La bona prosa
Estimes ton pare? A qui estimes més? Aquest dia de morts jugam a escola a no entendre res d’aquest món. Els somnis són meravellosos mentre es somien i l’arc de Sant Martí surt després de la pluja. No sabem mai com serà el futur.
El meu cor batega com una exhalació. Ho fa només per tu. Si tu no hi fossis, el cor deixaria de bategar. La guitarra dels Pizzarelli, tant la de John com la de Bucky, batega tant com el meu cor, de pressa i amb tota la joia de les constel·lacions. Els records recuperen el passat. Mai més tornarem a sentir tantes de coses.
Cada vegada la lluna és més meravellosa, com la teva cara. Cada vegada, un dia haurem de contemplar meravellosament els dies. Cada vegada, els dies seran més bellament dispersos. Cada vegada, la dispersió ens inundarà totes les venes. Cada vegada, la memòria enverinarà les nostres vides, absortes en un món obscur i tranquil, sense estridències i per saber totes aquestes coses, tant les que cremen com les que fan fum. La bellesa rau en el sentiment.
Tenc la teva pistola. No la cerquis a l’escot. L’altre dia te la vaig robar, mentre et despullava. Feia lluna plena, i vaig aprofitar la teva contemplació per apoderar-me de l’arma. Un dia qualsevol anirem fins al llindar del penya-segat i pegarem un crit silenciós, sense fer enrabiar les ones, amb un assossec gairebé místic, quan com un colom vola damunt els teulats de purpurina del nostre món de fantasia. Arribarà la tempesta i pegarem un crit que espantarà les feres. Vine a ca meva i farem una cosa inesperada, un exercici intel·lectual, un ball de rapidesa, unes mamballetes veloces i rabents, totes les coses d’aquest món seran per a nosaltres, ens casarem amb la senzilla expressió dels àngels, tot el món ens mirarà les ales.
Maria, tu, tot això ja ho saps, que ets la bellesa de la meva ànima i que, malgrat tot, encara te la donaria, després del teu esbucament. Saps, i ho saps de ver, que no dic mentides.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!