Jaume Sastre. Vaga de fam (08.05-14-16.06.14)

FINS QUAN DAVANT LA GUERRA BRUTA I PSICOLÒGICA DE L’ESTAT ESPANYOL ANIREM DE PASSERELLS, DE PIPIOLIS I DE LLEPAFILS MELINDROSOS AMB EL LLIRI A LA MÀ?

FINS QUAN ANIREM PEL MÓN FENT EL PAPER DE BONS MINYONS?

L’estiu de 2016 es va destapar l’Operació Catalunya. Dia 21 de juny, en plena campanya de les eleccions generals espanyoles del 26-J, el digital de Madrid Público.es va començar a publicar fragments d’una conversa que va tenir lloc l’octubre de 2014 entre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el jutge del Alfonso, en la qual conspiraven per fabricar i difondre proves falses contra els màxims dirigents de CiU (Mas, Trias…) i d’ERC.

Dia 6 de juliol de 2016 el comissari del Cos Nacional de Policia (CNP) d’Espanya, José Manuel Villarejo, va revelar en seu judicial que juntament amb d’altres policies com Marcelino Martín Blas havien treballat sense comptar amb una ordre judicial en la recollida d’informació, captació de fonts entre les quals figura l’ex jutge Daniel de Alfonso, l’elaboració informes, etc. que no tenien altre objectiu que destruir políticament i social els polítics independentistes. Uns informes, la majoria amb informació falsa i inventada, que després eren filtrats a periodistes com Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta… dels diaris de Madrid (El Mundo, El País, ABC, La Razón, El español…) per tal que organitzassin un linxament mediàtic i un judici paral·lel amb els quals consumar l’assassinat polític de persones però també de partits i entitats considerades enemigues per l’estat espanyol.

De l’estiu de 2016 ençà, ha sortit a la llum molta merda de la guerra bruta de l’estat però en realitat és una part ínfima de la porqueria llefiscosa i nauseabunda que hi ha dins la fossa sèptica i les clavegueres del Regne d’Espanya perquè a hores d’ara ha començat a destapar-se la persecució contra els polítics independentistes però encara no n’ha sortit gairebé res de la cacera despietada per part de l’Agència Tributària Española i dels jutges i fiscals contra els empresaris, esportistes, cantants, actors, professors, advocats, periodistes, metges, sindicalistes… que han abandonat la zona de confort i s’han significat pel dret a decidir.

De tant en tant, va bé fer una ullada cap enrere per tal d’agafar perspectiva. Per aquest motiu, vull reproduir un article que vaig publicar dia 9 d’agost de 2014 en el qual ja alertava del que ens esperava i del que ens espera. Si agafam el títol de llavors i substituïm l’inici “ABANS DEL 9-N” per “ABANS DEL 1-O”, crec que és un article d’una vigència rabiosa, entre moltes raons, per les paraules que el col·laborador de LA VANGUARDIA i ex director de l’ABC, José Antonio Zarzalejos, va publicar dia 2 d’agost de 2014.

http://in.directe.cat/…/abans-del-9-n-madrid-intensificara-…

DISSABTE, 9. d’agost de 2014. 23.00 H

ABANS DEL 9-N, MADRID INTENSIFICARÀ LA GUERRA BRUTA

CAL ESTAR PREPARATS I DENUNCIAR PER AVANÇAT ELS COPS BAIXOS DE LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT DIRIGIDES EN PERSONA PEL MINISTRE DE L’INTERIOR, JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ

A Balears els últims anys n’hem vist de tots colors i ja hi ha moltes persones que estam curats d’espants. D’aquí al 9-N veurem coses molt grosses i cal denunciar-ho per avançat. Això que està passant amb la família de Jordi Pujol no ens ha agafat per sorpresa. De fet, dins Catalunya estricta, ja hi ha els precedents de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. A la vista dels fets, és evident que molts articulistes, editorialistes, polítics, creadors d’opinió i molt manco la família Pujol no van llegir el llibre “El Malson” (Ed. Columna, 2010) escrit per l’ex secretari general de Presidència del govern de la Generalitat. Si l’haguessin llegit a fons i assimilat el seu contingut no haurien estat tan pipiolis, no s’haurien desmarcat de Pujol com si fos un vil assassí ni tampoc haurien fet seu el discurs de l’enemic a l’hora de fer front a l’ofensiva espanyola que estam patint en aquests moments i que, d’altra banda, no constitueix cap novetat.

