La bona prosa
Agafaré el tren i aniré a Saneu, el qual és un poble on sempre hi neva, enmig d’una illa gran. Diuen que no volen carreteres massa grosses, s’estimen més els pins que creixen cap amunt i un dia tocaran el sol i formaran un parral que els donarà ombra. Tot semblarà tret de la més bella postal africana. Perquè aquesta illa i l’Àfrica, encara que molts de caparruts s’entestin a negar-ho, tenen moltes coses en comú. Els mosquits, per exemple, fan la mateixa picor a totes bandes. I les persones els odien tant que no se’ls menjarien per res del món, però sí que jugarien amb ells a ruleta russa.
I és que na Txeca fa poc que viu a Saneu i tremola com una fulla de poll. Tothom la coneix, però ella no coneix ningú. L’home seu toca el violí damunt la teulada, mentre la neu comença a caure i la gent passa, perquè se’n va cap a Ciutat, a la recerca d’una vida millor. Però ells no volen deixar el poble, encara que siguin les úniques persones que hi quedin. Passa un home que toca un tambor i anuncia que tothom ha de fugir del poble. Que arriben temps pitjors i que la vida sera inhabitable. Però els nostres protagonistes es tanquen en pany i clau i aguanten tot el temps de la tempesta fent un joc de mans, com si fossin de la màgia. I és que els moments més meravellosos són els més sacrificats. Sempre hi haurà un piano per tocar, a qualsevol racó de la casa, i algú picarà els dits com una exhalació de sofre i vinagre, però les coses no esdevindran més belles per menjar un tros de pizza africana.
Un ocell vola perquè té llibertat. Les ales li cauen, però ell aixeca el vol, amb una senzillesa d’emoció, fent del vol una habilitat perfecta, mesurant totes les possibilitats de renou, de música i de misteri, a l’ombra d’un cavall petit, sense sentiment, quan obrirem les portes i tot serà més simple, perquè el sol ens il·luminarà els rostres i ens ho direm a la cara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!