L´”ama de casa” ( el jornaler, l´assalariat, inclús l´empresari ) no disposa de cap possiblitat d´incrementar els ingressos i per tant, a nivell casolà, es veu obligada a apretar-se el cinturó – retallar les despeses — per intentar lluitar contra el dèficit (li cal reduïr el “deute” : del banc, de la farmàcia, de les botigues del cantó, del mercat central, de l´educació, de l´oci, etc). Però, com a mínim, ha de tenir “algo” que reduïr, és a dir, ha de tenir un ingrés mínim, i mínimamente, garantit i assegurat. Quan el perd, o li se´l retalla, aleshores el destí dels ingressos és per a la pura subsistència, i , de vegades, ni per això. El botiguer se´n ressent. I tot el comerç. I iel consum en general. Els productors de mercaderies per al consum s´obliguen a plegar, a tancar la “paraeta”.
La “reactivació” només serà possible si l´hipotètic consumidor manté el “poder adquisitiu” . El retall de salaris, de jornals, enfonsa l´obrer i també el menut i mitjà empresari. I paralitza el consum. Només les despeses obligatòries , les que no són pròpiament de consum, no poden ser retallades: el deute bancari, l´hipoteca, els impostos, etc. L´ “ama de casa” es “despulla” de les altres despeses per no veure´s embargada. La casa s´enfonsa , la familia es destroça, el consum es soterra: el negoci li va bé a la Banca , als “mercats” i als especuladors que pensen “después de mi el diluvio”. Aplicar la política de l´”ama de casa” a la crisi general es conduir-nos a un desastre espantós.
Però, a diferència de l´”ama de casa” que només pot reduir el dèficit actuant sobre les despeses perque no té capacitat ni llibertat per a mantenir o augmentar els seus ingressos, l´Estat, el Govern, és a dir, El Sr.Rajoy, disposa del poder legislatiu perquè té majoria absoluta en el Parlament i la possibilitat de reduïr el dèficit augmentant els ingressos sense tenir que retallar despeses (almenys les socialment necessàries) :
Lluitar contra el frau fiscal i l´economia sumergida, aprovar una reforma fiscal justa i progressista obligant que pague més a qui més té, perseguir l´evasió de capitals, frenar la gola insaciable dels mercats i mercaders especuladors, controlar la Banca privada forçant-la per llei a la concessió de crèdits i a invertir en l´economia productiva i no en l´especulació, imposar una taxa a les transaccions financeres, retallar els beneficis fiscals de, i l´aportació a, l´Esglèsia, crear la Banca Nacional de Crèdit , presionar al BCE per a que el crédit vaja directament als Governs i no a la Banca privada prohibint que els diners vagen cap a l´especulació en conte de ser destinats a l´economia productiva, aprovar una LLei per poder jutjar els responsables de la crisi , condonar les hipoteques i el deute bancari originat per l´especulació, i en última instància exir-se´n de l´euro, exir-se´n d´una Europa — per molt “amant” d´Europa que se considere Joan F. Mira ,segons l´article que publicà dijous passat, dia 12, en El Pais — insolidària, injusta, antisocial, mercantilista i especuladora. El que és una injusticia, social i políticament rebutjable, és retallar drets socials , laborals i econòmics a la classe treballadora, congelar pensions, reduïr prestacions sanitàries i en educació pública i en l´atenció als discapacitats, etc. Cinc milions d´aturats no es combaten allargant la jornada laboral, reduïnt salaris, abaratant el despido, ampliant l´edat de jubilació, etc. mentre es permet i recolza la politica neoliberal i els seus dirigents i defensors única i únics responsables de l´actual crisi económica. Amb una “politica d´anar per casa”, de “continuar fent”, d´economia domèstica aplicada com a solució a l´actual crisi econòmica, al final del túnel ens espera l´Infern: i, segons els “especialistes” sobre el tema, des del Dant a Rouco Varela, allí tot és foc i flama. I del foc i la flama només podem obtenir…cendra ¡!
Corbera, Sant Antoni dels Porquets, de l´Any del Senyor… Rajoy, 2012