FOCDA

forum català pel dret a l'autodeterminació

27 d'abril de 2007
General
5 comentaris

Esquerra i el gradualisme

Jaume Renyer Alimbau

Article publicat a l’ Avui, 27 d’abril  de 2007

L’estratègia d’Esquerra és al centre de polèmiques periodístiques i de les inquietuds de molts nacionalistes que s’interroguen sobre les incògnites que planen sobre el futur de la comunitat nacional catalana. L’amplitud de les qüestions plantejades desborda els canals orgànics i esdevé, en certa mesura, un debat social.

Diversos dirigents d’ERC han declarat reiteradament que, si es tanca des de l’Estat el procés autonòmic, no quedaria altra via que la sobirania, sense que, a hores d’ara, existeixi un plantejament estratègic elaborat per cobrir el camí per arribar-hi partint de la situació actual. L’Esquerra ha avançat en els darrers deu anys descartant tota connotació rupturista, apostant pel gradualisme com a mètode i fixant-se fites teòricament abastables a curt termini.

PREVEIENT EL CURT RECORREGUT QUE POT TENIR el nou Estatut, la direcció d’Esquerra, de moment, es planteja dues iniciatives. Per una banda, incorporar com a element central de la campanya per a les eleccions generals del 2008 la reclamació del traspàs a la Generalitat de la competència per convocar referèndums per poder, arribat el cas, celebrar-ne un per exercir el dret a decidir del poble català. Aquesta és una reivindicació que l’Estat es resisteix a cedir, i, previsiblement, una eventual consulta popular serà el resultat final d’un procés de lluita per la sobirania més que no pas el seu inici. Per altra banda, alguns portaveus republicans han afirmat que, si l’Estatut no passa el sedàs constitucional, caldrà anar a la reforma de la Constitució en clau federal perquè hi càpiga. Aquest és un plantejament més propi dels Ciutadans pel Canvi que d’un partit independentista, ja que condiciona l’assoliment de les reivindicacions catalanes als canvis en el conjunt espanyol. Ambdues iniciatives serien l’expressió d’un gradualisme formal l’única virtualitat del qual consistiria a mostrar, un cop més, l’immobilisme estatal.

LA CONSTRUCCIÓ GRADUAL DE LA MAJORIA SOCIAL i política sobiranista s’hauria d’orientar en un altre sentit: reintroduint el dret d’autodeterminació en el centre del debat polític, no com una fita desvinculada del dia a dia, sinó com el motor d’un procés de construcció nacional que doni sentit tant a la gestió des de les institucions com a la creació d’espais socials nacionalment autocentrats en el món econòmic, cultural i esportiu. L’experiència de l’Estatut del 30 de setembre aprovat per les cúpules del quadripartit a última hora, en un acord conjuntural sense consistència per ser defensat davant l’Estat, demostra que sense bastir consensos bàsics entre partits i agents socials no hi pot haver projectes de canvi polític efectius.

L’ANY 1989 EL PARLAMENT DE CATALUNYA va aprovar una resolució amb el vot favorable de CIU, ERC i ICV segons la qual el poble català no renunciava a l’exercici del dret d’autodeterminació. Gairebé vint anys després, el repte es convertir aquella declaració, que no va tenir traducció política pràctica, en el punt de partida d’un plantejament positiu. Entre els partits que es reclamen del catalanisme, els agents socioeconòmics i els moviments i entitats socials compromesos amb el país cal crear un espai de debat, participació i mobilització per desenvolupar un procés polític basat en el dret d’autodeterminació. L’espai sobiranista no està estructurat ni mobilitzat (el 18 de febrer de l’any passat va ser l’excepció) i es desaprofiten les potencialitats d’una dinàmica social participativa com a via per afavorir l’aparició d’una majoria política coherent amb aquests plantejaments.

A VALÈNCIA I MALLORCA S’HAN SUBSCRIT PACTES entre agents socials i polítics en defensa de la llengua i el territori que poden servir de referents i que no han d’impedir que les forces que els subscriuen acudeixin separadament a les eleccions, com així va succeir amb els signants del Pacte de Lizarra. En tots els partits, PSC inclòs, apareixen veus a favor de l’exercici del dret a decidir a la vista de l’atzucac estatutari, però la construcció gradual d’un bloc sobiranista prou cohesionat per sostenir un conflicte jurídic i polític amb l’Estat requereix un nucli promotor i un acte fundacional. I aquí el paper d’ERC pot ser clau si va més enllà de la lògica conjuntural de la governabilitat primant l’articulació dels sectors socials i polítics que ja avui estan per subscriure un "Compromís per la sobirania" obert a la incorporació progressiva dels col·lectius que encara confien en les potencialitats de l’ordre autonòmic establert.

