Bridget Jones i altres herbes

Setenament

Aquest diumenge he anat al cinema. És una notícia, perquè no hi vaig gaire. A l’entrada, un estenedor amb una faixa color de caramel de cafè amb llet penjada per dues gafes, tot plegat per anunciar el nou film de Bridget Jones. He anat a veure Melinda y Melinda, no per cap predilecció especial pel director, sinó perquè era la que començava més prest. Una pregunta em ve al cap: quina peça de roba podríem associar a les pel·lícules de la nostra vida? A la darrera de Woody Allen, potser un corbatí, ja que el porta un personatge i és el símbol d’una dualitat: dues parts iguals unides per un nus.

Començ a veure la pel·lícula. Pluja i música de jazz em recorden uns mots de J.N. Santaeulàlia ("la pluja sona com una banda de jazz"). Quatre persones discuteixen sobre la tragèdia i la comèdia, i comencen dues versions d’una mateixa història, l’una tràgica i l’altra còmica. És un film que fa fer-te una feinada cerebral, ja que constantment has de demanar-te quina Melinda tens al davant i has d’associar les referències d’una història a l’altra, però tant d’esforç val la pena, crec, perquè el final del film és…

Imitant el diàleg entre l’home del corbatí i la Melinda tràgica, podem dir que aquesta és una pel·lícula amb dues cares, una amb plors de pena i l’altra amb plors d’alegria, però les llàgrimes són les mateixes.

Abans he citat Santaeulàlia, el qual he llegit en el suplement dominical de Diari de Balears. En aquest mateix periòdic, hi llegesc una fal·làcia: "cinema per a tothom". És la campanya de la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears. Una al·lota es tapa la boca amb les mans i, a la dreta, després d’un "vine al cinema en català", es pot llegir una llista de quatre pel·lícules: Spider-Man 2, Espantataurons, Shrek 2 i Els increïbles. És vergonyós que el Govern pensi que el català és cosa d’infants. Haurien de posar un eslògan que digués: "Cinema per a tots els infants de menys de divuit anys. Quan la gent és major d’edat, ja no fa falta que vegin cinema en català. El català, com tothom sap, és una assignatura i l’ensenyament obligatori, en aquest país, només arriba fins als setze anys."

Si hom pot llegir El codi Da Vinci en català, també hauria de poder veure pel·lícules com Shall we dance? en català, el darrer film de Richard Gere i Jennifer López, un èxit assegurat de públic i on sí que hi anirà tothom.

El Chaplin ha tancat les portes. El Govern ha perdut una oportunitat excel·lent per dedicar un cinema sencer només a pel·lícules en català. D’on no n’hi ha, no en poden treure… Són més importants les autopistes, que encara deixaran més morta Ciutat els caps de setmana.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *