El poeta M. H.
Fa un any que se’m va esbucar el món. Eren prop de les sis, encara record el to de veu. En haver-m’ho dit, el paisatge de més enllà de la finestra es va ennegrir. Cada os del meu cos portava dol i els records de deu anys passaven rabents per l’ànima… Aquella lectura obligatòria que es convertí en essencial, les imitacions dels seus versos, les crítiques, les cales, les cançons, les dedicatòries, els treballs, les mirades, els diàlegs, les complicitats, els crits, les activitats, els sentiments… Després d’un període de dol, li vaig escriure Joana Novembre, un poemari que li vol agrair tot el que ha fet per a mi.
Ja no vull dir res. A tu, Miquel, els discursos no et fan gaire gràcia. M’estim més donar-te el meu silenci. Un silenci que es reflecteix sovint en els teus poemes més banals, ja que el que realment importa d’aquests versos no són les paraules impreses, sinó les que no es diuen i es suggereixen a l’instint poètic de la persona que llegeix. Cada poema, i tu ho saps, ha estat, imitant la veu de Lluís Gavaldà, un bocí de tu que m’ha fet millor. Gràcies, Miquel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!