Fa temps que tenia dubtes sobre el resultat de l'”embaraç” de l’anomenada transició. Dubtes sobre si el part havia arribat a terme i sense malformacions fetals. Ho dubtava perquè, la pluralitat material i ideològica dels “espermatozoïds” fecundants, i el dessig urgent i “necessari” que mostraven els actors per engendrar la criatura, només podia donar a llum un producte normalet, físicament i mental, cas que els hi ajudara a fer el motle, interessadament o no, l'”Espirit Sant”. El conte de fades que s’inventaren sobre l’acabat de néixer –al que dotaven de saviesa, solidaritat, justicia, i llibertat –, era batejat pels “reis mags” que, renunciant a la politica rupturista, s’afegien al còr de la proposta reformista. La seua benedicció explica la confiança inicial de les classes populars en la bonanova de la transició. Però quan la criatura ha arribat a l’edat de l’adolescència hem pogut comprovar que la transició que ens deien modèl.lica, perfecta, saludable, amable, justa, lliure i solidària, era una pura farsa. Ara se n´hem adonat que havien parit un “individu” carregat d’anomalies genètiques.Que els pares de la criatura la publicitaren i defensaren com modèl.lica només ho podem entendre, ara, des del seu posicionament polític absolutament cínic, hipòcrita i fariseu., perquè el producte de la transició, en conte de modèl.licirradiacorrupció, indecència, injusticia, insolidaritat, escassallibertat, amemòria, precarietat per a les classes populars, etc Sembla haver-se aturat el temps des que la Maria del Mar Bonet es feia la pregunta– Què volen aquesta gent ?–al veure que, “ells”, “trucaven de matinada”. Ara, els mateixos, si bé “no truquen de matinada” , continuen executant les ordres — dels mateixos — contra gent no violenta, estudiants i obrers, que, al igual que aleshores, l’únic “pecat” del que són responsables és haver fet ús del dret democràtic a manifestar-se en contra dels retalls socials que els imposen. Si bé ara “l’estudiant no és mort”, continua éssent maltractat, apallissat i empresonat, per concentrar-se en places i carrers amb la finalitat de fer públic el seu rebuig a la antisocial política neoliberal responsable de l’atur injust i insuportable, encaminada a buidar de contingut l’Estat de Benestar Social, desmantetllant tots els serveis públics (Ensenyament, Sanitat, Transport, Cobertura d’atur, Pensions, etc) , afavorint els designis dels mercats, dels especuladors, dels inversors financers,dels banquers i de tota la fauna d'”aus” rapinyaires econòmiques amagades sota la nomenclatura de “troika” : Unió Euopea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional. Ja se´n parla d’una, o dues a la marxa que anem, generació perduda. Els estudiants, amb la perspectiva d’un treball — si arriben a tindre’n– precaritzat i d’emigració, no estan disposats a permetre-ho i per això ocupen carrrers i places al crit de Lluitem per fer possible un món digne, on siga una realitat per a tots els ciutatans el dret al treball, a l’ensenyament, a la salut, a la jubilació, a l’atenció als discapacitats, a la protecció als aturats, a una politica fiscal justa que pague més qui més tinga, a la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, a una democràcia econòmic-social i política realment representativa que permeta anar tancant el ventall que separa els pobres dels rics,etc. Hem comprovat, encara que un pel massa tard, què allò que parí la “gloriosa i beneïda” transició fou “més del mateix”, no un post-franquisme, sinó un nou-franquisme, un franquisme “renovat”, però franquisme al cap i a la fí. Ens ho recordava el Guepard de Lampedusa: “cal que quelcom canvie — es reforme: l’afegit és meu — per a que tot quede igual”. Si més no, “re-formar” equival a “tornar a formar”. Eixe era l’objectiu de la Reforma política de la transició. Es sacrificaren ” les forces del treball i de la cultura” — qui se’n recorda, a hores d’ara, de l’aliança i del Partit