reconèixer un èxit per portar una generació a la democràcia, sense massa cost en vides humanes. Des del punt de vista identitari espanyol, aquest fet, i la integració en la UE, ha suposat un enorme salt qualitatiu, qui sap si irreversible cap a la modernitat. De l’altra costat, la mentalitat profunda, la renovació social, la pedagogia humanística ha fallat, i en situacions incòmodes apareixen aviat les pulsions intolerants, primitives, anti-europees, centralitzadores.
1) Impossibilitat projecte comú. Sense aprofundir en culpabilitats o responsabilitats, i enfocant en el fet objectiu: La dependència jeràrquica amb Espanya frena, lamina el projecte d’una Catalunya el més autònoma i pròspera possible. I això serveix tant si pensem en infraestructures físiques, port, aeroport, corredor mediterrani, com en infraestructures virtuals o immaterials, dificultat de premi Nobel per autor en català, menys recursos per empenyer creació literaria,cinematogràfica,teatral,esportiva.
2)Deslleialtat i desconfiança mútua. Quan l’aspirant a president del govern espanyol Mariano Rajoy, líder del partit de la oposició el 2005 va iniciar una recollida de signatures per tot Espanya, contra!, l’Estatut, una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, es van trencar molts ponts , ja bastant malmesos.
La torna va ser que alguns dels articles declarats inconstitucionals de l’Estatut de Catalunya eren plenament vigents en d’altres estatuts, País Valencià, Illes Canàries.
Per si algú encara no ho havia entès, el missatge era clar. Tot el que vingui de Catalunya és sospitós. Si la mateixa cosa ve de la resta d’Espanya, no ho és tant.
Tant és així que el 2014, després de 40 anys de democracia parlamentaria , de 30 anys de pertenença a la ue no hi ha pedagogia sobre la diversitat espanyola, i enlloc del govern, algunes instàncies consideren que ha de ser reclamat Felip VI per provar de encarrilar altre cop l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
3) Persistència del problema. Aquesta realitat d’una integració fracassada té molts notaris que ho han constatat al llarg de les dècades. Vegem-ho:
“L’altre problema candent el constitueix la qüestió catalana. Catalunya és una nació que no disfruta de la llibertat que de dret li pertoca. Els governs d’Espanya han tornat a negar darrerament satisfacció a les aspiracions mínimes contingudes en el projecte d’Estatut i acceptades per tots els partits polítics catalans. Jo estic convençut que Catalunya no obtindrà les seves reivindicacions si no adopta una actitud enèrgica, si tots els catalans no estan disposats a fer tota mena de sacrificis, perquè sense aquests mai cap poble no ha conquerit la seva llibertat.” Discurs de l’advocat laboralista Francesc Layret, el maig de 1919 en presentar-se a les eleccions per a diputat al districte de Sabadell.
“[…] a nosaltres els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa cap por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Foment del Treball Nacional. […] Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península hispànica.” Discurs del sindicalista obrer Salvador Seguí, ‘el noi del Sucre’, pronunciat a l’Ateneu de Madrid, l’octubre de 1919.
“Per sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per redreçar-nos davant de les vergassades de l’Estat espanyol, per avergonyir-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d’homes lliures i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual. […] Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ell !!” Rafael Campalans, conferència Centre Autonomista de Departaments de Comerç i Indústria, 11.02.1923, editada sota el títol El socialisme i el problema de Catalunya.
“Això de l’article 11 de la Constitució espanyola, vist des de Catalunya, és un pass de comèdia de la política madrilenya. […] Resulta ben clar que és impossible la liberalització, l’europeïtzació de l’estat espanyol. Espanya segueix sent una excepció d’intolerància en el món civilitzat.
