La bona prosa
Faig tot el que vulguis, qualsevol cosa que necessitis. Això és mel! Tu t’estimes i m’estimes a mi també com la mel…
Faig tot el que em diu la meva persona estimada. Planejaré damunt els camps de segó, desitjaré tants de besos que serà necessari un cove d’aigua salada.
Cada cosa té el seu temps, i a l’estiu les cigales. Un ocell sense ales, com jo, no pot volar. Un piano sense jazz no està content. Cada cosa té el seu ritme, i a l’estiu els bolets de primavera. Un ocell sense dents no pot menjar torró fort. Un saxòfon sense boca no pot besar.
Com si jo i el francès fóssim cul i merda. La veritat és que no en sé pas, de francès, però sempre us puc comentar, a tots vosaltres, que un dia vaig anar a París i em vaig passejar per un lloc que anomenen Montmatre (no sé ni si ho he escrit bé). Però com que coneixeu París millor que jo, val més deixar-ho córrer… Faig tot el que la persona estimada em diu. Ella em coneix més que jo mateix. Per mi, en canvi, ella és una peça de jazz sense lletra, només amb la música del piano que em serveix per intuir els seus sentiments, però no per descobrir-los. Els voldria conèixer més, però m’he de conformar si l’escolt i l’escolt i la torna a escoltar, perquè en cada tecla s’hi deixa un bocí de l’ànima.
Faig tot el que em diu, mentre sigui bellament agradable i ple de besos, immers en la dolçor de les coses que cauen sempre dins el pou del desig, un avenç misteriosament lumínic, ple de sal i d’estels, a vorera de mar, amb la remor de jazz que enrevolta tots els camins de l’esperança, tots els besos i totes les mans.
Dóna’m un tros de sal, dibuixaré el teu cos amb l’engruna dels llavis i, tot dolçament, experimentaré la visió contemporània de la crítica literària.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!