Primer fou el cop d´Estat a la Xile d´Allende, i el suport al bàrbar de Pinochet, però com no erem xilens no ens importà.
Després promogueren i recolzaren l´Argentina de l´infecte-insecte Videla, però com no erem argentíns tampoc ens importà.
Mes tard ocuparen militarmente l´Agfanistan per posar un govern “a su imagen y semejanza”, destroçar el País i apoderar-se de les seues riqueses materials, però com nosaltres no som afganis, ni fú ni fà.
Continuaren amb l´Irak, i com que ja estaven molt ben entrenats, regaren de sang els carrers i les places, però com tampoc som irakís “passàrem i passem” ignominiosament de totes les barbaritats que estaven, i encara estan, fent per allí.
No fa massa li arribà el torn als libis, en Lybia encara vessaren més sang d´innocents, feren innombrables cafranades més pròpies de salvatges, però com tampoc nosaltres som lybis ¿què més ens dona?.
Fa temps que preparen la invasió de Siria i Iran, i ara estan a punt de consumar-la, produiràn més víctimes, més assassinats, més mentides, però com nosaltres tampoc som d´allí ens dona exactament igual tot el que facen.
Com “sants innocents” , davant tanta barbàrie s´arronsàvem d´espatlles insolidària i cegament , perque pensavem que nosaltres mai no en patiriem l´ofensiva, l´esclavatge, la submissió, la misèria, el càstig, les cadenes, ni tampoc veuriem enterbolir-se de sang els carrers i les places de la nostra Ciutat i del nostre País, ni d´Europa, ni veuriem desaparéixer hospitals, escoles, guarderies, residències d´ancians, zones d´esplai, ni retalls de salaris, ni arribar a pagar-nos amb el puny tancat, ni pregar que ens donen feina siga del tipus que siga, acceptant el sou que “ells” vulguen, “caritativament”, donar-nos, no podiem ni imaginar que ens exigirien treballar de sol a sol, que ens retallarien les pensions, augmentarien les taxes universitaries, anul.larien la llibertat de càtedra, la de premsa, penalitzarien el pensament crític, farien desaparéixer la solidaritat, resurgiria amb força el feixisme, l´autoodi, el racisme, la xenofòbia, l´envetja, el “xivatisme”. Que la nostra joventut estaria majoritàriament en atur i els que no ,mileuristes o menys. Ara ens adonem, quan possiblement ja és massa tard, que erem cecs, imbècils, egoïstes, infames, inhumans i terriblement còmplices pel silenci. Ara, irremeiablement i immisericordament, venen per nosaltres. Quan es perd la dignitat humana, i no ens rebel.lem contra la injusticia, contra tota injustícia, i mantenim silenci, tard o d´hora, ens ha d´arribar, com a tot porc, el nostre San Martin. Fa temps que l´estem patint.
Perquè ¿Quina diferència hi ha entre que destroce i sommeta un País un exèrcit comandat per militars o un exèrcit comandat per mercaders” ?
Podrà el 15-M ser l´inici de la nostra redempció?
Més moviments hi hauria que summar-s´hi. L´esquerra, la poca que encara queda, deuria saber cóm mobilitzar i agrupar les “classes populars”.
Entre tots potser hi hauria possibilitat d´eixir d´aquest atzucac. En cas contrari si que seria “el fi de la història”, almenys el “fi de la història” del moviment obrer i de les classes populars.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!