  1. Crec que un dels principals errors de l’ actual estratègia d’ ERC és haver perdut l’ equidistància.Les direccions d’ ERC i les de CIU cada cop estan més allunyades i és evident que a Catalunya per tal que existeixi a Catalunya una majoria social autodeterminista no es pot arraconar a la força política que té més escons al Parlament del Principat. I més tenint en compte que tot i no ser un partit polític independentista la majoria dels seus dirigents no s’ oposen al dret d’ autodeterminació.

  2. ERC I L’OLIGARQUIA FRANQUISTA:

    L’ESTRANY CAS DE LA DIPUTADA BONÁS. 

     

     

    L’estiu del 2006, aquest periodista resident a Mexic va pensar que havia arribat l’hora que els meus companys d’Esquerra Republicana de Catalunya prenguessin una posició davant del cop d’estat electoral que s’havia desencadenat arran dels comicis presidencials del 2 de juliol. Havia estat testimoni, durant la campanya electoral, d’una ofensiva mediatica sense precedents contra el candidat de l’esquerra, Andrés Manuel López Obrador, utilitzant tota una bateria d’arguments feixistes i propaganda negra que va convertir la bona societat azteca en una turba incendiaria, exactament igual a la que abans i después del 18 de juliol de 1936 va propiciar i aplaudir l’extermini de la democracia i la república entre nosaltres.

    Els esdeveniments que es van desencadenar des del recompte electoral em van preocupar i molt pero la meva alarma fou confirmada gracies a la informació directa que la meva amiga, la columnista Mónica Pérez Taylor, em va oferir a principis d’agost quan el Tribunal Federal Electoral va ordenar el recompte parcial d’urnes sobretot a l’estat de Jalisco, on vivia jo en aquells dies. Pérez Taylor va assistir com a observadora postelectoral en un poble  i va descobrir que la gran majoria d’urnes havien estat obertes, desprecintades i eren mostrades als apoderats sense ni tan sols la llista del cens. Buidades i reomplenades,  sense més pudor, com més d’una vintena de vídeos confirmaven en la primera imatge pública de la gran tradició mexicana del frau i les famoses “urnes embarassades”. Un escandol que gracies a periodistes i ciutadans, en especial Julio Hernández, de La Jornada, va confirmar la liquidació de la incipient democracia.

    Jo havia marxat de Catalunya el 15 de novembre del 2005, dies abans que certes patums del falangisme liberal es querellessin contra mi per un artícle sobre Ciutadans de Catalunya, i en la vorágine d’epitets contra mi se’m considerava un propagandista d’ERC i de Joan Puigcercós. Temps, per tant, de demostrar que les meves relacions servien d’alguna cosa.

    Després d’insistir als vells amics, com Eduard López, perque em truquessin, la diputada al congrés de Madrid Rosa Maria Bonás es va posar en contacte amb mi. No la coneixia personalment pero tenia sentit ja que era la representant del partit a la Comissió d’Exteriors de la cámara baixa. Malgrat la temporada estiuenca, vam xerrar una bona estona. Li vaig comentar, entre altres coses, que una diputada de CIU, observadora ella, havia dit meravelles del procés electoral mexica pero la propia Bonás em va dir que els parlamentaris convidats veuen allo que volen els governs i que si us plau li enviés tota la informació disponible sobre el tema.

    Al cap de quinze diez, vaig viatjar a la capital del país per recolzar la plantada cívica contra el frau que va ocupar els principals espais públics del DF i vaig demanar entrevista al secretari de relacions exteriors del Partido de la Revolución Democrática, Saúl Escobar, que va recopilar tota la informació i va enviar-la a la diputada  Bonás. El 12 de setembre del 2006, ella em va enviar un correu electronic on em deia que “hi ha suficients elements per tenir en compte” l’existencia del frau i que em buscaria, d’altra banda, informació sobre Antonio Solá, un asesor del PAN, vinculat a la FAES, i d’origen catala, que fou el creador de la campanya bruta contra el candidat de l’esquerra.

