Acabe de re-llegir el llibret d´Andrés Sorel que publicà l´editorial Z el 1976 : “Miguel Hernandez, escritor y poeta de la revolución”, i el que publicà l´any passat la Editorial “Páramo” : “Miguel Hernandez.La voz de la herida”, del que són autors David Becerra i A.J.Antón Fernandez, i el que entregà Público:“Miguel Hernandez. Cronicas de la Guerra Civil”.
Feia anys, éssent encara estudiant, — en el 67 , a l´època que els
delegats de cultura de la Universitat de València li organitzarem un
homenatge amb motiu dels 25 anys de la mort del poeta–, va
caure a les meues mans la biografia esrita per Claude Couffon i
publicada per Losada, i aleshore,llegint el llibre, vaig entendre el significat
de la paraula dignitat. Si algú encara no sap ben bé què expressa aquesta mot , li aconselle llisca el llibre i ho entendrà clar i ras perquè la vida, l´obra i la
mort del nostre estimat poeta ompli de contingut eixa paraula.
El centenari del
naiximent de Miguel Hernandez, el 2010, ha passat “sense pena ni glòria”,
em sembla. Quatre “cosetes” oficials per a “quedar bé” i pare vosté de
contar. Rafa Reig,en Público, va comentar a la seua columneta habitual
que hi havia interés per amagar que la poesia de l´oriolà era indestriable del compromìs ètic d´Hernandez, de la seua militància política, i de la seua actitud combativa en defensa del Front Popular durant la Guerra. Negar -ho u oblidar-ho, sempre interessadament, així como no reivindicar l´adhesió comunista del poeta és voler desvirtuar Miguel, a l´home i a la seua obra.
Escrits puntuals de Reig — com l´elogi que feia de Miguel Hernandez , dient que no es pot entendre el que va escriure si es deslliga de la pròpia biografia del poeta, — desenmascarant
hipocresies i manipulacions, foren el motiu per retirar-li la columna i fer-lo fora del diari.Diari que s´havia guanyat la credibilitat perque semblava respectar la llibertat d´opinió i aparentava un tò progressiste .
L´obra de l´Hernandez és
indestriable de la seua personalitat; als seus inicis influenciat per
l´ambient catòlic oriolà, sobretot pel seu amic Ramón Sijé , i desprès,
instaurada la República i arribat a Madrid, pel seu compromís amb les
esquerres, fonamentalment l´esquerra comunista. Pocs intel.lectuals han
sabut compaginar com el nostre poeta teoria i praxis. I crec
que cap del grup del 27 mantingué un compromís tant coherent en
paraules i fets.
Fou un poeta-soldat, un poeta-guerrer, un poeta del, i
en el, front, perquè ho considerava un deure i apostà , per això
mateix, per la lluita en les trinxeres en conte de la “comoditat” de
la lluita en la reraguarda.
El fracàs de la ruptura — no se si dir-ne
fracàs perquè hi ha dubtes bastant raonables de que en algún moment hi
hagués voluntat d´aconseguir-la — i el “pasteleo.-farsa” de la
reforma, ens han dut la “democracia descafeinada” que poc ni
gens s´esforça per recordar i rehabilitar aquells que defensaren la
República i repudiar als qui desencadenaren la Guerra; foren , “ells”, al rebelarse contra el poder legítim de la República, responsables, directa i indirectament, de totes les morts
en batalla ,dels assassinats durant els anys bèlics i de la ignominosa
repressió de la post-guerra. De morts s´alimentaren fins a l´última hora
de vida de l´agonitzant dictador.
L´acceptació per l´esquerra del “pacte”, de
la “reforma” ,fou obra més pròpia de politics “desvergonyits,
impacients i oportunistes”, més bé deixebles del “Guepard” de
Lampedusa —“cal que quelcom canvie per a que tot quede igual” — que
dels ideòlegs històrics de les classes populars. Una enganyifa vergonyosa
i , possiblement , premeditada. El
Fuster, aleshores, al pròleg que va escriure per a “El suecà” —
butlletí setmanal de l´Agrupació comunista de Sueca –, apuntava,
irònicament, que tant Carrillo com Gonzalez, en el fons, el que
pretenien acceptant la reforma no era altra cosa que presidir la processó del Corpus.
I tal com ens han anat les coses, i ens estan anant, sembla que l´ assagista de Sueca no anava massa errat.
Encara hi ha molt de camí per
recòrrer per a que Miguel Hernández siga reivindicat en tota la sua complexitat com a poeta del poble i reconegut pel mateix poble a qui dedicà amb tanta dignitat obra i vida.
Que l´any que ve, 2012, 70 anys desprès de la seua mort a la presó,
tinga l´homenatge que es mereix. Tota l´esquerra en serem responsables
si això no es produeix. N´estem obligats com a poble !!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!