Balears i també el País Valencià han estat i són el camp de proves on la casta madrilenya del PP/PSOE i de les grans empreses de l’IBEX 35 ha posat en marxa els mecanismes de persecució i extermini de les colònies ja sigui en termes polítics, econòmics però també educatius i culturals. Al Principat, ara comencen a notar els estralls de la llei Wert, per exemple, però és que a Balears i al País Valencià ja fa anys que estam patint una repressió asfixiant i salvatge. En aquest aspecte i com a víctimes de la repressió els duim avantatge. Al Principat tenim els casos de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i ara el de tota la família Pujol. A Balears, tenim un partit com UM que va ésser exterminat en un operació bruta d’estat en la qual van intervenir d’una manera coordinada l’Agència Tributària Espanyola (Burillo Pacheco), els servicis d’intel.ligència, la policia, els fiscals, els jutges i la Brunete mediàtica (El Mundo: Pedro J. Ramírez, Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta, Tomás Bordoy…).

Violentada la seu d’UM per policies i fiscals com si fos una organització terrorista, avui UM ja és història i gairebé tots els seus dirigents són presos polítics i carn de presidi: M. Antònia Munar, Bartomeu Vicens, Francesc Buils, Miquel Nadal… La persecució no es va limitar a la cúpula d’UM, també ha rebut el PSM (Emili Gallardo a presó, M. Lluïsa Mascaró dimitida, Magí Moranta imputat. I es poden preparar en Joan Font –Teatre Principal), Biel Vicens -tren-…) i també han estat massacrats els empresaris mallorquins que suposen una nosa i una competència per a les grans empreses madrilenyes –l’anomenat per Francesc Sanuy, “capitalisme Cibeles”– controlades per 400 famílies (bancs, grans contructores i distribuïdores, la Brunete mediàtica, productores de televisió) que aspiren a controlar el mercat i a imposar els seus monopolis a tot l’estat via BOE.

Avui a Balears tenim fins i tot un expresident també tancat a la presó, Jaume Matas. Però fixau-vos bé, que la justícia colonial l’ha tancat no com a exministre de Medi Ambient del govern d’Espanya durant l’època Aznar, sinó per gestió com a president de Balears.

Coneixeu cap ministre espanyol del PP/PSOE empresonat per corrupció per mor de la seva gestió com a ministre?

Sabeu de cap jutge, policia, fiscal, inspector d’hisenda o funcionari que molestàs Juan Carlos I, aleshores rei d’Espanya, quan el març de 2013 es va destapar que tenia l’herència de son pare en un compte del banc Sogenal (Société Genérale Alsacienne de Banque), de Ginebra?

Coneixeu cap president d’Espanya (Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy) o cap membre de la família real espanyola imputat o condemanat per corrupció?

NO! I com n’hi ha d’haver cap si la casta extractiva madrilenya del PP/PSOE teledirigeix els jutges, els inspectors d’hisenda, els policies, els servicis d’intel·ligència i els fiscals per tal d’eliminar els polítics i els empresaris de les colònies que representen una competència per als seus interessos?

Estam en guerra. Encara que molts polítics, articulistes, periodistes, empresaris i creadors d’opinió dels Països Catalans vagin amb el lliri a la mà i es neguen a reconèixer-ho, la metròpoli, Madrid, ha declarat la guerra a les colònies. No és una guerra de bombes i metralletes sinó una guerra bruta, psicològica, econòmica, administrativa, judicial, de propaganda i mediàtica. El fals pretext d’aquesta guerra ara és la “la lluita contra la corrupció”, però els subordinats del ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, ho fan d’una manera tan grollera que molta gent se n’està adonant que tot plegat no és més que una descomunal presa de pèl. Si la casta i la màfia madrilenya volgués combatre de bon de veres la corrupció no faria parts i quarts i tampoc no aplicaria sedassos diferents.

Estam en guerra i en temps de guerra s’imposa la lògica de la guerra. A Madrid ho tenen clar: primer van anar contra UM, després contra n’Alavedra i en Prenafeta; ara contra la família Pujol, després aniran contra Artur Mas i els seus consellers; a continuació tocarà el torn als diputats i batles d’ERC (Oriol Jonqueras, Marta Rovira…), les CUP, l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Més, el PI, OCB, etc. Qualsevol organització, persona o col.lectiu de les colònies que ofereixi resistència contra l’espoli conòmic, l’assimilació lingüística i cultural i el domini aclaparador de les grans empreses madrilenyes de l’IBEX 35, ha de saber que és objectiu de guerra i que l’han posat enmig de la diana.

