Fa 43 anys vaig conèixer Jaume Santandreu, el vaig admirar i ha estat un dels meus mestres. Fa 38 anys vaig conèixer Biel Majoral, el vaig admirar i ha estat un dels meus mestres. Fa 29 anys vaig conèixer Jaume Sastre, el vaig admirar i ha estat un dels meus mestres. Amb els tres he tengut més d’una divergència estratègica o metodològica, però mai no ha minvat el meu reconeixement per la seva lluita, sembre amb un generós esperit de servei al país, en defensa dels drets de les persones, a favor d’una terra més nostra, més justa i solidària, sense interessos particulars ni sectaris, sense més recompenses que la satisfacció de fer el que cal fer. Les seves actuacions han resultat controvertides i han rebut crítiques i atacs de per tot. Ahir i avui han estat acusats de personalisme, però les trajectòries avalen que fan part de la definició que deia Bertold Brecht de les persones imprescindibles: les que lluiten sempre, sense parar, incansablement, indesinenter, les que no diuen “o ara o mai!”, sinó “ara i sempre!”.
Avui horabaixa, he compartit amb tots tres idees, propostes, pensaments i una conversa densa, intel·ligent i no apta per a mediocres ni gent avorrida, ni covards ni pusil·lànimes. Són temps de resistència i de revolta. No podem defallir, perquè ens han declarat la guerra. No podem claudicar i no capitularem. La seva amistat és un plaer. Haver compartit amb els tres tants d’anys de lluites és un privilegi. Saber que som amb ells dins de la mateixa trinxera és un luxe. Veure com, malgrat traïcions i desercions, els tres es mantenen fidels per sempre més al servei d’aquest poble és tota una esperança.
Gràcies per ser-hi! Ja faran tant els altres!
Mori el mal govern i visca la terra!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!