Que ningú no digui més que la llibertat nacional de Catalunya podria portar una reculada en el règim de la llibertat individual. Ni aquesta llibertat existeix avui de fet dins de l’estat espanyol, ni és concebible que el règim que en el dia de l’alliberament es donés a Catalunya fos més reaccionari que el que ara regeix a Espanya. […] Els catalans duem la llibertat a la sang, i una Catalunya autònoma o lliure es posaria ben aviat, en el seu règim intern, a l’alçada dels pobles que avui marxen al capdavant de la civilització.” Article d’Antoni Rovira i Virgili, publicat a La Campana de Gràcia, 7.04.1923
4) Impossibilitat de negar l’evident. Ceguesa per no voler-ho veure: “Este movimiento asambleario, populista, y profundamente antidemocrático, aunque pida urnas, es el que domina políticamente en Cataluña.” “Cada día hay menos posibilidades de reconducir el conflicto sin medidas de autoridad constitucional y política por parte de las instituciones centrales del Estado.” ABC, 12.9.2014
“Lo cierto, lo real, lo que responde al sentir mayoritario de Cataluña no estuvo reflejado ayer en las calles de Barcelona[…] Aunque parezca paradójico, la opinión más extendida y compartida es la que expresaron, también ayer, en Tarragona, los ciudadanos convocados por Sociedad Civil Catalana.” LaRazón 12.9.2014
“Esta movilización no da más legitimidad a un proyecto que solo conduce a la división y la frustración.” ElPaís 12.9.2014
La comparació amb els mitjans de comunicació estrangers, que com a mínim queden fascinats per l’èxit numèric i cívic de la manifestació, és abismal. En un nivell més acotat, al diari AVUI, 12.9.2014 Germà Capdevila, entrevista tres persones residents aquí, tres visions forànies d’un procés: –Lex Rietman, periodista holandes que viu a Catalunya fa una colla d’anys diu ” El moviment català que es va bolcar massivament als carrers no es pot aturar fàcilment. […] Segons les enquestes, la gent amb un nivell educatiu més elevat és més independentista. En el cas dels populismes i l’extrema dreta acostuma a ser a l’inrevés. […] El 50% dels docents universitaris estrangers a l’estat espanyol són en universitats catalanes, prova del caràcter obert i inclusiu de la societat catalana.” –Nafees Hamid, investigador nord-americà diu “El cas català no respon als models habituals de moviments separatistes o nacionalistes basats en un sentiment de superioritat o excepcionalitat de grup. Em recorda el melting pot nord-americà. Qualsevol pot ser català si es vol sumar al projecte.” –Ania Dobrucka, estudiant de ciències polítiques, manté un blog en polonès sobre el procès català: “A mi em resulta fàcil explicar què està passant aquí. A Polònia sabem molt bé què és estar sotmesos a un altre estat i no poder governar-nos per nosaltres mateixos.”
I per destensar-ho una mica acabem amb un parell de frases / tuits genials: “Els voluntaris de la V superaven el nombre d’assistents a l’acte de Tarragona al qual van assistir els socialistes, els del PP, els de Ciudadanos, els de Plataforma per Catalunya i els de SociedadCivilCatalana. Però hi ha qui confon ‘ser minoria’ amb ‘estar discriminat’. Els vegans de Catalunya, per exemple, són una minoria. I com que són una minoria, a la majoria de restaurants no hi ha opcions per a ells. Les opcions majoritàries són per als carnívors. Però això no vol dir que estiguin discriminats. Vol dir que el mercat mana.” Empar Moliner, a l’ARA 13.9.2014. “El 24% de la nòmina del fiscal general de l’Estat impropi que ens amenaça amb el Codi Penal el paguem els catalans” @quimtorra.
Tot i això, compte, perquè la sang és espessa. Una cosa és haver-se manifestat tres anys consecutius en defensa de les llibertats de Catalunya, de la seva dignitat, del dret a decidir, de votar un nou estat sobirà. I l’altra serà votar Sí a la independència, i a una virtual separació d’Espanya. El sentit de pertinença i de vincles familiars en l’estat espanyol pot pesar molt el dia en que cal dipositar la papereta.
18. Rànquings. Prestigi. Civilitat.
Espanya és un país que lidera alguns dels rànquings negatius, en els quals seria millor estar en els llocs més baixos de la llista:
1r. País en desigualtat econòmica i social a UE.
1r.País en percentatge de treballadors en atur a Europa.
1r. País en percentatge de joves en atur a Europa.
1r. País europeu en quilòmetres d’AVE. Per davant d’Alemanya i França. A nivell mundial, només darrera de Xina. Amb una mitjana d’ocupació i de rendibilitat per sota de l’alta velocitat alemana i francesa.
1r. País europeu en sentències condemnatòries dels tribunals europeus, en concret del Tribunal d’Estrasburg.
Top-3 països de la UE amb més deute sobirà: 1 Bilió d’Euros, el 100% del PIB.
Top-3 països de la UE amb més dèficit públic : El fons de reserva de les pensions ha baixat un 35% en els darrers anys.
Top-3 europeu amb els serveis bàsics més cars, gas, electricitat, internet.