Cal agrair a l’ex director de l’ABC (1999-2008), José Antonio Zarzalejos, que ho ha hagi deixat tan clar i per escrit: “el Estado -a través de su longa manu- le ha hecho al que fuera Molt Honorable, un traje a la medida. Porque para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar” (www.elconfiencial.com 02.08.2014, “¿Què coño es la UDEF? El estado, señor. Pujol“).

Hi ha una cosa que Zarzalejos curiosament s’ha deixat al tinter i és que l’estat espanyol si no té proves acusatòries aleshores té la UDEF (Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal) perquè s’inventi un informe i el filtri a El Mundo amb la finalitat d’organitzar una campanya de descrèdit i un judici paral·lel just abans de les eleccions com va fer amb Artur Mas el novembre de 2012.

Com ens ha fregat per la cara Zarzalejos l’independentisme només pot ser cosa de persones immaculades, impol·lutes, castes i virtuoses. I què més? Una vegada més els colonitzadors apliquen la doble moral: prediquen el que no creuen i fan tot el contrari del que prediquen. La independència dels Estats Units no hauria estat possible l’any 1783 sense la col·laboració dels contrabandistes americans que van jugar un paper clau per rompre el bloqueig naval dels britànics.

L’independentisme compromet una societat d’una manera transversal i en el sentit més ampli de la paraula; això vol dir que només serà triomfant el dia que abandoni els escrúpols de vestal virginal i entengui coses tan elementals com, per exemple, que una manera de lluitar contra l’espoli fiscal és tenir els doblers a l’estranger o fora de la vista de la voraç Agència Tributària Espanyola.

No hi ha pitjor cec que aquell que es nega a acceptar la realitat caparruda dels fets. Madrid ens ha declarat la guerra i quan a un país li han declarat la guerra és suïcida cercar la salvació personal i actuar cadascú pel seu compte. A Alavedra i a Prenafeta, CiU els va deixar tot sols com si fossin uns apestats; el mateix que ara ha fet amb la família Pujol. A UM, el cas va ésser pitjor ja que els seus dirigents es van destruir mútuament i “confessaren” a la policia, als fiscals i a El Mundo el que aquests volien sentir. Si realment volem la independència i construir un estat, cal actuar amb mentalitat d’estat i plantar cara d’una manera col·lectiva i organitzada. En qualsevol guerra, encara que sigui pacífica i basada en la desobediència civil, hi ha ferits i caiguts en combat i el que no ha de fer mai un col·lectiu és deixar els ferits sense assistència mèdica, no enterrar amb honors els caiguts en combat i deixar les vídues, els vidus o els orfes desemparats.

Pel cap baix, 300 anys de colonització i de repressió espanyola ens ensenyen quatre coses que, com a mínim, també hem de tenir en compte a l’hora de fer camí cap a la independència amb mètodes exclusivament cívics, pacífics i democràtics:

Primer, la manera més eficaç de combatre l’enemic és identificar-lo, anomenar-lo pel seu nom, fer-lo sortir de la lloriguera i exposar per avançat a la llum pública els seus mètodes de guerra bruta a fi de neutralitzar l’efecte sorpresa.

Segon, dins l’estrèpit de la batalla és molt important no perdre mai l’equilibri emocional ni la sang freda. L’enemic a través del terror cerca paralitzar la voluntat de les persones i deixar-les en estat de xoc a fi de destruir la capacitat de plantejar una resposta estratègica. Conclusió: mai no ens hem de deixar impressionar per l’enemic per molts d’escarafalls que faci i per molta brutalitat amb què actuï.

Tercer, quan una nació és atacada per una nació veïna per raons d’estricta supervivència té l’obligació de tancar files i articular una resposta col·lectiva. L’èxit de la resistència passa perquè les víctimes pensin més en el grup que en si mateixes. La derrota de l’invasor no va lligada a una resposta personal sinó col·lectiva. En aquest aspecte, la motivació, la moral de combat, la cohesió i l’esperit de grup –la “fortalesa psicològica” de la qual parlava fa uns dies el president de Catalunya, Artur Mas– són vitals.

I quart, més enllà de cada batalla cal mantenir sempre una estratègia global, no dispersar les forces, no obrir més d’un front de lluita a la vegada, prioritzar els objectius i no perdre mai de vista la meta final, en el nostre cas, la independència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!