La bona prosa
Ells no creuen en mi. Ja els puc contar que la dona del fill de la germana de ma mare ha tengut un fill i que ha pesat tres quilos sis-cents grams, però no em creuen. Al final, algú em diu que fa un any la dona del meu fill va tenir un infant i que va pesar deu quilos. I tot va així, més o manco.
Ells ploren i criden i s’enrabien. Aclamen l’equip dels estimadors, ahinen com egües en zel, avaloten tot el galliner, alcen la veu per dir un poema, bagolen com qualsevol clínex, baladregen quan es tanquen les portes, borden com gossos que no saben ballar jazz a les sis de l’horabaixa, belen com ovelles que diuen adéu al pastor, bramen com al·lots sense mare, braolen com vaques cegues, bruelen com vaques ben cegues, bufen totes les ampolles enceses i senten la trencadissa, carinen com gossos malalts del cor, clamen les bananes en el camp del Barça, clamoregen a entrada de missa, clapeixen els gossos quan se’n va la caravana, cloquegen com gallines quan tu te’n vas, esgaldinyen com la nit de la caravana, eguinen com cavalls perduts enmig del desert i temptats pel dimoni amb un capell.
Perdut enmig del desert som un torero que fa el que pot amb tot el que li donen i, si cal, rauca com ho fa el ferreret, o balla un bolero amb un capell negre, o mira la lluna i li diu adéu, o xirigueja quan beu de l’aigua que mai em donares, o xiscla davant tanta impaciència, o xiula les entrades i les sortides de tots els favors, o xerica perquè ja no pot més i no vol que el sentin, o es demana si ell és l’estimat o no de l’altra persona estimada, i diu que tu no l’escoltes, si és que el sent, i tot és tan estrany i tan estret, que cal ser més estricte amb les paraules.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!