Top-3 europeu amb la centralització operativa d’aeroports. Darrera de Romania!!!, les decisions estratègiques de l’aeroport de Barcelona no les pren un consorci territorial/privat, coneixedor de les necessitats per fer-lo rendible, sinó AENA Madrid, per afavorir l’enlairement de Barajas i la seva flamant terminal.
Top-5 països europeus amb més percentatge d’aforats i indultats concedits pel govern.
Top-5 països europeus amb la més alta percepció ciutadana de corrupció.
A l’altra banda dels rànquings, els que primen la qualitat i l’excel·lència, en els que convé estar ben amunt en les posicions, tenim:
Rqng. Universitats amb màxima valoració: Cap universitat espanyola entre les primeres 200 de tot el món. La primera catalana, la UB, en el lloc 166è, la segona, la UAB, en el lloc 175è.
Rqng.Transparència institucional: Espanya en el lloc 150è.
Rqng. Creació d’empreses, a la mateixa alçada que Uganda i Equador.
Rqng. Justícia social dins dels països europeus. Lloc 22 sobre un total de 28.
Rqng- Publicació articles científics. Espanya 1,5 documents per mil habitants ; Catalunya 2,0 %o ; Aústria i Findlàndia 2,5 %o ; Suècia 2,9%o.
Rqng. Expedients de legislació comunitària.Espanya és el segon soci de la UE amb més expedients oberts per vulneració de la legislació comunitàriaSón sobretot qüestions de sanitat, medi ambient i transport
07.04.2015 : “La UE ha demandado a España ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea por el incumplimiento, una vez más, de las directivas sobre depuración de aguas residuales urbanas. La Comisión Europea mantiene desde hace años un marcaje sobre el cumplimiento de las normas que buscan una adecuada calidad del proceso de limpieza de estos caudales.
España tiene abiertos en este momento cuatro expedientes por la falta de depuración de aguas residuales, que afectan a unos 800 núcleos de población repartidos por todo el país. La demanda que ahora ha presentado la Comisión ante el tribunal europeo se refiere a uno de estos cuatro expedientes y parte de un procedimiento de infracción abierto en 2003. El recurso afecta a siete núcleos de Andalucía, Cataluña y Galicia, cada uno de ellos con más de 10.000 habitantes. Se trata de “zonas sensibles”, es decir, enclaves en los que las exigencias de depuración son mayores por tratarse de áreas con valor ecológico o “destinadas a la obtención de agua potable”, como establece la directiva sobre el tratamiento de las aguas residuales urbanas de 1991.
Desde los noventa, España tendría que haber cumplido con esta directiva. Pero en siete “zonas sensibles” no ha sido así. Se trata de las aglomeraciones de Bollullos Par del Condado (Andalucía); Abrera, Berga, Capellades, Figueres y El Terri (Cataluña); y Pontevedra-Marín-Poio-Bueu (Galicia).”
Gràfic
Rqng: La situació laboral de la dona a Espanya i al món. Espanya és l’estat europeu on hi ha més diferència salarial entre homes i dones, un 90% .Davant Polònia, Hongria, Bèlgica i molt allunyat del 60% de la mitjana de l’OCDE.
Rqng: Dones en consells d’administració. Espanya està en un nivell de 20% de presència femenina en els consells d’administració en les empreses. Molt llunyy del 30% a Suïssa, del 35% de la mitjana Mitjana OCDE, del 40% de Nova Zelanda i Alemanya, del 70% de Findlàndia o Suècia, i del 100% de Noruega. Però està per damunt del 15% de Grècia, i del 10% de Portugal. Menys mal.
L’aprovat, pels pèls, a Miguel Arias Cañete, gràcies al repartiment de cromos i al pacte de no-agressió entre socialistes i populars, no neteja la mala premsa que Espanya s’ha guanyat a Brussel·les en els darrers anys. Segons l’últim informe anual de la Comissió Europea sobre l’aplicació de la normativa comunitària, l’Estat espanyol és el segon soci més incomplidor dels 28: acumula fins a 90 expedients d’infracció oberts per vulneració de la legislació europea. Només ho fa pitjor Itàlia (cap mèrit per a Espanya, doncs), que n’acumula 104. Fins i tot Grècia, amb 79, és millor alumne.