    En aquest intercanvi de súpliques i llargues amb ERC; tant ella com el president del grup parlamentari a Madrid, l’amic Agustí Cerda, s’escudaven que tota acció a emprendre depenia de la decisió final d’un sol home: Joan Puigcercós, el secretari general, del qual presuposava una bona amistat que venia des dels contactes a l’Autónoma de Barcelona, reempresos gracies al llibre que el 2004 vaig escriure i que sota el nom de “Madrid Confidencial. Les aventures del diputat K” fou tot un éxit editorial.

    Explicavem, sobretot , la fascinant descoberta d’aquesta oligarquia político-financera madrilenya que des dels temps de Carles V dominava els destins de l’estat i que després del genocidi franquista i la transició havia estat reconstruida, via privatitzacions i subvencions, pels dos genis del neoliberalisme hispanic i l’alianca amb EEUU, Felipe González i José María Aznar. Imperi comercial que ara, de nou, saquejava les velles posessions colonials.

    Eren dies preelectorals, cert, pero tota la resposta de Puigcercós a la interpelació directa d’un bon amic fou que ja el deixés en pau amb aquestes tonteries mexicanes. I aquí es va acabar tot. Vaig pensar que en política pitjor que ser malvat es actuar estupidament i que desentendre’s d’aquest assumpte de Méxic era forca antipolític ja que la informació estrategica i delicada que podíem tenir sobre els negocis bruts del l’Espanya corporativa podien utilitzar-se davant del govern del PSOE, avalador incómode pero forcós del cop d’estat electoral.

    El novembre, ja sense resposta posterior, vaig enviar un correu a la diputada Bonás per expresar el meu malestar per les absurdes declaracions de Carod Rovira comparant Artur Mas amb López Obrador, ambdós malperdedors i antidemócrates. Comencava a pujar-me la mosca al nas pero el cert es que fins fa ben poc no vaig descobrir que aquell mes de novembre, quan les forces policials desapareixien, empresonaven i ferien centenars d’oaxaquenys i López Obrador es proclamava president legítim de Méxic en un acte de masses al Zócalo, la diputada Bonás va participar i intervenir en la sessio plenaria de la Comissió d’Exteriors del Congrés que va tenir lloc el 21 de novembre del 2006.

    Un dia historic, doncs, ja que ben poc es reuneix aquest órgan presidit per l’inclit Josep Antón Durán i Lleida. En tot cas, era el dia indicat perque compareixia Trinidad Jiménez, la secretaria d’estat per América Llatina, que tenia un coneixement directe dels fets ja que després de la precipitada felicitació de Zapatero a Caldrerón el 7 de juliol, abans que el tribunal federal legalitzés el robatori, dirigents del PRD com Jesús Ortega havien parlat amb ella per recordar-li el que realment passava a Mexic.

    No cal dir que Rosa Maria Bonás tenia de part meva, tota la informació necesaria, inclós els terribles fets d’Oaxaca on el gobernador Ulises Ruiz i el president Vicente Fox havien reprimit des d’agost l’Assamblea Popular que demanava la renúncia d’aquell cacic priista. Tema que era, fins i tot, motiu de portada als principals diaris de l’estat espanyol.

    Rosa Maria Bonás va prendre la paraula i va demanar a la funcionaria de Zapatero que fos “sensible con los pueblos indígenas que han sufrido durante años genocidios y expolios”.  Dolca petició. Cínica i indecent, també, perque no va mencionar per res els indígenes que aquells dies assassinats a Oxaca ni totes les violacions als drets humans que el Parlament Europeu va recopilar mesos després. La diputada Bonás sabia i va callar. Es cómplice.

    Pero en plena espiral d’hipocresia democratica, encara va exigir-li a Trinidad Jiménez que Espanya fos “garante” de drets humans sense ni tan sols preguntar-li per aquella compatriota, Cristina Valls Taberner, que el maig del 2006 fou apallissada i violada a San Salvador Atenco quan la policia va reprimir amb especial virulencia, i un adolescent mort, els camperols d’aquell poble. Cristina Valls Taberner fou expulsada del país en aplicació de l’article 33 contra injerencias d’estrangers en política interna, en contraposició a José María Aznar que va predicar contra el populisme en plena campanya electoral i va violar, ell si, la constitució mexicana.

    En la seva fabulosa intervenció, la diputada Bonás no va mencionar en cap cas la questió de les eleccions presidencials tot i que aquella era l’ocasió per fer moltes preguntes. Tenia tots els elements i podia demostrar, també, una linia coherent oposada a CIU i als seus portaveus que van aplaudir i santificar el cop d’estat electoral contra l’amenaca d’aquell titella d’Hugo Chávez que era, deien, López Obrador. Res de res. Silenci. I nova complicitat.

