El solar peninsular d’Ibèria. Un pseudònim anomenat Espanya

Sempre m’han agradat més els mapes geogràfics que els polítics cosa que de ben segur és per què no em sento reconegut en la distribució de colors que delineen els estats ja que el que considero que és el meu, no té color propi.
Visc en un racó de món geogràficament anomenat península; a l’escola recordo que em deien que la península és una porció de terra envoltada d’aigua per tot arreu menys per una part que la uneix al continent. Si les illes donen la idea d’unitat les peninsules donen la falsa idea d’unitat. A la península que visc jo, la falsa idea d’unitat és més gran encara perquè una cordillera muntanyosa sembla que barri el pas entre la peninsula i la resta de continent.
Dic falsa idea d’unitat perquè els meus avantpassats residents d’aquest racó de món varen desenvolupar una cultura i una organització grupal tot parlant la mateixa llengua a banda i banda de la barrera muntanyosa; sense fer cas de les proclames unitaristes dels que havien de venir anys després que creuen que tota, i dic tota, la peninsula és seva, amb proclames d’unitat política, cultural i idiomàtica del solar peninsular.
La peninsula que us comento es diu Ibèrica i les proclames es diuen Espanya. Hi ha qui ho confon i creu que una i l’altre són el mateix o hauríen de ser el mateix.
Tant és així que els proclamadors unitaristes més fanàtics els estorba un lloc anomenat Portugal. A la meva escola de substrat franquista recodo com l’hermano Antonino (D.E.P.) proclamava: «Portugal un dia se darà cuenta de su error y vendrà a pedirnos de rodillas su incorporación a España». I es quedava tan ample. Com jo era un tendre infant que em creia el que m’ensenyaven els adults, queia en el parany d’aquestes infules ultra-irredemptes on “nosotros” erem l’imperi dels bons. Pel meu astorament, passats els anys, resulta que l’hermano Antonino no era l’únic que ho creia. Ho vaig escoltar passats els anys a d’altres; algunes eren persones d’apeu que segurament havíen begut de fonts similars a la meva, d’altres amb notorietat mediàtica com el socialista Peces Barba que tractava com possessions catalans i portuguesos quan afirmava de forma possessiva que els hi hauria anat millor “quedar-se” amb els portuguesos que amb els catalans. O més recentment, el Sr. Girauta del partit Ciudadanos que proclama que Portugal és Espanya (hi ha video). Ai! Si això fos a l’inrevés. Altres proclamen que si els catalanas volem la independència el que hem de fer és marxar tots a l’èxode perquè ells són els amos del solar:
Que s’han cregut els portuguesos, els catalans, els andorrans, els bascos, els gibraltarenys, els aranesos. El solar és meu! El solar peninsular és España¡
Per tant, els que vivim al solar i parlem un altre idioma que no és l’espanyol, som una colla de tarats anormals que hem estat centenars d’anys, generació rere generació, perfectament coordinats, maquinant artificialment idiomes i formes d’entendre la vida extraient-les del no-res, solament per fotre’ls. Com la vida és genial, molt més ocurrent que les intencions dels humans, a aquests terratinents del solar, de cop i volta la vida els destarota fins emmudir la paraula o els fan esclatar la bilis més rabiosa; els peten les connexions neoronals quan uns quants individus, ubicats al Penyal (accident geogràfic) de Gibraltar, gosen dir en perfecte castellà (idioma desaparegut que prové de quan existia el Regne de Castella) que no són espanyols. També es destaroten quan uns altres individus, ubicats per sobre de la barrera muntanyosa que separa el solar peninsular del continent, s’autoanomenen bascos o catalans; afirmen que ho són malgrat que no tenen res del que diuen que pone en tu DNI que tampoc tenen; i que per no tenir, tampoc tenen l’espanyol com llengua ni oficial ni pròpia.
Les penínsules són territoris geogràfics naturals, no polítics, la seva organització la fem les persones, per tant, el solar peninsular es pot organitzar de moltes maneres. La forma escollida anomenda Espanya, que és el pseudònim que van usar per extendre’s les oligarquies de l’antic Regne de Castellà, amb els seus col·laboracionistes autòctons, pels territoris de parla i cultura no castellana, ni m’agrada ni em satisfà, ni la vull. Tinc tot el dret del món a expressar-ho, primer de tot perquè el dret d’opinió i discrepància és universal malgrat la meva opinió pugui considerar-se errònia i segon perquè no són els únics habitants del solar per molt que s’ho creguin i ho proclamin.