La bona prosa
Quin dia més meravellós. Res és estrany als meus sentits. El cel és color de cel, com ha de ser; els dies passen invariablement. L’arc de Sant Martí té tots els colors, les cares de les persones em recorden els seus sentiments i tu em dius que m’estimes. Què més puc demanar?
Quin dia més fals. Ningú sap si el que jo veig és realment el que existeix. Les coses, les realitats, alguna vegada són ocultades per un baf de purpurina. Tu saps que algun dia hauràs de posar les cartes damunt la taula, que tot el que deim només són excuses per veure’ns, que arribarem a tenir els ossos de xocolata, que l’estiu serà cada vegada més un infern, que les incomoditats diàries ens alleugen l’ànima, que les noses que ens oculten els sentiments mutus no poden durar gaire, que si deim sí quan volem dir sí i no quan volem dir no ja hi tenim molt guanyat, que ningú pot donar-nos la pauta, perquè, tu i jo, Júlia, venim d’un territori de riures devora un piano, a les fosques, tocant suaument les tecles blanques i només acariciant-ne les negres. Tot podria ser cap enrere, però hem de seguir anant cap endavant, Júlia, i besar-nos amb les cames cap endavant, només amb el fred a les orelles i la calentor en els nassos, perquè tot és un esclafit d’amor quan les ombres s’amaguen rere les cortines i ambdós jugam a set i mig damunt del piano, il·luminats per una tènue llum que deixa entreveure totes les posicions i les constel·lacions divinals, sense la superposició d’indiferències, només amb la voluntat de riure i escriure com dos amants s’estimen i miren l’espai blanc que no canvia, perquè l’amor és el sinònim de l’alegria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!