    El tema, la clau de totes les preocupacions d’una dona independentista, republicana i d’esquerres, expresada en paraules clares i contundents, fou que les corporacions espanyoles respectessin “exquisitamente las normas de buen gobierno” ja que entre aquests tercermundistas “la corrupción es costumbre. Y España debe ayudar a que esa corrupción se extinga y no debe colaborar a través de sus empresas a fomentarla”. Quina llástima que la diputada Bonás, en defensa de la bona oligarquia franquista, no sabés que la compra del principal banc mexica, Bancomer, per part de BBVA fou un escándol, encara no conclós, fruti del rescat bancari de 1995, pagat via impostos,  compra avalada, a més, per un bon del tresor robat a un ciutada anonim, doble llatrocini santificat pel director del Banc de Mexic, Guillermo Ortiz, i el secretari d’hisenda, Francisco Gil Díaz, actualment conseller de Telefonica Móviles en terres azteques. Un bon motiu pel qual el govern espanyol preferix que no arribi a la cadira presidencial cap candidat honest. .

    La diputada Bonás va estar-se a Méxic la setmana de l’1 de maig durant la reunió interparlamentaria entre les dues cambres de la vella i la nova Espanya. Al seu blog, comenta temes de migració, de remeses, la seva estada a Cancún i les seves converses amb hotelers catalans i espanyols. Preocupats, com ella, pel canvi climatic. I foren rebuts pel president Calderón durant una hora i mitja, que segons la diputada Bonás, es tot un estadista perque “pretén mantenir relacions fluides amb Cuba i Venezuela”. O sigui, “que en prengui nota el PP”. El veu preocupat pel trafic de drogues i ella sap que nomes legalitzant-les hi haura solució. La diputada Bonás está contenta: “Espanya guanya prestigi”. Es el pont entre America i Europa. Visita la basílica de Guadalupe i torna a casa. No sap que l’exercit ha ocupat el país, que Calderón, amb l’excusa del narco, militaritza el el territori i obre la via colombiana d’extermini popular, que els soldats van violar i matar una dona gran i indígena a la serra de Songolika, a Veracruz, i que el president Calderón va dir que havia mort d’indigestió. La diputada Bonás nomes sap que Felipe Calderón Hinojosa es un home decent i que Espanya i Mexic tenen grans negocis conjunts a fer. El problema es que ella sap, i no pot dir que no em coneix, el cop d’estat que es va produir a Méxic el passat juliol i els ciutadans que van morir l’any passat, assassinats de forma, aixo si, democratica.

    L’altre problema, imagino, es que la diputada Bonás representa un partit que es proclama republica, independentista i d’esquerres i que fou acollit fa més de setanta anys per l’unic govern que va recolzar la causa de Companys i de la democracia. La diputada Bonás i ERC avalen el govern fraudulent del PAN i la seva dictadura de facto. Avalen els vells amics de Franco i de Hitler, aquí anomenats cristeros i sinarquistas, que intentaven derrocar Lázaro Cárdenas. Avala l’oligarquia madrileñilla i els bancs que van pagar la guerra d’extermini contra la república. I avala el nostre monopoli, monárquic i franquista, altrament La Caixa, que a través de Gas Natural, Repsol i Aigües de Barcelona te en cartera grans projectes a Méxic. Res a dir. El problema final, meu, suposo, es que llavors ja toca dir les coses pel seu nom. La diputada Bonás es cómplice de la dictadura que s’ha instalat a Méxic. I el que ella sap la condemna i la mostra tal com és: cínica i farisaica.

    Motiu per pensar si ERC no es ja part integral de l’imperi espanyol. Si no ha venut  tots els principis que donen sentit al seu nom, la seva trajectoria i als vots de tants que vam creure que finalment algú netejava les pútrides aigues de l’estany pujolista. Perqué si parlem de fets recents, no hi ha gaires dubtes que ERC actua a favor del neofranquisme espanyol i defensa, a l’exterior, els interessos de l’oligarquia genocida. No es ilegal, certament, pero queda l’absurda pregunta: A canvi de qué, estimat Puigcercós?

     

     

    Oriol Malló Vilaplana.

     

    Méxic DF. 9 de maig del 2007


     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!