Jaume Renyer Alimbau
Article publicat a El Punt, 10 de maig de 2007
Tots els indicis fa preveure que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l?estatut català devaluarà encara més un text que, els fets ho estan demostrant, no suposa cap garantia per a la defensa de l?interès general dels catalans.
I no solament això, sinó que políticament serà interpretada com el punt i final, el límit infranquejable, per a les aspiracions d?autogovern. Amb aquest rerafons la darrera setmana de març s?han plantejat dues iniciatives parlamentaries que no han prosperat: d?una banda Esquerra ha plantejat al Congrés dels Diputats una proposta per transferir a les comunitats autònomes la competència per a convocar consultes populars, que ha estat rebutjada frontalment pels partits espanyols. D?altra banda, el debat celebrat al Parlament de Catalunya sobre el desplegament estatutari ha acabat girant entorn del dret d?autodeterminació sense que prosperés cap resolució efectiva en el sentit de crear les condicions pel seu exercici. Ambdues propostes han estat formulades a destemps, sense la preparació i la solemnitat que requereix el fet d?apel·lar el poble català a decidir el seu futur polític. Barrejar la continuïtat o la remoció del Govern de la Generalitat, amb la configuració d?una majoria social i política que doni suport a l?exercici del dret d?autodeterminació, ha estat un error que contribueix a la confusió entorn d?un dels drets col·lectius fonamentals del poble català.
L?irrupció extemporània del dret d?autodeterminació en l?escena pública no ha permès presentar-lo com a solució democràtica a la dependència política i econòmica, especialment en un moment en què, des dels més diversos sectors socials, s?ha anat estenent la consciència de l?arbitrarietat de l?actuació estatal envers els interessos dels catalans (dèficit fiscal, rodalies, aeroports). La defensa del dret d?autodeterminació i l?extensió de la consciència de la seva necessitat és una tasca que demana plantejaments rigorosos i un treball sistemàtic d?aplegament de voluntats. L?acord assolit l?any 1989, quan el Parlament de Catalunya va declarar que el poble català no renunciava a exercir el dret d?autodeterminació, gairebé vint anys després no ha estat superat ni s?ha formulat en positiu (a diferència del pla Ibarretxe que emana d?un acord similar del parlament basc de febrer de 1990), però continua essent un punt d?encontre vàlid perquè les forces polítiques que llavors hi van votar favorablement assumeixin de manera efectiva el compromís adquirit davant el poble de Catalunya de crear les condicions que facin possible l?expressió de la seva lliure voluntat.
Del darrer episodi parlamentari se?n pot treure una conclusió positiva i és que, efectivament, l?autodeterminació es un dret que interessa realment la societat catalana, si observem les nombroses reaccions favorables que ha provocat (malgrat la crítica pels errors en el plantejament del debat), i també les reaccions que han posat en evidència les mancances democràtiques dels partits polítics que en són contraris. L?autodeterminació és un procés polític de construcció nacional, això és, de creació d?espais socials, sindicals, culturals, polítics i institucionals amb voluntat de país al marge de l?ordre estatal espanyol que ha de culminar en una majoria social i política amb prou coherència i capacitat com per fer efectiva la realització d?una consulta popular. Hores d?ara som lluny d?aquest punt i, previsiblement, la sentència sobre l?estatut arribarà sense una resposta política en clau nacional catalana, unitària i que obri el camí a una nova etapa política.
No hi haurà resposta fins que els partits polítics catalanistes plantegin la qüestió nacional com un conflicte polític (que no és pas incompatible amb la governabilitat, com ho demostra la pràctica del PNB), deixin de banda l?aparent normalitat d?una autonomia dins de l?ordre estatal i facin evident la dominació política i econòmica que viu el país. No hi serà fins que la mobilització i la participació ciutadana deixi de ser un recurs excepcional (com la manifestació del 18 de febrer) i esdevingui un factor decisiu de canvi. No hi serà fins que la majoria de la classe política no contraposi l?ordre a la llibertat. El veritable pla B no serà un gest puntual sinó el resultat, si s?escau, d?una dinàmica social a través de la qual les persones i els col·lectius que vinculen la seva prosperitat a la del país promoguin un canvi de mentalitat política i generalitzin la consciència de conflicte entre ordre estatal espanyol i la comunitat nacional catalana. Les eleccions municipals del 27 de maig proper poden ser les primeres d?un nou cicle polític postestatutari si d?elles en surt una plataforma d?electes que assumeixi la tasca de promoure l?exercici del dret d?autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo la diagnosi politica nacional. La remores de la restauració segueixen vives entre els nostres polítics, i el que semblava un canvi cap a una nova situació, no ha estat més que un factor més de politiqueria. Es una llàstima que n´hi haguin, que amb una velocitat d´espant, s´hi han apuntat. I els que amb una velocitat d´espant i per politiqueria, cremen expectatives o quelquom més. En consequència, crec que n´hem d´esperar molt poc de tota aquesta gent si no demostren amb fets, que estan al servei del seu poble.
Dels que confonen el " Ens mantindrem per sempre més, al servei d´aquest Poble", amb el "Ens mantindrem per sempre més, al servei del partit (poseu el que volgueu)", cal esperar-ne poc o res, excepte si el que resta del nostre poble, els obliga.
Els missatges han de ser clars i sentzills, mai de l´estil: "Volem les comarques !" Doncs, teniu… : Comarques, Vegueries, Municipis, Provincies, Diputacions, Demarcacions, Gobernadors civils, Comunitats autònomes, Consorcis, i el sun-sum-cordem……. ´Confusió i més confusió…….. Per sol.lucionar el mal que tenim, hem de conmençar va dir el que diuen els espanyols: "Para que coño nos sirven les autonomias?" Es a dir, la sentzillesa no es incompatible amb l´eficiència, l´economia, l´honradesa i la bona administració. La força parteix del sentzill, i amb això vull dir que cal superar "l´enterboliment mental" dels catalans, no que no siguem capaços de la construcció i el compromís amb "els altres".
Joan