A corre-cuita, per poder ser eurocomissari, Arias Cañete s’ha hagut de vendre les seves accions en petrolieres (437.220 euros!), declarar el sobresou que rebia del PP i demanar perdó pel seu masclisme. Però a l’eurocambra ha quedat la imatge que a Espanya els estàndards democràtics i el nivell d’exigència amb la classe política és tan baix que es pot ser ministre tot i tenir conflictes d’interès. La nefasta gestió de la crisi de l’Ebola, que Brussel·les ha hagut d’acabar supervisant, embruta encara més la marca Espanya. L’Estat encara no ha recuperat la credibilitat internacional perduda durant els darrers mesos del govern de Rodríguez Zapatero i els primers de Rajoy: maquillatge i descontrol del dèficit públic, fatxenderia a l’hora d’ignorar les recomanacions de l’executiu comunitari, negació fins a l’últim minut del rescat bancari…
Brussel·les confirma ara aquesta desconfiança amb l’Estat posant-lo al capdamunt del rànquing europeu d’incomplidors. Dels 90 procediments sancionadors oberts contra Espanya, tretze són per retards en la incorporació a la legislació estatal de les noves directives comunitàries, i la resta, per haver-les transposat malament o haver-les vulnerat. Catalunya no se’n salva: la Comissió Europea investiga la contaminació de les mines d’Iberpotash a Sallent i la construcció de la línia elèctrica de molt alta tensió a Santa Coloma de Gramenet. I prou coneguts són també els expedients oberts al canal de reg Segarra-Garrigues i per la contaminació de l’aire de l’àrea metropolitana de Barcelona.
En total, els 28 socis acumulen actualment uns 1.300 expedients. Només l’any passat Brussel·les en va obrir 761 de nous, 41 dels quals a Espanya. I això li va fer guanyar una posició més en el rànquing: va avançar Bèlgica i va passar del tercer lloc al segon. Es tracta sobretot de casos de medi ambient, transport i sanitat, denunciats per ciutadans, empreses o administracions. El 2013, l’executiu comunitari va rebre fins a 3.505 queixes, el 72% de les quals sobre cinc àmbits: justícia (590), medi ambient (520), mercat interior (494), serveis d’ocupació (470) i fiscalitat i unió duanera (452). L’espanyol va ser el segon estat membre més denunciat a Brussel·les (439 queixes rebudes), després d’Itàlia (472).
Rajoy no se’n surt a l’hora de fer complir el seu tòpic que “a Europa, els petits no compten gens i és necessari ser gran”. Ser la tercera economia de l’euro i el cinquè soci amb més població dels 28 estats membres no li està servint per tenir alts càrrecs de responsabilitat. Després del ball de cadires posteleccions europees, l’Estat continua infrarepresentat a la cúpula de les institucions comunitàries i ha perdut pes molt clarament en la nova Comissió Europea: haurà de dir adéu a la vicepresidència i a la que probablement és la cartera amb més poder a Brussel·les, la de Competència, després d’haver-se encarregat també de la d’Afers Econòmics i Monetaris durant deu anys. Jean-Claude Juncker ha castigat Rajoy per haver-se negat a enviar-li una dona eurocomissària (només té nou dones en un equip en què hi ha divuit homes) i Arias Cañete tindrà dos caps, dos vicepresidents, per sobre. La candidatura de Luis de Guindos a la presidència de l’Eurogrup, el club dels 18 socis de la moneda única, ha quedat en l’aire i Espanya continua sense cadira en el comitè executiu del BCE.
“Antes de comenzar la crisis, en el ranking mundial de las economías de todo el mundo España ocupaba la novena plaza en términos nominales, es decir, el PIB medido con los precios en moneda local y convertido a la divisa estadounidense. Ahora se ha situado en el puesto 14º, lo que supone una caída de cinco posiciones, según las estimaciones de PIB de 2014 actualizadas ayer por el Fondo Monetario Internacional (FMI).
Además, las proyecciones del organismo para los próximos años reflejan que en 2018 México adelantará a la economía española, con lo que la tan mencionada década perdida arrojará una factura final de seis puestos. Pese a las dudas y el freno del último año, los emergentes han acabado por subir posiciones.
Corea del Sur, que se ha colocado por delante con respecto a la clasificación de abril, está en el puesto inmediatamente anterior a España precedida por Canadá y Australia, en una lista que lidera Estados Unidos y seguida de China. Durante la crisis, España se ha visto superada por Canadá, India, Rusia, Australia y, ahora, Corea del Sur. La clasificación es muy sensible a la evolución de los tipos de cambio, ya que se mide en dólares. El debilitamiento del euro distancia a España en la clasificación.