que duia la bandera ? –per un pacte de molt dubtós contingut politic i estructural mínimament progressiste , perquè deixava pràcticament intacte, i en les mateixes mans, l’aparell franquiste de poder. Davant del que considerava claudicació de l’esquerra, Fuster ironitzà: “En el fons, el que pretenen Carrillo i Gonzàlez, és presidir la processó del Corpus”. Patim el neofranquisme i amb ell, la política neoliberal que ens ha dut la crisi i els retalls anticrisi que “uns” i “altres” apliquen i han aplicat. Ho corrobora la política de “pactisme social” — què lluny queda la lluita de classes !! — propugnada i defensada per l'”aristocràcia” dels Sindicats majoritaris (CCOO i UGT) que ens fan recordar, de vegades, la vergonyosa submissió ,al poder polític i empresarial, del Sindicalisme Vertical.Convivim amb el neofranquisme , i amb una democràcia poc representativa i escassament social , i el patim, com ens ho recorden els moviments socials com el 15 M. La càrrega policial a València contra el moviment estudiantil encapçalat pels alumnes de l’Institut LLuis Vives (com antic alumne — allí vaig cursar el Preu: 1961-1962 — tenen la meua incondicional adhesió i em considere agredit), confirma la nostra impressió sobre qui són els qui tenen el poder real a l’Estat Espanyol. Resulta, per desgràcia, encara d’actualitat el que es preguntava cantant la Maria del Mar Bonet a l’època del més pur franquisme: Què volen aquesta gent que truquen de matinada? Com aleshores, sinó morts, sí que continuen els estudiantséssent apallissats amb odi i ràbia desmesurada per la P.N. per manifestar-se contra els retalls econòmics que atempten contra el dret a un ensenyament públic de qualitat, per alçar la veu exigint el dret a un futur digne, just i solidari,i el dret al treball. Com en el franquisme, per escapar a les garrotades de la policia, els estudiants cerquen refugi en el dret a l’asil que els dona la Universitat ( com ha fet la Facultad de Geografia e Història). Esperem que els qui continuen tenint la “paella pel mànec” no s’atreveisquen a traspassar les portes universitàries com va fer el franquisme allà pel 67 i 68. Ni durant el franquisme s’atreviren a manifestar públicament, com ha fet ara el cap de la Policia, que els estudiants eren l’enemic. Enemic és aquell amb qui s’està en guerra.Els estudiants no són cap enemic:ni saben ni volen saber de guerres. Són xicots emparats pel dret democràtic a la llibertat de reunió, d’expressió i de manifestació. Considerar-los enemic fa pudor a declaració de guerra. Titllar-los d’enemic es podria interpretar com un atemptat a la Democràcia i a l’Estat de Dret . La Democràcia rebutja l’expressió enemic, i reconeix el dret a la discrepància, a l’existència d’adversaris. Independentment de que la càrrega policial haja estat desproporcionada i bèstia — jo m’hi apunte a aquesta possibilitat — estigmatitzar com a enemics ciutadans que es manifesten en defensa dels seus drets perquè creuen, raonablement , que han estat injustificadament atropellats, és propi d’un poder dictatorial o d’una situació d'”excepció”, de guerra. Com que pensem que en Democràcia no hi cap el poder dictatorial i que enlloc d’aquest país hi ha ni tant sols una situació prebèl.lica, l`actitud demostrada pel Cap de la Policia Nacional a València, i de retruc la Delegada del Govern. màxim responsable polític , és incompatible amb un Estat de Dret i per això cal exigir la seua dimissió immediata, i demanar al President de la Generalitat una declaració institucional condemnant l’ús i abús inapropiat i indiscriminat de la violència practicada per la Policia Nacional. Perquè, davant l’inexplicable i brutal manera amb que s’ha reprimit la manifestació dels estudiants, ens veiem obligats preguntar-nos ¿què volen– i què pretenen — aquesta gent que diu tenir la funció de guardar l’ordre ?.
Sueca, 21 Febrer, 2012
Jaume Lloret i Solves. Ex-alumne Institut Lluis Vives-València