La bona prosa
Vull ser un dimoni, jugar a escacs, ser el rei de l’espectacle i viure del jazz. Aixecar-me de matí, fer ràpidament entrepans japonesos, beure te en cafès anglesos, seure dins un cotxe holandès, volar amb un avió canadenc, assaborir la mel d’Itàlia, mai més dir que no quan vull dir que sí.
Pujaré a la muntanya més alta, des d’allà veuré la vall més petita. Seré la reina del ball, els peons voldran tot el que jo tenc. Aniré a la Xina i em compraré una tassa de te. Vendrà l’estiu i tot serà meravellós i fi. Tot color de cel i lila, si jo pogués viure dins un sac de vidre, ho faria, al capcurucull del puig.
Només vull una al·lota fascinant i cansada pels anys, plena d’arrugues i amb el somriure trencat. Amb un garbuix de cabells que faci por, un gra negre just a la punta del nas, una galta més inflada que l’altra, una orella més prima que l’altra, un coll immensament petit, un cos de senyora madona, unes mames massa grosses, uns braços massa petits, uns peus que mirin sempre cap a defora i uns genolls rabassuts. Vull tot això, però sobretot, només en vull una cosa: que tengui bon esperit.
Fas les passes llargues, vas cap al camp de golf i jugues amb les bolles dels presidents dels camps de futbol. Tot és verd, fins i tot el teu nas. Aquí fa una pudor de merda impressionant. Com en tots els presidents de qualsevol cosa, vaja. Que tots es poden posar en el mateix sac, tant si són de Londres com d’Afganistan.
Avui he fet un blanc amb la pistola i he contat una història vertadera. Som en Joan, crec que encara no ho havia dit. Tenc un cotxe descapotable i quatre femellotes que em netegen un sofà color de cel que tenc a la sala d’estar. Visc amb una moixa, na Júlia, i cada vespre, quan arrib de fer feina, em llepa els dits grossos dels peus. Si alguna nit em mor, vull fer-ho ben polit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!