La clasificación cambia (en el caso de España a peor) si se usa como criterio el PIB ajustado en paridad de poder de compra (PPP), que busca una comparación más homogénea al reflejar cuántas unidades de la moneda nacional de un país hacen falta para comprar determinados bienes, un cómputo que trata de eliminar las distorsiones en la comparación por los diferentes niveles de precios en cada país y reflejar el valor de bienes y servicios que no participan en el comercio internacional.”
22.10.2014 Sentència d’un tribunal espanyol , l’Audiència Provincial de Madrid, anul·lant la indemnització de l’empresa farmacèutica Grünenthal, fabricant del medicament talidomida cap els usuaris que van tenir fills amb malformacions. Al contrari del que ha passat a Europa, a Espanya no es pagaran compensacions als afectats perquè les seves mares van prendre aquest medicament. Un tribunal de l’estat espanyol, malgrat la jurisprudència europea, malgrat una sentència favorable prèvia, considera que la farmacèutica no ha de pagar perquè el delicte ha prescrit.
La comparació d’aquesta notícia que castiga durament una part feble de la societat, evitant-los una compensació econòmica total de 204Meuros, amb les notícies que no castiguen durament una part forta de la societat.
El presidente de la Asociación de Víctimas de la Talidomida en España (Avite), José Riquelme, ha señalado hoy a Efe que los tres poderes del Estado, el ejecutivo, el legislativo y el judicial, han machacado a los afectados por este fármaco.
“Respetamos la decisión de la justicia, aunque no la compartimos”, ha indicado Riquelme, quien ha considerado que la sentencia de la Audiencia Provincial de Madrid ha sido “un mazazo tremendo” y “un golpe muy bajo y muy fuerte” para los afectados de la talidomida.
“Nos parece increíble y alucinante que la titular del juzgado de Primera Instancia número 90 de Madrid no viera prescripción anteriormente y ahora tres jueces de la Audiencia Provincial de Madrid hayan visto prescripción”, ha declarado Riquelme.
22.10.2014
El govern espanyol envia al TC, el qual accepta el recurs i fa aturar el decret de la Generalitat que afavoria les famílies amb risc de pobresa, per tal de que no sofreixen talls dels serveis bàsics, aigua, llum, gas, encara que no poguessin pagar els rebuts temporalment.
Xavier Bru de Sala ja va avançar en un article a ElPeriòdico, que les elits europees ja consideren que Espanya si continua així, té un futur semblant a esdevenir una petita Xina, amb pocs drets laborals i socials, molta diferència interclassista, i un aparell polític controlador, a qui no li interessa una ciutadania ben formada.
El sr. Garitano, investigador social espanyol ja considera que l’estat ha de decidir si vol tenir com a model Dinamarca o Uganda.
1r.el més recent, l’ambaixador nord-americà a Espanya minimitza la problemàtica empresarial si Catalunya vota independència. juliol 2014
2n. el papa Francesc, referent mundial gens menyspreable -tot i que el Vaticà no té divisions cuirassades, en comentari sarcàstic de Stalin-, ha estat molt ambigu quan se li ha preguntat, i no ha refusat la possibilitat d’una Catalunya independent. maig 2014
3r. L’ analista del F.Times, en una entrevista a LaVanguardia, expressa el seu convenciment que una Catalunya independent és més factible en termes econòmics que una Escòcia independent. març 2014-
Política, Religió i Economia, a través de tres portaveus força representatius, comencen a aplanar el camí ‘diplomàtic’.
Que el bosc del conjunt de declaracions mediàtiques, fets polítics, decisions judicials, agressions i menyspreu no ens tapi els arbres que van donant fruits. O bé que els arbres de cada petita o gran actuació unionista no ens tapin el bosc d’una arbreda sobiranista molt atapeïda, amb matisos diversos del verd esperança que tenim davant nostre.
Ara no sé quina metàfora agafar, si el bosc, o els arbres.
En tot cas, exteriorment s’està treballant molt bé. Algun cop haurem d’agrair-ho a qui correspongui. Interiorment és la nostra responsabilitat. Si no hi ha desunió en el pacte pel dret a decidir, CiU, ERC, ICV, CUP, i si la societat civil ANC, Omnium, AMI, continua empenyent, el 9N guanyarem. Votant referèndum, votant consulta, votant, sortint al carrer. Ja ho veurem, però la victòria la tenim al nostre abast. Siguem dignes i persistents.
